Brossa i Tàpies. Un grapat de cartes

La vintena de cartes d’interès que conté el volum Amb cor de foc. Correspondència (1950-1991) funciona com a basament per armar un relat molt pla de les relacions personals i professionals entre el poeta Joan Brossa i el pintor revolucionari Antoni Tàpies quan tots dos caminen en la vintena, és a dir, en la pitjor postguerra. Les millors cartes estan totes concentrades en el transcurs de la beca de sis mesos que Tàpies gaudeix a París entre 1950 i 1951 i que explica l’intercanvi d’ansietats, bo...

La vintena de cartes d’interès que conté el volum Amb cor de foc. Correspondència (1950-1991) funciona com a basament per armar un relat molt pla de les relacions personals i professionals entre el poeta Joan Brossa i el pintor revolucionari Antoni Tàpies quan tots dos caminen en la vintena, és a dir, en la pitjor postguerra. Les millors cartes estan totes concentrades en el transcurs de la beca de sis mesos que Tàpies gaudeix a París entre 1950 i 1951 i que explica l’intercanvi d’ansietats, bons desitjos i descobertes. És suggestiu que la timidesa congènita de Tàpies sigui un obstacle per descobrir el potencial de la ciutat, encara que acabarà fent-ho, de la mateixa manera que resulta poderosa la veu de Brossa com a ideòleg i responsable actiu del futur no sols seu sinó de Tàpies. Aquestes poques cartes transparenten el paper efectiu que va exercir un poeta, dramaturg i experimentador de formes poètiques al principi de la carrera de Tàpies i en l’entorn breu de Dau al Set, encara que queda en la penombra l’anàlisi de l’evolució del tracte entre tots dos, a penes suggerit per alguna carta posterior i algun indici més en forma gairebé de telegrama.

Aquestes zones ingents de compenetració i col·laboració artística (i de futura divergència des dels anys vuitanta) són les que va tractar de cobrir la tesi doctoral de Manuel Guerrero, defensada l’any 2022, i origen material d’aquest llibre. Hauria estat necessària una labor editorial més exigent i més severa d’un text al qual llastra aquest origen acadèmic i que incorre en infinites repeticions d’informació i extenses cites de les mateixes cartes que el lector es trobarà poques pàgines després, o fins i tot de fragments llargs de les memòries de Tàpies i altres textos molt accessibles. Aquest mètode es compadeix poc de les exigències d’un text assagístic destinat a un públic curiós i general.

El pitjor, no obstant això, és que la reconstrucció d’aquestes relacions en forma de múltiples col·laboracions des dels anys cinquanta -en llibres, obres de teatre, invents i exposicions- no transcendeix el nivell de la informació fàctica i descriptiva sense aconseguir oferir una lectura interpretativa o una anàlisi de la seva fecunditat, del seu sentit o de les seves inflexions. És veritat que no s’oculten les disparitats creixents de Brossa amb el galerisme comercial i el gran mercat del capital en el qual viu un artista instantàniament internacional com ho va ser Tàpies -en particular per un text per a una exposició a la Galeria Maeght, vetat pels galeristes i després inclòs per Brossa en un llibre seu-. Però es diu molt poc sobre les connexions estètiques i artístiques entre tots dos, més enllà de l’afició originària per la màgia, pel surrealisme, per Frégoli i alguns tòpics més. Traslladar a la portada del llibre el rètol Correspondència (1950-1991) és del tot enganyós i hauria estat molt millor deixar-lo en (1950-1951) i que el lector es trobés joiosament el regal d’alguna carta extra de dates posteriors.