Bilingüisme de deures

Això és un no parar, perquè surts de la polèmica oberta per Brigitte Vasallo dient que el català se’ns morirà feixista i topes de morros amb un armariet de gimnàs amb la frase “Que aprenguin català” al costat d’altres sentències tan amables com “Que se’n tornin al seu país”, “Els okupes, a la presó”, “La gent trans, lluny” o “S’ha de prohibir el vel”. Es tracta de l’exposició muntada al Palau Robert per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), que, aparentment, volia alertar de missatges excloents i en la qual ja es veu que l’exigència d’aprendre català és equiparable a tota mena de discriminacions aplaudides per l’extrema dreta. A mi, a banda de la frase en si, em crida l’atenció la tipografia emprada: si bé és cert que en aquest bilingüisme duplicador català-castellà sovint el català apareix en primer lloc amb una tipografia un pèl més grossa, o potser amb negreta (com a l’aeroport), en aquest cas la diferència és exagerada; el castellà ni te’l mires. O potser és casualitat, ves.

Bé, almenys les queixes han tingut el seu efecte, perquè l’ICIP ja ha retirat la frase, tot afegint en un comunicat que “estem convençuts que demanar l’aprenentatge de la llengua pròpia no és solament legítim en qualsevol societat, sinó que és del tot pertinent per aconseguir que les condicions de possibilitat dels membres d’aquesta societat s’equiparin, almenys, lingüísticament”. Està molt bé la rectificació, perquè revela l’articulació d’un discurs que valora l’oportunitat de conèixer les llengües d’un país com un factor clau en el desenvolupament de la persona i com un element d’igualtat entre individus, però no deixa de ser un símptoma alarmant de fins quin punt l’exhortació a aprendre la llengua s’ha convertit, a ulls d’alguns, en una exigència equivalent als tòpics més rancis de l’extremisme modern.

No hauria de ser cap extravagància que el vingut de fora trobi necessari aprendre la llengua del lloc on acaba vivint, digue’n requisit, deure, imperatiu o algun sinònim més o menys malintencionat. Al capdavall no deixa de ser imprescindible si el que vols és interactuar amb altres persones més enllà de la pròpia bombolla idiomàtica. Però resulta indicativa la doble vara de mesurar que afecta les dues llengües oficials, en tant que el castellà s’ha de saber i tothom el dona per descomptat mentre que el català carrega amb l’etiqueta de l’obligació i fins i tot d’afegir-se als diversos eixos d’opressió que afecten la persona migrant. És també la doble vara amb què sovint ens mirem els expats, quan sentim dir coses com “ni tan sols volen aprendre castellà”, en què sembla que no saber català sigui un pecat venial però no saber castellà en sigui un de mortal.

La necessitat que els nouvinguts aprenguin la llengua ha saltat a primera línia política arran de la demanda de Junts d’incorporar-ho com a requisit per tenir papers, juntament amb la delegació de competèn­cies en immigració. Al seu moment Ione Belarra, de Podemos, ja es va encarregar de barrar el pas als juntaires sota l’acusació de ser uns racistes (suposo que no deu trobar que l’armariet de l’ICIP sigui cap disbarat), però sembla que els dos partits estan negociant i que la qüestió encara no està tancada. Si finalment la mesura tirés endavant i efectivament calgués demostrar el català per viure a Catalunya, tindríem la fenomenal paradoxa de convertir la llengua en un deure per al dependent de la botiga de la cantonada, la netejadora de l’hotel o la vetlladora de la residència, però no pas per a fiscals, jutges, policies i funcionaris diversos destinats aquí, que disposen de l’escut de la Constitució per prescindir del més mínim coneixement de l’altra llengua oficial. La gran rèmora del bilingüisme formal amb què ens toca bregar és que catalanoparlants i castellanoparlants tenim (presumptament) els mateixos drets lingüístics però no pas els mateixos deures.

Més que no pas dir-los racistes o supremacistes per exigir uns coneixements de llengua, el retret que caldria fer a Junts és el de ser fort amb el dèbil i dèbil amb el fort, en tant que no semblen atrevir-se a picar la cresta de qui toca picar-la i, per tant, emprendre el costerut camí d’instaurar a Espanya un bilingüisme també de deures. Altrament, i per molt d’acord que es posin a transferir les competències i el requisit lingüístic tiri endavant, la mesura està condemnada a estavellar-se al Tribunal Constitucional.