I després d’Oques Grasses, què?

Plega Oques Grasses i ho fa amb un concert de comiat a l’estadi Lluís Companys, exhaurint entrades en vint-i-un minuts i amb cues d’espera de més de 100.000 compradors. Un fet insòlit en el panorama de la música catalana, i un final agredolç per una tota una era. Les xifres fan innegable el seu llegat, però també el buit que quedarà al circuit d’escenaris catalans. Després d’anys d’efervescència de la premsa musical, de nous formats en televisió i l’enfortiment de segells, premis i festivals, la pregunta s’imposa: qui farà cantar Catalunya com ho ha fet el grup d’Osona?

Oques Grasses va néixer en plena d’expansió del pop i el pop-rock: Els Amics de les Arts sonaven a tot arreu amb Jean-Luc, Mishima es consolidava amb el ja emblemàtic Ordre i Aventura, i Manel estava a punt de treure 10 milles per veure una bona armadura, apuntant per ser el grup de la dècada. Paral·lelament, començava a sonar el que posteriorment s’han titllat de grups de trompetes i festa major: La Pegatina, Gertrudis i Búhos apostaven pel mestissatge festiu de ska, rumba i reggae, i, un parell d’anys després, Txarango es convertiria en referent del gènere, amb lletres polítiques i optimistes, pitos i oioiois. Potser, la transversalitat d’Oques Grasses ve de no encaixar del tot en cap d’aquestes onades i, alhora, de ser-ne els hereus. Oques Grasses recull la festivitat optimista, però també la sensibilitat de tòtems com Els Pets. Una sentimentalitat sincera, que no es fa feixuga ni impostada, i que no només et convida a escoltar-la, sinó que te la fa cantar.

Una segona data a l’estadi Lluís Companys exhaurida en dinou minuts ratifica que la música d’Oques Grasses interpel·la d’una manera gairebé intergeneracional, que no és el so d’un moment, sinó d’una gent. Disc rere disc, el grup ha anat incorporant nous sons i tendències musicals, així com noms de l’escena, però hi ha una identitat que perviu. La melodia ben trobada, cantable, que convida, una melangia optimista de La vida és bonica, però complicada; unes lletres que saben fer el jo universal, col·lectiu, del vers i la música, una celebració.

A les seves xarxes, els osonencs explicaven que van començar com un grup d’amics i avui paren per acabar també com un grup d’amics. Potser, la clau és en l’accident. Cada cop més, els circuits musicals condicionen el format de les propostes, i les propostes fan mutar els artistes. La desfeta del teixit de sales de petit format deixa sense escenari tot un gènere musical, que ara té menys espai per florir que fa vint anys, i el domini creixent dels festivals com a espai musical dominant fa que es comenci a apostar gairebé exclusivament pel concert-espectacle de gran producció. És per això que, tal com ho va fer Oques Grasses, avui ens fascinin grups com El Remei de Ca la Fresca, Alosa o La Ludwig Band, propostes que justament, d’una manera o altra, juguen a la contra. Potser, més que preguntar-nos qui ocuparà l’espai d’Oques Grasses, també cal començar a fixar-nos en quin espai deixem perquè creixin coses noves.