L’arquitectura en contra de les persones
Per això diem llar, i diem casa, i no pas edifici, perquè edifici és buit de contingut i d’esperit i, en canvi, llar i casa és allà on nosaltres ens hi hem (o hauríem) de sentir a gust, dotat d’ànima i que ens fa feliç
Una de les coses que em va impactar més de l’època postpandèmia és que els edificis nous es continuen fent sense balcons. Perquè allò que recordo més dels mesos de confinament són les ganes que tenia tothom d’escapar-se de casa, de tenir una sortida, una terrassa, un terrat, un jardí. M’hi segueixo fixant i arreu veig finestres massa petites i penso en ventilació escassa (pobre Ildefons Cerdà!), i quan veig tantes façanes llises penso en presons (pobres inquilins!).
L’arquitectura és una manifestació cultural i un ofici que permet posar l’art a disposició de les persones, una empresa molt necessària. Tothom vol una llar millor. Per això diem llar, i diem casa, i no pas edifici, perquè edifici és buit de contingut i d’esperit i, en canvi, llar i casa és allà on nosaltres ens hi hem (o hauríem) de sentir a gust, dotat d’ànima i que ens fa feliç. En plena crisi de l’habitatge, de lloguers impossibles i ciutats cada cop més inhòspites, i enmig de l’emergència climàtica, poques coses preocupen més que on vius, on pots viure, on voldries viure i com.
D’això n’han parlat recentment la magnífica exposició Subúrbia del CCCB i diversos episodis del pòdcast Ciberlocutorio. És en un d’aquests àudios on vaig sentir Anna Pacheco i Andrea Gumes parlant dels centres comercials com a lloc de trobada. A falta d’espais públics on passar l’estona, nosaltres vam passar la joventut als centres comercials, deien elles. Jo no ho havia pensat mai així, però em va fer rumiar. I per què els joves han d’acabar als centres comercials? És que no hi ha més llocs disponibles? L’espai públic també ens hauria de fer feliços, però difícilment ens en fa. Quan diem públic volem dir relatiu a la comunitat, que vol dir de tots. Però els espais i equipaments públics són de tots, realment? La resposta és que rarament. La platja segur, és l’únic que penso que ho és de veritat. Les places no (prohibit jugar a pilota, prohibit asseure’s a terra, prohibit fer-hi el toc).
Quan veig bancs immòbils a ciutat —de vegades seients sols, de cara enlloc— penso en les cadires que pots recol·locar i moure als Jardins de les Tuileries i de Luxembourg de París. On veig ciment, imagino tots els arbres que podrien dar-hi ombra. Quan veig parades d’autobús penso en tots els cops que t’hi mulles quan plou. Quan passo per passadissos subterranis, entrades de pàrquing i portals, sé tots els milers de dones que hi hem tingut por. L’arquitecte Josep Miàs va dir recentment en una entrevista fantàstica que li van fer arran del premi que acaba de rebre de l’Institut Americà d’Arquitectura: “No estem inventant res dissenyant espais compartits”; i encara afegeix: “és evident que hem d’utilitzar materials que siguin reciclables, hem d’orientar els edificis per aprofitar les hores de sol a l’hivern i protegir-los del sol a l’estiu. Però el que no és sostenible és que els joves no puguin accedir als pisos. Així que per què no parlem de sostenibilitat social?”. I jo em dic llegint-lo: I doncs, per què no ho fem?