Jordi Colomer al MACBA: Món i meravella

Fins al 24 de setembre, es presenta ‘Façana, foto, festa, futur, fideus’, l’exposició més gran dedicada a l’artista barceloní

L'obra X-Ville, 2015 de Jordi Colomer al MACBAMiquel Coll

Façana, foto, festa, futur, fideus. L’aplec eclèctic i festiu del títol expressa l’ànim de l’exposició que el Macba dedica a l’univers de Jordi Colomer (Barcelona, 1962), i que es podrà veure fins al 24 de setembre. Eclèctica, però no desproveïda d’un eix robust que vertebra aquest repertori de vídeos, fotografies, escultures, collages, instal·lacions i accions en viu. La condició escènica és al cor de la mostra més gran que s’ha consagrat fins avui al barceloní, i que reuneix més de cinquanta peces i quatre dècades de treball. Entrem en un espai aparentment desordenat i sorollós, on els diversos treballs de Colomer es materialitzen i es disposen a la manera de les estructures ambulants pròpies de les fires, i que suggereix caos, provisionalitat, trànsit i canvi perpetu, obertura de mons i d’espais possibles.

Alliberada de l’ordre cronològic, l’exposició és la metàfora d’una ciutat en petit, on els recorreguts i el punt de vista es multipliquen a cada visita (“més del que jo em pensava”, comenta l’artista) i les diverses obres es fan eco entre si. El visitant és convidat a definir el seu propi recorregut narratiu, però també a immiscir-se, d’alguna manera, en els diversos projectes artístics. En una obra travessada per la idea de coparticipació i agència col·lectiva, la nostra observació no és mai del tot passiva: graderies i matalassos, que semblen extensions de les escenes de Colomer, ens conviden a encarar-nos als diversos treballs no només testimoniant-los des de fora, sinó fent-nos-en partícips. Aquesta porositat debilita els dualismes entre persona (observador) i personatge, realitat i ficció: l’autor ens indueix a formar part d’aquest seguit de ficcions realitzades, que són, a la vegada, realitats ficcionalitzades, en paraules de Peran.

A través de la referència a les tradicions i celebracions populars, a l’arquitectura i l’urbanisme, als referents culturals i a altres ingredients configuratius d’imaginari col·lectiu, Colomer aprofundeix i escenifica la construcció de comunitats reals o imaginàries (La, re, mi, La festa de la roba bruta), es demana per allò essencial que fa possible la vida, explora maneres d’organitzar-nos per transferir coneixement (Abecedario argentino), i qüestiona i difumina els límits entre esfera pública i domèstica (Medina Parkour). I amb això va creant, a través de la seva proposta, escletxes per a la llibertat i l’emancipació de les persones i dels ciutadans (Crier sur les toits). La nostra capacitat de construcció i transformació política es manifesta, en aquesta obra, a través del gest que configura i concreta escenaris de mons possibles posant-los en escena (X-Ville, 2015).

El Balcó, 2024, de Jordi Colomer, produït per MACBA en col·laboració amb el Casal dels Infants del RavalRoc Pont (MACBA)

La indagació sobre els espais públics —les incomptables maneres d’ocupar-los, habitar-los i construir-los (El orden nuevo), la seva càrrega semàntica i els relats i narratives que els travessen (Un crime)— no només queda reflectida en el contingut dels projectes. L’exposició excedeix les parets del Macba: ocupa el balcó de l’edifici Meier i s’estén al pati del CCCB i a l’espai de creació La Infinita de l’Hospitalet, fent prova de la permeabilitat del Museu Possible encapçalat per Elvira Dyangani.

I si el desplaçament de les obres a contextos nous genera lectures i perspectives diverses, la descontextualització d’objectes i imatges a través del gest artístic indueix a paradoxes (Monique), inaugura realitats noves (12 pensaments interiors), ens obliga a tornar a calibrar la mirada i ens parla de la nostra manera de situar-nos al món (The Istanbul Map).

Maravillas (fragment) acomiada —o introdueix— el recorregut expositiu. Aquest rètol de neó, mancat d’algunes lletres, suggereix a la vegada pèrdua i construcció. Evoca la condició transitòria i de canvi inherent a la naturalesa humana; la nostra força generadora i destructora d’utopies, mons possibles i altres meravelles, en dialèctica permanent de construcció i desconstrucció.

Más información

Arxivat A