El so català de ‘Sirât’ arriba als Oscar

Hi ha un moment a Sirât en què el so resulta imprescindible per entendre el que ve després, una cadena amgoixant d’emocions que deixen l’espectador trinxat a la butaca, després d’un encadenament de sístoles i diàstoles d’allò més bèstia que el colpegen fins al desconcert. Passa gairebé a la meitat de la pel·lícula, quan el cotxe de Sergi López s’estimba per un penya-segat, en un accident que marcarà el punt d’inflexió de la història, que havia començat com una road movie més. Segurament per aquesta narrativa sonora que, com les següents, aconsegueix capturar l’espectador dins del desert, Amanda Villavieja, Laia Casanovas i Yasmina Praderas s’asseuran com a nominades a la platea dels Oscar el pròxim 15 de març, després d’haver aconseguit el premi Gaudí i el Goya.

Seguint amb aquesta trepidant seqüència, que passa enmig d’unes muntanyes àrides i polsegoses del sud del Marroc, arriba un moment en què el vehicle desapareix, però el so explica el que els ulls no veuen, i és irreversible. En una entrevista per videotrucada, Amanda Villavieja (Barcelona, ​​50 anys), que és la responsable del so en directe de la pel·lícula i ara mateix està de rodatge a Mèxic, explica que aquest moment és clau perquè també marca un abans i un després a nivell auditiu. “El so funciona com una empenta de les emocions i a la segona part és més manifest”, apunta.

Sirât, que acaba de guanyar sis premis Goya, ha aconseguit que el so sigui un element narratiu de primera magnitud. Quan es va plantejar, continua Amanda Villavieja, la intenció ja era potenciar el diàleg a la primera part, on s’espera que l’espectador racionalitzi més, però a partir de la segona tot es torna molt més emocional. Per aconseguir-ho, baixa el soroll de les paraules, però pugen els greus de la música electrònica, l’explosió dels motors, els grinyols de les rodes, el rugit de la terra o l’espetec de les mines.

Tota aquesta barreja que reverbera pels altaveus i va a càrrec de Yasmina Praderas (Osca, 44 anys) es potencia amb la tecnologia Dolby Atmos, que ha donat una força narrativa molt efectiva a una de les parts de les produccions que acostuma a passar més inadvertida. “Intentem que el públic apreciï i fins i tot aprengui que a través de la narrativa sonora es poden explicar coses sense recórrer al diàleg”, afegeix. També se sent satisfeta que “el llenguatge sonor es reconegui així”.

Evidentment, la música és un element principal d’aquesta atmosfera, obra específica per a aquesta història del francès David Letellier, àlies Kangding Ray, que al maig va guanyar un premi a la millor música original al festival de Cannes on, a més, el film va ser distingit amb el Premi del Jurat. Sempre des del techno, la música es planteja no només com un suport ambiental, imprescindible quan se succeeixen les raves, sinó com a part del sistema nerviós de la pel·lícula, i vira cap a una cosa molt més narrativa en moments clau com quan esclata la primera bomba, on el bombo a negres amplifica la detonació. El resultat arrossega cap a la desesperació.

Precisament del disseny d’aquest tipus de sons, se n’encarrega Laia Casanovas (Granollers, 35 anys), que recorda que Sirât ha aconseguit que molts espectadors la vegin al cine. El cap de setmana passat va superar els tres milions de recaptació. “Quan la gent la recomanava, insistia que es veiés al cinema”, remarca sobre aquest film d’autor que ha saltat per sorpresa als circuits més comercials. És a la sala on el sistema Dolby Atmos, que és més habitual en cinema d’acció, permet aquesta “sensació d’immersió” dins la història, matisa, gràcies a l’emissió del so de forma més detallada des de qualsevol punt, també des de la part del darrere i el sostre, a més de la pantalla i els laterals, que és per on surt el so habitualment. “És una eina per donar més realisme al cinema”, afegeix, que creu extensible més enllà de les pel·lícules d’herois.

Dones al comandament

Aquests dies totes les mirades s’han fixat en aquestes tres dones que destaquen en un món encara molt masculinitzat. No neguen que sigui així i els sembla que cal afegir que són dones, però primer parlar d’elles com a professionals. “No cal reivindicar en una primera instància el gènere, sinó la professionalitat”, demana Yasmina Praderas, que fuig del “conflicte de les quotes”. Amanda Villavieja, que ha treballat amb José Luís Guerín i Iñaki Lacuesta, afegeix que “treballar en so és una cosa summament complicada, cal batallar molt, i sent dona encara més”. Per això agraeix que es destaqui el seu gènere “per trencar el sostre ja”.

La fita és doble, perquè a més d’estar nominada als Oscars com a millor pel·lícula internacional, Sirât també ha aconseguit la candidatura per la seva direcció de so, la primera vegada que passa amb una pel·lícula espanyola. Laia Casanovas, que amb el seu estudi Lima Limón ha treballat a Creatura, d’Elena Martín, o La Fúria, de Gemma Blasco, reconeix que no té clar si “és més important” el primer o el segon, però sí que han marcat dos check a la història del cinema espanyol i que poden ser un referent per a dones que ja estan en aquest àmbit o vulguin treballar en so.

Ella és precisament la que ha trepitjat més els Estats Units en aquests dos últims mesos. “La promoció dels Oscars és molt més intensa”, admet, després d’haver-hi estat tres setmanes al gener i tres més al febrer, per assistir a projeccions de la pel·lícula i sessions de preguntes i respostes en què persones de la indústria s’han interessat per la seva feina. Explica que ha estat un exercici molt interessant pels contactes que han pogut fer i tot allò que han descobert al voltant de la indústria de Hollywood. No només es presenta a votants i públic en general, també molts sindicats i associacions relacionades amb aquesta indústria tan forta.

Si en qualsevol altre àmbit d’aquesta professió estar nominat o guanyar alguna d’aquestes cobejades estatuetes incrementa el caixet dels professionals ipso facto, aquestes tres professionals no gosen dir encara que en el seu cas sigui així. Tot i que no amaguen que els ha permès obrir portes, expliquen que és aviat per saber com repercutirà en els ingressos. En el cas de pel·lícules que van als Oscar és així, “però solen ser de la indústria nord-americana; amb l’espanyola encara no hi ha precedents”, apunta Laia Casanovas.

Mentre treballaven, no van pensar que Sirât deixaria tanta empremta, però en acabar-la sí que es van sentir orgulloses de la feina feta. “El nostre afany era construir un món sonor que casés el millor possible amb el que volia transmetre la direcció”, diu Laia Casanovas. Yasmina Praderas, que ja va aconseguir un Goya amb As bestas, de Rodrigo Sorogoyen, afegeix que “estava molt feliç amb el resultat, l’esforç va ser tremebund”, però mai s’hauria imaginat arribar fins aquí. Per la seva banda, Amanda Villavieja recorda que es “tracta d’una feina molt oberta”, especialment al rodatge, “un work in progress on poden sortir imprevistos”.

Encara que la nominació porti els tres noms i siguin elles les que han fet història, també és veritat que l’àudio d’una pel·lícula és un treball en equip que compta amb més professionals. Fent números ràpids, expliquen que com a mínim hi ha una desena de professionals involucrats en què aquesta discreta, però de vegades eixordadora missió, sigui el més reeixida possible. La seqüència del camió embarrancat en un dels solitaris i sufocants congostos de l’Atlas és un altre moment clau per a l’equip de so, que igual que Sirât ha seguit un bon camí.