La memòria de les pedres

En la literatura fantàstica, i Fins a l’última pedra, primera novel·la de Berta Creus (Sant Martí de Tous, 1986), transita amb pas ferm dins d’aquest gènere, tant o més important que el traç d’uns caràcters o d’uns conflictes interns és el pes que hi té la geografia, com si l’espai fos el verdader detonant de l’acció: ja sigui en l’horitzó despoblat, però farcit d’amenaces, d’El desert dels tàrtars, o en l’arqueologia que no cessa de xiuxiuejar enigmes o inseguretats en els Contes d’un somiador, o en l’h...

En la literatura fantàstica, i Fins a l’última pedra, primera novel·la de Berta Creus (Sant Martí de Tous, 1986), transita amb pas ferm dins d’aquest gènere, tant o més important que el traç d’uns caràcters o d’uns conflictes interns és el pes que hi té la geografia, com si l’espai fos el verdader detonant de l’acció: ja sigui en l’horitzó despoblat, però farcit d’amenaces, d’El desert dels tàrtars, o en l’arqueologia que no cessa de xiuxiuejar enigmes o inseguretats en els Contes d’un somiador, o en l’hàlit sobrenatural de Pedro Páramo —d’on Berta Creus pren significativament una de les cites que encapçalen la seva novel·la—, Dino Buzzati, Lord Dunsany i Juan Rulfo aconsegueixen que el decorat deixi de ser decorat per transformar-se en una altra cosa, en un clima o un ambient d’estranyesa que alimenta l’aparició de l’insòlit, en unes urpes que atrapen tant les vicissituds dels personatges com l’atenció del lector.

És també el que busca Berta Creus a Fins a l’última pedra des de les primeres pàgines, des del moment en què “l’home que fa nits que no dorm”, i que va conduint sumit en “un lleuger estat somnolent” per una carretera que “no deixa de pujar amb mandra”, arriba al seu destí, un poble que “no és res més que pedra inútil feta munts, fusta escapçada i verdor incivilitzada”, un poble abandonat des de dècades enrere i sotmès a la pura ruïna de l’abandó, talment com si s’haguessin evaporat els signes més elementals de la vida, un poble, en fi, situat en el no-res de la desolació i d’on, de sobte i fantasmagòricament, apareix una ancia­na que transporta pedres de les parets caigudes cap a l’interior del bosc. El visitant, que l’ajuda al principi a dur endavant l’operació fins que s’adona de l’absurditat de la feina, vol esbrinar l’origen de la demència o la bogeria que l’assota, però l’única resposta que obté és que s’assegui, miri les pedres i es posi a escoltar el que diuen. Roger Caillois també sabia que les pedres, “exposades a la intempèrie, sense honors ni reverències, només donen testimoni de si mateixes”.

Amb saviesa, sensibilitat i intuïció, va teixint una lenta polifonia de veus en un món grotesc i líric

I aleshores Berta Creus, amb saviesa, sensibilitat i intuïció, va teixint una lenta polifonia de veus que, des de l’ultramon, celebren la còmica tragèdia d’haver viscut en un món violent, grotesc i líric a la vegada, i el lector, de manera idèntica al foraster, penetra en la memòria secreta del poble i es familiaritza, per exemple, amb la malastrugança de “la que sempre riallejava en silenci”, amb la melancolia d’”el que es perdé pels seus dominis”, amb el patetisme d’”el que mirà enrere a alta hora”. Evidentment, l’autora també fa literatura, els ingredients de Fins a l’última pedra adquireixen el seu sentit en la combinació que estableixen entre si, i dona una imatge o una visió —no una descripció impressionista, ni un document fotogràfic— de com es devia respirar la realitat quotidiana en un àmbit rural. I, com si participés en un taller d’escriptura creativa —tot i que posseeix uns dots que no s’ensenyen enlloc i que solen rebre noms com ara inventiva, talent i aptitud—, Berta Creus experimenta amb la textura de cada una d’aquestes ombres parlants com si investigués l’abast possible que pot adquirir la figura d’un conte: Fins a l’última pedra no oculta en cap moment que és una novel·la de contes, però apareixen tan ben trenats que el lector de seguida s’oblida de la fórmula i s’endinsa gratament en el que acaba sent llegit com la novel·la del somni d’un lloc que, de fet, només existeix en la realitat de l’escriptura.

En paral·lel, el lector també accedeix a un altre territori, entrevist tan bon punt el foraster arriba al poble i, com si fossin uns murmuris antics ben presents encara, sent “el so dels martells, algun crit, una rialla”, flaira “l’olor de gra”, i veu que “el daurat de les vesprades de juny ho tinta tot”: aquell lloc de la Catalunya buida és el poble natal de la seva àvia morta i enterrada al cementiri de Montjuïc, “el fil ja escapçat” que quan era nen havia unit el foraster a un poble que “era poc més que un tros de núvol”, i al qual viatja per obtenir una resposta a les peripècies viscudes fins aleshores, i que Berta Creus va intercalant entre els relats d’aquelles veus fantasmals que no es perden més enllà de la terra gràcies a la seva habilitat per imaginar-se-les i atrapar-les.