Per què sempre tinc la sensació que la vida intel·lectual ja no bull?

Fins fa un parell de setmanes Apel·les Fenosa era només un carrer inhòspit de Gràcia pel qual passava de tant en tant. Així que vaig decidir posar remei a la llacuna i me’n vaig anar fins al Vendrell, on aquest escultor va estiuejar durant trenta anys amb la seva dona Nicole, també artista. A la casa, la Casa del Portal del Pardo, ara reconvertida en museu, s’hi exposen més de tres-centes escultures, que només són una cinquena part de l’obra de què disposa. Les miniatures de terracota són hipnòtiques; els busts, inapel·lables. Al jardí, l’Orlando monumental carregant el seu cavall mort ja justifica per si sol l’excursió. No m’estranya gens que fa unes dècades l’obra de Fenosa s’exposés al Museu Rodin de París; algunes de les seves obres em produeixen aquell mateix estat de meravellament. O d’abismament: contemples l’escultura i és com si caiguessis en un buit.

Però la visita al Museu Fenosa no s’acaba ni molt menys amb la seva obra. L’obra només obre les portes cap a la vida excepcional d’aquest escultor que va tractar amb Picasso, Trisan Tzara, Jean Cocteau, Paul Éluard o Salvador Espriu. Quina enveja imaginar-los xerrant al formidable porxo blau. ¿Per què sempre tinc la sensació que la vida intel·lectual ja no bull, que ja no es basteixen ponts entre disciplines, sinó que cada art viu cada vegada més tancada en el seu propi gueto?

La casa guarda tota mena de tresors, alguns dels quals encara no estan oberts al públic. Per exemple, una camisa que Mercè Rodoreda va cosir per a Nicole Fenosa. Per exemple, la correspondència que Fenosa va mantenir amb tota mena de personalitats catalanes, des de Carles Riba o Josep Carner fins a Josep Tarradellas o Jordi Pujol. Si fóssim en un país com cal, vull dir en un país culturalment com cal, vull dir en un país que no es menystingui, vull dir en un país en el qual les coses de casa fossin motiu d’orgull i no de vergonya, vull dir en un país menys acomplexat, vull dir en un país en què el que ve de fora no sempre es consideri millor pel simple fet de venir de fora, en un país així, dic, Fenosa seria una figura reivindicada, estudiada i celebrada. ¿Com pot ser que faci 25 anys que no hi hagi hagut cap exposició retrospectiva a Barcelona?

La casa mateixa és una delícia, una d’aquelles finques amb aura que produeixen una gelosia insana: les torres, el jardí, el porxo blau, les passioneres que se t’ofereixen esbatanades i extraterrestres, l’espai diàfan de l’última planta (no oberta al públic). El Vendrell és a només una hora de Barcelona, així que no sigueu ganduls, que costa més arrencar-vos a vosaltres de Barcelona que a una paparra del cuir cabellut. Aprofitant el viatge, es pot visitar també el museu i la casa de Pau Casals, així com la Casa Museu d’Àngel Guimerà. Perquè si ni tan sols nosaltres admirem, apreciem i reverenciem la pròpia cultura, ¿qui voleu que ho faci? Comencem ja o acabarem arrossegant la cultura del país a coll, com un cavall mort. Però quin cavall, tu, quin cavall!