‘Els Watson’, al TNC: Les neures d’una dramaturga

Divuit actors en escena són sempre un esdeveniment. El Teatre Nacional de Catalunya ha estrenat Els Watson, un text de la britànica Laura Wade que imagina una possible continuació de la novel·la inacabada de Jane Austen The Watsons. Josep Maria Mestres dirigeix amb gran elegància i molt d’ofici un muntatge llarg, on el més fluix acaba sent el tex...

Divuit actors en escena són sempre un esdeveniment. El Teatre Nacional de Catalunya ha estrenat Els Watson, un text de la britànica Laura Wade que imagina una possible continuació de la novel·la inacabada de Jane Austen The Watsons. Josep Maria Mestres dirigeix amb gran elegància i molt d’ofici un muntatge llarg, on el més fluix acaba sent el text. Ja ho sabeu: el món de Jane Austen és ple de festes i salons, balls i visites, matrimonis i tietes solterones. Literatura de tassetes, on la dona només pot ser autònoma i independent quan es casa amb un home. Qui és l’afortunat és el menys rellevant. Laura Wade va imaginar, el 2018, què hauria passat si Austen hagués desenvolupat les peripècies d’Emma Watson, les seves germanes, pretendents, veïns i saludats.

L’escenografia dissenyada per Paco Azorín converteix l’escenari de la Sala Gran en una síntesi del saló anglès d’època georgiana: terres de fusta, cortines blanques i amplis finestrals. Minimalisme escènic il·luminat pel sempre elegant Ignasi Camprodon. La interpretació dels actors, les perruques, les patilles, el vestuari de Gabriela Salaverri i la traducció al català de Joan Sellent dibuixen amb precisió el moment històric. Els Watson són dos espectacles en un, com a mínim, i la metateatralitat de tot plegat és, paradoxalment, el que acaba perjudicant més el text. La germana que torna a casa, després d’haver estat criada per la seva tieta rica, es veurà confrontada, en el seu primer ball, amb els codis socials de l’Anglaterra d’inicis del segle XIX. L’Emma és l’única que sembla que té una mica de seny entre homes ridículs i dones en tensió permanent, asfixiats tots per les rígides regles del moment. Les relacions entre l’amor i l’economia no han estat mai tan clares com en les novel·les de Jane Austen.

El millor del muntatge és, deixem-ho ben clar, tot el seu elenc. Laia Manzanares dibuixa, malgrat el seu to tan contemporani, una Emma lúcida que qüestiona amb intel·ligència les regles de la societat en què li ha tocat viure. La secunda magníficament Paula Malia en el paper d’Elizabeth, la germana abnegada que ha sacrificat el seu futur per cuidar el pare. Els papers còmics o més breus els defensen intèrprets tan inqüestionables com Mercè Aránega (una Lady Osborne amb sorpresa), Dafnis Balduz (i el seu tartamudeig), Jordi Coll (el guapo beneitó) o Olga Onrubia (la cunyada universal). Lluïsa Castell es passa bona part de la funció en silenci, però la minyona Nanny obté finalment el seu moment de glòria, celebrat amb una gran alegria pel públic.

A Laura Aubert li toca fer el paper més difícil: no perquè no sigui una gran actriu, que ho és, sinó perquè ha d’interpretar la insegura autora, que es fica en l’obra per intentar buscar-li un final. A partir d’aquí serà una altra Laura, Wade, qui no pararà d’explicar-nos (unes quantes vegades) la seva circumstància i objectius, entrant en un bucle d’autoreferencialitat que acaba sent força carregós. L’homenatge a Pirandello és obvi, la rebel·lió dels personatges també, i la segona part naufraga en aigües una mica tèrboles. Al final, acabem enyorant la festa del principi, els pretendents pocatraça i les seves rialletes, les minyones que tot ho saben i la hipocresia general. Menys postmodernitat i més sentimentalisme, sisplau.