La Germandat de l’Àngel Caigut, de Jaume Clotet: Uns Pastorets narcolèptics

Diu una dita no autòctona que no es pot jutjar un llibre per la seva coberta, però ens trobem davant d’una excepció flagrant. L’objecte llibresc titulat La Germandat de l’Àngel Caigut, firmat per Jaume Clotet, comercialitzat per Destino i mereixedor de l’últim premi presumptament literari Josep Pla se’ns presenta amb un disseny danbrownesc consistent en un espiell satàni...

Diu una dita no autòctona que no es pot jutjar un llibre per la seva coberta, però ens trobem davant d’una excepció flagrant. L’objecte llibresc titulat La Germandat de l’Àngel Caigut, firmat per Jaume Clotet, comercialitzat per Destino i mereixedor de l’últim premi presumptament literari Josep Pla se’ns presenta amb un disseny danbrownesc consistent en un espiell satànic a través del qual veiem un monjo de Montserrat resant. La novel·la és exactament el que aparenta. Ho podríem deixar aquí, però ja que he fet l’esforç de llegir-me-la i he hagut de vèncer amb reiterades heroïcitats les capcinades que la seva lectura promou, miraré de desfullar-ne alguna cosa més.

De fet, el seu poder narcòtic és alhora el millor i el pitjor que se’n pot dir. El millor perquè la utilitat del llibre s’ha testat en situacions d’insomni i és molt més sa que inflar-se de barbitúrics o xutar-se cavall. El pitjor perquè una novel·la que pretén entretenir i propiciar l’evasió no només no ho aconsegueix sinó que fa que et plantegis cada dos per tres què has fet tan malament a la vida per haver d’estar perdent el temps llegint un desficaci d’aital calibre. Amb una decidida intenció paròdica, un pastitx que barreja referents com el mencionat Dan Brown, els Pastorets, Dràcula, Indiana Jones, templers, nazis, monjos, Mossos d’Esquadra i parafernàlia catòlica variada podria haver estat una anada d’olla divertida. Penso, per posar un exemple de fa poc -tot i que en trobaríem per parar un tren-, en 30 monedas d’Álex de la Iglesia, amb qui el sainet de Clotet comparteix univers. Tampoc té cap mena de sentit, però almenys respecta la sensibilitat punk, friqui i gore de la bona sèrie B.

Per molt que hi posis bona voluntat, La Germandat de l’Àngel Caigut no aguanta aquesta lectura humorística que la podria redimir. El text només esbossa una mínima tesi al marge del relat d’acció, que és la reflexió suada al voltant de la immanència del Mal en les persones, la seva lluita eterna contra el Bé i el lliure albir. No passaria res si darrere d’aquesta buidor maniquea hi vibrés una tensió narrativa vigorosa o un estil esmolat. No és el cas: una persecució pels carrers de Barcelona esdevé trepidant com un compendi d’indicacions de Google Maps. La novel·la es dedica a resseguir el viatge avorrit des del Vaticà fins a Montserrat d’una caixa de fusta que transporta el mateix Satanàs. La custodia un monjo enrotllat que és professor universitari i va amb moto. La missió sagrada és assetjada pel dimoni Belzebú, que pretén alliberar el seu amo infernal per escampar la maldat sobre la terra. Com a actors secundaris hi apareixen el Papa de Roma, un cardenal coreà, l’Abat de Montserrat o una Mossa amb problemes que casualment és alumna del monjo motero i se’l vol tirar. Com és natural, tot amb una castedat a mida de la catalanitat benpensant.

També hi trobem digressions històriques entrades amb calçador: la inicial que ens porta fins a les croades, una de tardomedieval per fer sortir els Borja —sisplau que el llibre no caigui a les mans de Joan Francesc Mira— i la tòpica de Himmler i Hitler al búnquer de Berlín, que serveix per tornar a explicar la matraca de l’obsessió nazi amb l’ocultisme i la visita de les SS a Montserrat. Però el que sublima la dimensió grotesca de l’artefacte és l’únic intent de dibuix psicològic elaborat, quan el monjo Bernat Balaguer s’enfronta a la temptació del diable. El resultat és una escena digna de Buñuel i un trauma inversemblant amb una germana morta, però sense la mala bava perversa i incestuosa del director aragonès. Perquè ja hem dit que Clotet ni pretén això ni està capacitat per fer-ho.

He sentit que l’autor ja ha amenaçat de recuperar els protagonistes i fer-ne una segona part. I bé, està en tot el seu dret i no se’l pot culpar si el llibre, per alguna estranya raó que no sé veure, funciona. Però sí que em ve de gust assenyalar els noms de Laia Aguilar, Marc Artigau, Montse Barderi, Manuel Forcano i Glòria Gasch. Són el jurat del Premi Josep Pla 2024 i hi ha una caixa de fusta a l’infern de les lletres catalanes reservada per a ells.