El retorn de Puigdemont

L’expresident Carles Puigdemont potser tornarà a Catalunya en qualitat de coses vàries, però no en qualitat d’heroi. Aquesta és la carta que juga Junts —no hi posem el nom definitiu, perquè aquest partit canvia de nom segons com bufa el vent—, i l’estratègia els podria sortir molt bé, no tan bé, o malament. No se sap mai.

Puigdemont no podrà tornar com un heroi per molt que els seus addictes —o devots, perquè estem parlant ...

L’expresident Carles Puigdemont potser tornarà a Catalunya en qualitat de coses vàries, però no en qualitat d’heroi. Aquesta és la carta que juga Junts —no hi posem el nom definitiu, perquè aquest partit canvia de nom segons com bufa el vent—, i l’estratègia els podria sortir molt bé, no tan bé, o malament. No se sap mai.

Puigdemont no podrà tornar com un heroi per molt que els seus addictes —o devots, perquè estem parlant d’un fenomen fideista—, el lloregin, el festivin i el grandegin. Un heroi és una altra cosa, i per ser-ho calen unes virtuts que Puigdemont no ha demostrat. Ell és un home tossut, fidel a uns principis —se’ls cregui o no— que han donat certs resultats, d’una eloqüència correcta, una intel·ligència tàctica suficient, dissimulat enemic de Laura Borràs, indissimulat amic del populisme, hàbil en la captació de recursos privats i potser públics, coneixedor superficial de la història de Catalunya del segle XX, gens inclinat a l’intel·lectualisme, lector insuficient de Maquiavel, més encara dels “humanistes cívics”, pragmàtic i amb allò que sol anomenar-se “carisma”, paraula derivada del verb grec kharízes­thai que en aquella cultura volia dir “agradar”, “fer favors”, i, en suma, “agradar per haver fet favors o per prometre que se’n faran”: un carisma que, vulguem o no, li ha estat atorgat per una part de la societat catalana que esperava d’ell, i espera, que li faci el present d’una hipotètica independència.

Heroi ho va ser Aquil·les que, malgrat la brega amb Agamèmnon, un dia va decidir col·laborar amb la lliga aquea per conquerir Troia. Heroi va ser Pàtrocle que, amb l’arnès i les armes del seu amat, va matar una colla de troians i després va ser mort per Hèctor. Heroi altra vegada Aquil·les que, havent mort Hèctor, ell menystingut un instant per la capritxosa Atena —així el “poble” oblida d’un dia per l’altre els seus ídols—, arrossega el seu cos circumdant les muralles de Troia i accedeix després de molts precs a rebre el pare d’aquest, Príam, que, agenollat, li demana les despulles del seu fill: Aquil·les, tan heroi com noble, les hi dona.

Què em direu dels herois de la nissaga dels Nibelungs, Sigfried el més gran, llegenda tan ben aprofitada per Wagner, al cap dels segles, per enaltir el nacionalisme? Què dels cavallers del mas d’Artur, heroi brità mig llegendari, com l’altre, que a cavall dels segles V i VI, i a cavall ell mateix, va encapçalar la defensa de les dues Bretanyes, l’aïllada i la del continent, davant els invasors saxons? Què del rei en Jaume, que amb poc contingent va arrabassar a l’almohade Abu-l-Ulà l’illa de Mallorca? Allò va ser heroisme i jugar-se la vida. Què es pot dir dels grans herois de l’epopeia renaixentista, com l’Orlando de l’Ariost, que va recrear el mite de Rotllà —recordat encara a Maçanet de Cabrenys—, heroi de tantes conteses?

Fins i tot Joana d’Arc va ser heroïna, també mística, perquè va encapçalar un estol d’homes que va aconseguir derrotar els anglesos a Orleans i a més viles —en una guerra que va durar cent anys, potser com el Procés— amb el risc, com va succeir finalment, de ser agafada, mal jutjada i després cremada de viu en viu. Els francesos l’adoren, en especial els tradicionalistes, com ha passat, o va passar, amb la presidenta de Junts, menys pucelle que la francesa, mai cremada. Voltaire en va fer una tragicomèdia molt exitosa, que potser un dia serà model per cantar alhora èpicament i sorneguerament les gestes de l’expresident.

Els temps contemporanis ho són més aviat d’antiherois, com els homes sense qualitat de tantes novel·les del segle XX; el cinema n’ha restaurat uns quants de l’Antigor, però això ja és cultura contemporània, sempre menys alliçonadora i valenta que l’antiga.

Vegeu. Puigdemont no reuneix cap de les virtuts i les gestes d’aquests herois esmentats: va declarar una independència del país, de la qual es va desdir en un dir Jesús —anatema!—; va fugir de la justícia mentre els seus companys de l’empresa entomaven les conseqüències d’una acció no del tot compulsada amb l’articulat de les lleis de l’Estatut i de la Constitució. Ha viscut una colla d’anys en una casa d’upa, amb més mitjans que Tarradellas a Saint-Martin-le-Beau, i amb una comoditat que esglaia quan es compara amb la vida dels exiliats republicans del 1939, que van anar a dormir al ras i passar fam a les platges mediterrànies de França, amb esma, tanmateix, de lluitar després per la llibertat d’una República que no era la seva.

Això és l’exili, i això és l’heroisme.