Guadalajara catalana?

Un dia a la FIL de Guadalajara en són com tres a Barcelona. Una barreja delirant de poques hores de son, estranyament de ser lluny, familiaritat de conèixer-hi tothom, activitats que omplirien la programació de quatre festivals normals i mezcal. He passat vuit dies aquí (és a dir, vint-i-quatre) i la sensació és que, com tots aquests barcelonins que hi passejaven, ho vivia d’una manera una mica estràbica: amb un ull aquí i un altre al que podíem deduir que se n’entenia des de Barcelona. Aquí algunes impressions.

Els periodistes culturals dels principals mitjans de la ciutat hi van viatjar convidats per l’Ajuntament el dijous 27 de novembre, al mateix avió on anaven l’alcalde i el seu equip. Si el mitjà no assumia els costos per allargar l’estada, van tornar el dimarts 2 de desembre al migdia. Recullo les dates perquè la fira començava el 29, i això vol dir que van veure tres dies de programació, un dels quals bastant ocupat pel dinar i les dues inauguracions oficials, de la fira (quatre hores) i del pavelló de Barcelona. El president Salvador Illa va arribar el dia 1 per inaugurar l’estand de Catalunya i va marxar l’endemà, després d’una trobada amb el sector editorial.

Durant aquests tres dies, la densitat informativa va ser indigerible: més enllà dels (molts) discursos protocol·laris, l’Ajuntament i la Generalitat van convocar rodes de premsa, a vegades per sorpresa i sense especificar-ne el contingut, per anunciar des de la medalla d’Or a Marisol Schulz fins a la residència literària per a autors llatinoamericans que ha sigut tan polèmica. Seria absurd negar que un esdeveniment com aquest és sobretot una operació diplomàtica, però la intensitat política d’aquells dies, els més importants perquè hi havia l’expectativa de l’inici, van fer molt difícil generar espai informatiu per a res més.

Em vull aturar en la beca, que és el que ha aixecat tanta polseguera. La iniciativa és òbviament frustrant si la comparem amb les subvencions que es donen a la literatura en català, poc coherent amb els discursos sobre la protecció de la llengua que Jaume Collboni defensava el dia abans en conversa amb el director d’aquest diari, i també una mica inversemblant en un sentit creatiu (dos mesos per entendre i escriure sobre una ciutat sembla difícil). Però em sembla important el fet que es va anunciar per sorpresa, no només per a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que ho va denunciar, i la resta d’institucions del món literari, sinó també per a la comissària Anna Guitart i fins i tot per a l’ICUB. Dubto molt que es tracti d’un error de càlcul de l’impacte, i, en qualsevol cas, la conversa sobre això va opacar la que realment havíem vingut a mantenir aquí, que era la presentació d’un sistema cultural a l’Amèrica Llatina. També era ingenu pensar que no hi hauria cap aprofitament polític d’un comissariat i d’un viatge de part de qui el promocionava, però el cas és que la política institucional va contraprogramar la cultura que celebrava tan teatralment. I mentre a Barcelona la indignació s’ho enduia tot, aquí Roger Mas explicava davant de centenars de persones i amb un accent que semblava llatinoamericà que el nostre gran prosista és Pla i el nostre poeta, Verdaguer, que li és més fàcil fer concerts a Mèxic que a Madrid, i que la lluita entre els vents del nord i del sud, “la inestabilitat total”, és la condició catalana. És un concert que he vist mil vegades, però saber que aquell públic mexicà ovacionava una cobla probablement per primera vegada emocionava d’una manera diferent.

El comissariat va ser un encàrrec de l’Ajuntament, però s’ha fet amb independència i en col·laboració amb institucions i professionals de l’àmbit cultural que van des del Grec fins al Mercat de Música Viva de Vic, passant òbviament pels editors, l’Institut Ramon Llull o Bakoom Studio. Per descomptat hi ha coses que es podrien criticar: hauria estat bé comptar amb més escriptors mexicans col·laborant a les taules del pavelló de Barcelona per atraure públic local; en alguns casos va haver-hi un excés d’autoconsum i et senties a la Setmana del Llibre en Català. I, com repetia Victoria Szpunberg cada vegada que podia, el discurs de la Barcelona precària que es volia portar per actualitzar la ciutat dels prodigis trontollava de seguida que entrava en contacte amb un context socioeconòmic amb problemes evidentment més greus.

Però la Barcelona que s’ha explicat aquests dies aquí era complexa, autocentrada, sensible amb les tensions polítiques del país d’origen i amb la cultura del d’arribada: Lucía Fumero va cantar en català acompanyada de mariachis, actrius mexicanes van recitar la versió de La plaça del Diamant de Carlota Subirós, Laura Huerga, presidenta del PEN Català, va presentar una antologia de poesia en llengües originàries. L’IRL va organitzar un seminari de traducció del català al castellà des dels diferents països de l’Amèrica Llatina, perquè no sempre calgui passar per la traducció espanyola. Mentre escric això, un grup de poetes catalans recita en una llibreria de Guadalajara perquè el llibreter va quedar fascinat amb Adrià Targa.

És cert que els ídols més esperats a Mèxic eren en castellà: Serrat, Mendoza, Cercas, Love of Lesbian, el boom. També són els que es mencionaven en la majoria de discursos i els que més cobertura mediàtica han rebut, i això ha alimentat el biaix del que passava. El programa no era un relat dirigit sobre una Barcelona desitjada, sinó un esforç evident per representar-hi el màxim de sensibilitats polítiques i realitats comercials, fins i tot confrontades i desiguals, i també per atendre el que Mèxic esperava de la ciutat convidada. Els poetes recitaven en català; els audiovisuals de Vindran les dones, l’exposició d’Ingrid Guardiola, Anna Maria Iglesia i Mita Casacuberta al Museo Cabañas, eren en català. No cal dir que l’exili ha estat present en el discurs d’una manera gairebé transversal, des de l’homenatge a Pere Calders que tancarà la programació fins a la presència de Roger Bartra al programa de pensament i d’Anna Murià a l’exposició.

El conflicte nacional que el mateix Collboni va reconèixer no estava explicitat en el programa, i potser ho hauria d’haver estat en una taula com ho estava la idea de precarietat o la llengua, però apareixia soterrat a tot arreu. A la majoria de converses que vaig poder escoltar s’hi va fer referència amb naturalitat, així com a la convivència del català i el castellà: perquè l’audiència ho preguntava, perquè els mateixos ponents volien explicar-ho, o a vegades, simplement, com a broma tràgica. I la meva sensació és que el públic mexicà n’era plenament conscient.

He vist escriptors catalans aclamats com si fossin la Rosalía en instituts: Adrià Pujol va respondre setanta preguntes pel cap baix assegut al costat d’una reproducció d’escala humana de La gola de Fragmenta; Anna Pazos signava fundes de mòbils; a Fer Rivas li van donar lectures de la seva relació entre la dramatúrgia, la vida i la literatura més elaborades que les de qualsevol periodista, perquè s’ho havien estudiat. I una vuitantena de persones van córrer a comprar llibres després d’un homenatge a Montserrat Roig; encara és l’autora més venuda a la llibreria del pavelló. Fracassarem si tot això no serveix perquè, quan Barcelona torni a ser convidada en un esdeveniment similar, els grans ídols siguin també uns altres.