L’esquerra il·lustrada i la guerra freda cultural a Catalunya

A la memòria se’m creuen les lectures de l’assaig L’os de Couvier de Valentí Puig, la biografia de Nèstor Luján d’Agustí Pons i el combatiu Els assassins de Franco de Francesc-Marc Álvaro. El dos primers són del 2004 i el segon del 2005. Proposaven una revisió confluent sobre la història cultural i política del país perquè posaven en qüestió la construïda pel progressisme nostrat, que havia estat dominant. Eren els anys del primer Tripartit i, en paral·lel, els dies de glòria de la Fundació Catalunya Oberta, que plantejava un combat sense complexos contra l’esquerranisme. Puig havia redactat els principis de la Fundació que va becar Pons per investigar la vida de Luján, i Álvaro va ser premiat per la mateixa institució, un reconeixement que l’any anterior havia estat concedit a Jean François Revel —el combatiu publicista reivindicat per Aznar i que havia dedicat el gros de la seva trajectòria a la impugnació de l’esquerra caviar francesa—. Revel havia admirat Luján gairebé tant com Pons mateix.

Els tres llibres em van fer molt d’efecte. Igual que L’home de l’abric de Puig, refundaven la comprensió de la història cultural catalana recent perquè, amb major o menor intensitat, hi projectaven l’òptica del final de la Guerra Freda, la fallida soviètica i la victòria liberal en termes similars a la conceptualització que n’havia fet Fukuyama. No obligava aquest canvi de paradigma a repensar el passat i formular-se un seguit de preguntes que havien quedat pendents? Pons va començar a respondre a aquesta pregunta en primera persona a Temps indòcils. Allà hi havia diversos capítols que assenyalaven la intel·lectualitat marxista de postguerra a Catalunya i que enllacen amb el seu nou llibre, que s’enriqueix de les recerques biogràfiques i de lectures que ha fet per substanciar la seva hipòtesi. Posem per cas Winock. Allà descobreix l’impacte que va tenir el cas del dissident soviètic Victor Kravchenko i el ressò que el 1948 va tenir la seva denúncia del gulag a Yo elegí la libertad. Per què no va sotraguejar les consciències dels ideòlegs marxistes i dels seus companys de viatge locals? Per què no han reconegut el seu error?

Catòlics, comunistes i cia és un assaig que encaixa amb els estudis sobre la guerra freda cultural, i Pons l’escriu prenent partit: denuncia allò que considera una impostura de les elits que van imposar una estètica i una ideologia —ofegant-ne d’altres—, que no es corresponien amb la seva posició de poder en el sistema cultural, exercint una peculiar forma de marxisme burgès pagat a compte d’altri. Segurament el més interessant són les polèmiques que rescata: des de la clàssica que va provocar Catalanisme i revolució burgesa fins a algunes de menys conegudes, com la de Calders quan el van silenciar a Serra d’Or o les que van mantenir Maria Aurèlia Capmany amb Vázquez Montalbán o el tàndem Castellet/Molas. No falla Sacristán, malgrat que el capítol que li dedica és brevíssim i no té en compte les 10 hores de documental de Juncosa; torna a carregar contra Xavier Folch, a qui atorga una influència superior a la que va tenir o que pot demostrar; i suma un episodi tan rellevant com el posicionament entorn del referèndum de l’OTAN. És important plantejar debats com els del llibre.

El meu dubte, que vaig començar a plantejar-me mentre escrivia la biografia de Josep Benet i volia entendre aquesta connexió tan potent entre catòlics i comunistes, és si precisament aquell relat del catalanisme progressista, que es va fer hegemònic a la dècada dels seixanta i que Pons vol problematitzar, va ser la millor resposta, la més útil des d’un punt de vista cívic, a les coordenades del desarrollismo franquista. La meva hipòtesi és que va ser gràcies al discurs d’aquells intel·lectuals —des del catàleg de 62 o Ariel Quincenal fins als recitals de Raimon— que es va reconstruir un nosaltres sense el qual tampoc s’entendria la consolidació de la democràcia a Catalunya.