El llenguatge fins al límit de Solà Coll

El premi Miquel de Palol 2023 ha recaigut en Jordi Solà Coll (Barcelona, 1963) per L’ombra de les hores. És el seu tercer llibre de poesia, o el quart si hi afegim La mirada perifèrica (Editorial Afers, 2021), un aplec d’aforismes, un gènere que, tot i essent pura prosa, fa un notable ús de la funció poètica. Del conjunt es desprèn una bona formació clàssica, una especial sensibilitat pel paisatge —que no es pot deslligar de l’ofici de fotògraf que també té el poeta— i un interès real per la reflexió filosòfica. El...

El premi Miquel de Palol 2023 ha recaigut en Jordi Solà Coll (Barcelona, 1963) per L’ombra de les hores. És el seu tercer llibre de poesia, o el quart si hi afegim La mirada perifèrica (Editorial Afers, 2021), un aplec d’aforismes, un gènere que, tot i essent pura prosa, fa un notable ús de la funció poètica. Del conjunt es desprèn una bona formació clàssica, una especial sensibilitat pel paisatge —que no es pot deslligar de l’ofici de fotògraf que també té el poeta— i un interès real per la reflexió filosòfica. El ressò classicista dels versos i el to serè que hi predomina atrapen fàcilment l’interès del lector. No és solament com ho diu sinó què diu: “Caldrà tornar a l’origen de les coses, / allà on tots els rius tenen l’aiguaneix / i on brolla encara pura la paraula”. Sembla que tornem a sentir Carles Riba parlant de la poesia: “¿La poesia? / Cal cercar-la on tu saps ja / que és, com la Gràcia / o l’aigua pura i dura / d’una font emboscada”. No és un llibre prou important ni tindrà prou ascendent com per renovar la poesia catalana, però sí que assenyala un canvi de rumb possible que val la pena considerar. És possible encara trobar alguna veu autèntica i prou ambiciosa que compongui poemes sobre les grans qüestions a què sempre es retorna? Un recull com aquest ens fa pensar que sí. El primer que hi trobem és una cita d’un poeta tan laboriós i donat a la contemplació com Rilke, “No hi ha món enlloc més que dins nostre”, de la setena elegia de Duino, que és d’afirmació de l’esperit creador i de la interioritat com a refugi i salvaguarda de totes les coses. Si la poesia no compleix aquesta missió, resta només un entreteniment verbal.

Cada un dels poemes constitueix un exemple de la bellesa freda que és habitual en aquesta mena de poesia. Són una quarantena, més aviat breus i la major part compostos en versos decasíl·labs, tot evitant encavallaments, i sovint agrupats en paràgrafs de quatre, en què s’adverteix una redacció lenta i meditada. Encara que en alguns passatges l’obscuritat pot atemorir algun lector, i a part alguna vacil·lació en la puntuació, tot plegat és una requesta a pensar assossegadament en una cosa tan inaferrable com el pas del temps, que, com deia sant Agustí, sabem què és però si ens ho pregunten no sabem què contestar. “On nia tot el temps que ja no albires, / l’antiga olor del somni a trenc de dia, / l’enigma de pertànyer a la memòria?” En un grup de quatre poemes, “El cicle de la vida”, Solà Coll s’encomana a un moment de la tragèdia de Sòfocles Èdip a Colonos, en què el cor exposa un lloc comú sobre l’existència: que més valdria no haver nascut, però si no ha estat així, val més desaparèixer com més aviat millor. A partir d’aquí, exposa la consciència de la limitació humana —”No podràs, mai, tocar la cosa en si, / ni redimir-te en unes mans d’argila”—; l’analogia de la vida amb un somni; l’”esclat fugaç” de l’amor; la nostàlgia d’uns moments que no tornaran, ja que “la pluja esborrarà les teves petges”. En un poema anterior a aquest llibre, l’autor ha deixat dit que l’existència és “una successió de vies mortes” i que “només al final / del llarg viatge, l’ésser / troba un sentit en la seqüència”. En aquesta recerca de sentit al llarg del llarg viatge ple d’interrogants sense resposta, hi ha una línia de la creació poètica que inquireix, que porta el llenguatge fins al límit, que s’acosta a l’inefable, i en aquesta línia se situa el treball de Solà Coll.