Mercè Otero: “El progrés feminista no és lineal, sinó helicoidal”

Per a moltes, la porta d’entrada al feminisme ha estat internet. Les frases de bell hooks o Judith Butler que hem vist a les xarxes se’ns han gravat al cervell amb foc i fins i tot hem sortit a manifestar-nos amb pancartes escrites en una altra llengua, com si a Catalunya no hi hagués hagut dones que lluitessin per la igualtat. El feminisme català es recopila, es conserva, es repensa i pren forma a Ca La Dona gràcies a un treball gens glamurós, el de l’arxivística i la documentació. Mercè Otero, catedràtica i professora de llatí jubilada i especialista en coeducació, ens rep a la biblioteca d’aquest espai que es troba a Ciutat Vella per parlar de totes aquelles feministes de casa nostra de les quals no sabem el nom.

Pregunta. Per on ha de començar a rascar, algú que vol llegir sobre feminisme sense anar a buscar els referents a fora?

Resposta. Si ens posem historicistes, hi ha una data d’entrada del feminisme a Catalunya, que són les Jornades Catalanes de la Dona de l’any 1976 al Paranimf de la Universitat de Barcelona. El franquisme era un desert, i allò va ser un abans i un després. Arribar allà i sentir per primera vegada la paraula orgasme, per exemple! Però les feministes ara sabem que tenim tota una genealogia al darrere i que, per tant, no és veritat que les coses comencen l’any 76. En aquest país hi havia hagut feministes molt abans. No som les primeres, no som les úniques, i no serem les últimes. Formem part d’una tradició que va molt més enrere. Però és veritat que la dictadura franquista crea un precipici, un trencament total amb la tradició anterior de les dones republicanes. Amb les dones del 36, les que van estar a la guerra, les que se’n van anar a l’exili, etcètera. I, evidentment, trenca encara més amb les dones del final del segle XIX, que eren burgeses catalanes, però que van ser capaces de posar en marxa tot d’ajudes a favor de les dones, la senyora Francesca Bonnemaison, la senyora Dolors Monserdà, la senyora Carme Karr…

P. Aquestes dones burgeses, durant un temps, van quedar oblidades, oi? Hi ha textos de la Maria Aurèlia Capmany criticant-les per antiquades i conservadores…

R. Sí, però a hores d’ara ja s’ha corregit. Quan sortíem de la dictadura, tot semblava o blanc o negre. Després, la pluralitat i la diversitat es posen sobre la taula. I si pensem que la dignitat i la llibertat de les dones són els principis del feminisme, aquí s’hi pot arribar de moltes maneres, i aquestes senyores burgeses ho van intentar amb els recursos que tenien en aquell moment. En aquest sentit, s’ha de fer un reconeixement. Per exemple, és molt significatiu que el pròleg de La fabricanta de la Dolors Monserdà el faci la Teresa Pàmies. Això ja ho diu tot! Són dones que venien de tradicions molt diferents, però es reconeixen. I ho fan en el món del treball, que és significatiu: concretament el de les fàbriques tèxtils. Tot costa, però justament estem recuperant aquesta genealogia. I som a Ca La Dona, que és un centre de documentació on una de les tasques que duem a terme és justament aquesta. Som bibliotecàries jubilades, professores jubilades, arxiveres jubilades. Si la feina que fem aquí fos una pel·lícula, el títol seria Si ningú parlarà de nosaltres quan haguem mort, n’hem de parlar nosaltres. Som nosaltres les que guardem tota la documentació, les que comencem a parlar i a dir: “Doncs, mireu, si us interessa la literatura de dones, tenim aquestes autores. Si us interessen les biografies, en tenim parets senceres”. Aquí no hi ha quatre cosetes, no. Hi ha profunditat. Molt producte propi del país, i molt producte traduït, evidentment. Però no hem de sentir-nos malament ni ens hem d’acomplexar. Ens queda una representació ben maca, si tu hi poses una Montserrat Roig, una Maria Aurèlia Capmany, una Maria-Mercè Marçal…

P. Aquests són els noms més famosos!

R. Tenim La Sal, editorial de les dones, d’on surten noms com Mireia Bofill, Mari Chordà, o Isabel Segura. O en el món del cinema i el que després va ser l’Institut Català de la Dona, Marta Selva. I ara que tornen a aflorar temes com la guerra i l’antimilitarisme, hi una figura com Montserrat Cervera, que ha estat sempre al davant d’aquestes qüestions. Des del punt de vista de la medicina, de la xarxa de dones i salut, tenim metgesses importantíssimes, com Carme Valls. I després hi ha les dones de barri. El moviment feminista, justament el del 76, surt d’una mobilització de les Vocalies de Dones de Barris de Barcelona. Allà hi ha hagut dones importants, que tenen una fama al seu barri particular, a la seva associació de veïns, on tothom les respecta i tothom les valora. De noms importants pel moviment, en tenim en quantitat i en qualitat. El que passa és que el patriarcat sempre ha fet el mateix paper d’esborrar les aportacions de les dones, passen tres anys i ja comencen a quedar oblidades.

P. Les tasques que fa a Ca La Dona serveixen per lluitar contra aquest oblit? Què és el que fa, ben bé, quan és aquí?

R. Quan arribo, reviso totes les convocatòries d’actes de dones. A Barcelona cada dia n’hi ha pertot arreu. I després vaig al centre de documentació, on hi ha diferents tipus de tasques a fer. Una cosa és catalogar llibres. Els llibres saps on comencen i on acaben. L’altra cosa més difícil és catalogar revistes: pots tenir col·leccions senceres, però tens números monogràfics. I cal fer-ne un buidatge, per saber sempre quins articles hi ha a les revistes. Els cartells s’han de digitalitzar, perquè, fins a l’any 2000, anàvem amb cubells i escombres i posant-los pels carrers. Ens fixem en allò que no surt als diaris, aspectes més marginals, perquè si fa un acte segons quina associació de veïns de segons quin barri, passa desapercebut. Moltes manifestacions, actes i performances feministes no surten mai a la premsa. Nosaltres anem allà, fem les fotos i ho recollim. Has de pensar que no és el mateix un arxiu d’una institució que el d’un moviment social. No és ni tan sols un arxiu d’un sindicat, que ja és una estructura feta, sinó que Ca La Dona és un arxiu d’un moviment sempre en construcció. És un arxiu viu, les donacions t’arriben com t’arriben. I després hi ha la qüestió de la censura i l’autocensura, que ho complica tot encara més.

P. En quin sentit?

R. Avui en dia ja estem introduint el concepte d’“arxiva”, que fa referència a l’arxiu viu: que no tinguis un document que ho provi, no vol dir que les coses no hagin passat. S’han de recollir també manifestacions de la memòria.

P. Per això un moviment social com el feminisme necessita un arxiu?

R. El grup més jove que treballa en l’arxiu, un grup de companyes de la SAL, fa servir l’arxiu amb un plantejament molt interessant. Es plantegen: “Aquest document que tenim a l’arxiu en el seu moment va ser revolucionari, com podem fer que ho continuï sent?”. Un cop tens els papers posats dins de les capsetes i tot plegat, què pots fer? Si te n’oblides, l’arxiu és mort. Si no el treballes, si no el poses en marxa, si no l’actualitzes… Per això Ca La Dona va més enllà de guardar la memòria històrica. Sense tradició, no hi ha futur, no hi ha progrés.

P. Què hi tenen, a part de llibres i documents?

R. Guardem samarretes amb els eslògans, guardem les pancartes, guardem les xapes, ho guardem absolutament tot.

P. Els deu passar que hi ha consignes que es repeteixen encara que passin els anys… No és descoratjador?

R. Sí. Nosaltres sortim encara amb les mateixes pancartes amb què vam sortir fa deu anys. Però no és únic del feminisme. Passa amb altres manifestacions, com per exemple el “no a la guerra”. I això ens porta a fer un plantejament que sovint oblidem, que és que el progrés no és lineal, sinó helicoidal.

P. Què vol dir això?

R. Què té forma de molla. El patriarcat fa que sembli que estem passant sobre el mateix lloc una vegada i una altra, però en realitat estem resseguint una molla, en sentit ascendent. Encara que hi hagi debats als quals tornem constantment, no som al mateix lloc. Les circumstàncies canvien i ens mirem els problemes des d’unes condicions diferents. Hi ha gent que, quan parla de gènere, fa discursos negatius. Les que vam viure la dictadura, sabem que el que vivim ara no té res a veure amb allò, en absolut! Jo sempre ho explico amb la frase d’Antonio Machado: “Los que están siempre de vuelta de todo son los que no han ido nunca a ninguna parte. Porque ya es mucho ir; volver, ¡nadie ha vuelto!”. Per estar de tornada de tot cal haver anat a algun lloc, i nosaltres encara hi estem anant.

P. Les més joves de Ca La Dona ho viuen així? Ho entenen, encara que no hagin viscut la dictadura?

R. El diàleg intergeneracional és molt difícil. Nosaltres tenim experiència, i elles moltes ganes de fer coses. A vegades sí que pares i dius: “Ostres, on són les dones joves?”. Quan tothom té feina i casa, tothom se’n va a casa seva. El diàleg es nota sobretot en moments de crisis continuades, com ara, que la gent se sent desemparada. I cal un plantejament crític i social per afrontar les coses d’una altra manera. Les dones joves arriben preguntant-se: “Com podré ser mare, si no tinc feina ni puc pagar-me el lloguer? Com m’ho faré?”. I és clar, a les Jornades del 76 ja hi havíem reflexionat, sobre això. I en parlem, expliquem que es va aconseguir avançar, fer lleis contra l’adulteri o a favor dels anticonceptius, per exemple. Tot això són canvis notoris.

P. Hi ha temes amb els quals sembla que no s’avanci?

R. Els més frustrants d’afrontar són la violència masclista i les bretxes laborals. Anem molt lents, en aquest sentit. O jo, que vinc del món de l’ensenyament i em fixo molt en com de lent s’avança amb l’educació sexual i afectiva de les criatures. El sistema patriarcal està ben armat i l’urgent és menja l’important. Els mitjans es fixen en la punta de l’iceberg, i nosaltres volem fixar-nos en tot el que hi ha sota.

P. Jo ara no paro de veure titulars que em diuen que els homes joves són més de dretes i antifeministes que mai.

R. Quan surten aquestes enquestes, primer de tot ens hem de preguntar com s’ha formulat la pregunta. Cal anar amb molt de compte amb les mostres de població. Cada vegada serà més necessari saber qüestionar allò que ens volen vendre els mitjans de comunicació, i l’educació hauria d’estar centrada a formar-nos en aquest esperit crític.

P. Potser els temes més polaritzants actualment dins del feminisme són la prostitució i els drets de les persones trans. Com afronten aquests debats, a Ca La Dona?

R. Tu ets aquí a Ca La Dona, que ens definim des del feminisme inclusiu. Ens hem fet grans pel camí. L’any 1996, vint anys després de les Jornades, ens vam reunir i vam decidir que érem múltiples i diverses. Més val que estiguem juntes i que anem avançant, mentre defensem sempre la dignitat i al llibertat de les dones. I per fer-ho cal obrir el ventall de definició d’identitats, i acollir lesbianes i persones trans. Per què? Perquè les trans pateixen totes les discriminacions de les dones i encara més d’afegides. Nosaltres estem aquí per la lluita pels drets. En el cas de la prostitució, sempre diem el mateix: cal que tothom tingui papers. Primer dona papers a tothom, i així podràs saber quantes n’hi ha, on són, què necessiten. Però és el que he dit abans, això és només la punta de l’iceberg i sempre cal anar a veure què hi ha a sota. Violència, treball, educació, tot això. Continuar lluitant. Pensa que Simone de Beauvoir, l’any 49, ja va dir que les dones no tindrem mai les coses guanyades per sempre.