El tramvia fa carrer?
El nou tram s’assembla massa a una estructura ferroviària, que resulta xocant, innecessària i sense mesura
El tramvia ha estrenat un nou tram amb tres tipologies de vies. Una a Glòries mateix, amb un caràcter quasi domèstic; la del tram de Marina a Glòries, amb dues vies separades i simètriques amb l’avinguda, i la de Marina fins passat la plaça Verdaguer, amb les vies asimètriques respecte al carrer. Però encara queda un segment més, que per diverses raons té una importància innegable, ja que permetrà unir el Trambaix amb aquesta línia, la T4, que portarà fins a Sant Adrià de Besòs. El tram de la connexió definitiva i que completarà les línies, des de Francesc Macià fins al monument a Mossèn Jacint Verdaguer, té la responsabilitat —i la dificultat— d’empalmar dues seccions de la Diagonal molt diferents. El fet que darrerament s’hagi començat a dir que aquest tram es podria executar en dues fases no fa més que evidenciar aquesta diferència. Les raons adduïdes són diverses, com ara la durada dels treballs d’execució, amb la interrupció de diferents carrers vitals durant massa temps, i el cost, que alguns pensen que seria millor repartir en el temps.
Confio que els comentaris sobre el que ha de venir no siguin interpretats com una desqualificació general del nou transport urbà, i confio també que algunes de les observacions ja han estat pensades i resoltes pels responsables municipals. Voldria referir-me al carrer, més que al tramvia mateix. Els avantatges d’aquest mitjà de transport (tot acceptant que en té) no es poden veure al marge del carrer que el suporta, ni de l’espai del qual forma part i que segur que transformarà. Un carrer no és una cosa estrictament funcional, ni una “artèria” ni una “connexió” solament. És un espai urbà. I això és més evident encara en alguns carrers, com ara la Diagonal. En el passat aquests errors d’apreciació ens van dur a convertir algunes vies en autopistes urbanes, avui reconduïdes a la condició d’avingudes i passeigs urbans.
Un cop construïdes diferents versions de la secció d’aquesta via, com les que s’enumeren aquí, i afegint la que enllaça Francesc Macià amb Zona Universitària i la del darrer tram de la Diagonal cap al Fòrum, disposem d’un repertori de solucions que podrien inspirar el tram que falta entre el passeig de Gràcia i Francesc Macià, i ajudar a matisar algunes coses que corregissin el que, en el tram acabat d’inaugurar, s’assembla massa a una infraestructura ferroviària, que resulta xocant, innecessària i sense mesura. La grandària del Cinc d’Oros i la forma que imposa l’obelisc són prou contundents per permetre fer una transició entre les dues seccions i potser ajustar el disseny de les vies en el tram “capital”; repensar coses com l’amplada de la superfície destinada a les dues vies; reconsiderar les dues vies a banda i banda —com en altres seccions del mateix carrer—; replantejar les parades i marquesines, les separacions, tanques i obstacles dissuasius entre les vies i la resta de calçades, que no són més que barreres que, paradoxalment “desurbanitzen” el carrer i no el fan més amable, si és que aquesta era la intenció. Tot aquest conjunt d’elements de l’obra civil és el menys resolt de la implantació del tramvia. I ja que ens han acostumat a la utilització de l’expressió “pacificar” els carrers, crec que el suport infraestructural del tramvia, més que “pacificar”, sembla “violentar-lo”, separant amb elements hostils els dos costats de l’avinguda i desertitzant el centre, per més sembrat que estigui. Tot plegat molt diferent que les imatges que es van donar difondre al seu moment. Potser seria més senzill repensar la velocitat del tramvia adaptant-la als diferents trams d’aquesta via urbana principal i conviure millor amb els vianants.