Una passejada per jardins filosòfics amb Josep Muñoz Redon

Censurava l’estoic Sèneca que a l’entrada del Jardí d’Epicur es podia llegir la inscripció següent: “Hoste, aquí estaràs bé, aquí el bé suprem és el plaer”. El filòsof romà se serví de la paraula voluptas per referir el terme grec hedoné (‘plaer’), fi de l’epicureisme, una filosofia definida com a hedonisme que...

Censurava l’estoic Sèneca que a l’entrada del Jardí d’Epicur es podia llegir la inscripció següent: “Hoste, aquí estaràs bé, aquí el bé suprem és el plaer”. El filòsof romà se serví de la paraula voluptas per referir el terme grec hedoné (‘plaer’), fi de l’epicureisme, una filosofia definida com a hedonisme que aspirava a aconseguir la felicitat mitjançant el gaudi. Potser l’opulenta i exquisida voluptas romana tenia poc a veure amb l’austera hedoné d’Epicur, un pensador que entenia la filosofia com un art de viure, com deia Nietzsche, en un modest jardinet, amb figues, formatge i tres o quatre amics. Un carpe diem certament moderat i frugal.

Josep Muñoz Redon ha fet sempre seva la màxima d’Epicur que “vana és la paraula d’aquell filòsof que no posa remei a cap dolència de l’home”. El seu tarannà filosòfic l’ha bastit sempre entenent la utilitat de la filosofia com una paraula que ens ajuda a foragitar qualsevol neguit de l’ànima, però que també dona resposta, amb Aristòtil, a qualsevol dels requeriments vitals amb què ens interpel·la aquesta realitat que tant ens meravella i ens inquieta alhora. Muñoz Redon ha passat molts anys a les aules de secundària i sap com de necessària és la claredat i la simplicitat del llenguatge per respondre a les preguntes desinhibides i intel·ligents dels adolescents, i amb El jardí d’Epicur, guanyador del premi Carles Rahola d’assaig del 2023, acosta de nou l’abstrusa filosofia a la ciutadania amb un llenguatge senzill i pregon amb què, com a les màximes d’Epicur, es responen no poques inquietuds vitals dels homes. Ja ho havia fet abans a Filosofia de la felicitat, L’illa de Rousseau o El arte de la existencia, manuals d’instruccions per a la vida quotidiana, per pensar la vida i viure el pensament.

El jardí d’Epicur no s’esgota només en el paradís de l’hedonisme i l’escola de filosofia fundada a Atenes, en un petit jardí o hort, cap al 306 aC, sinó que Muñoz Redon ens endinsa en altres jardins de la història de la filosofia on trobar llocs on s’ha tornat a bastir el jardí d’Epicur; és a dir, espais de felicitat centrats en els petits plaers de la vida i en el valor d’allò que no per simple o petit és insignificant. Visitem alguns paradisos filosòfics, com els de Montaigne, Rousseau, Marx, Foucault o Byung-Chul Han, entre d’altres, visita guiada que es complementa amb uns microdiàlegs platònics de Muñoz Redon amb els seus amics filòsofs i companys de professió i de vida, ja jubilats, amb qui ha viatjat al llarg dels anys des dels parcs d’Atenes fins al jardí de Claude Monet a Giverny, i on filosofen sobre el perquè del tot plegat sota l’efecte de l’aroma de la terra.

Muñoz Redon ens recorda com de solitaris han estat sempre el filòsofs com a passejants, ja es tracti de Kant de matinada per Königsberg, Benjamin pels passatges de París o Wittgenstein a la seva cabana davant del mar, sempre però cercant la via per garantir una harmònica sociabilitat humana. La sensació final és que els jardins filosòfics tenen un efecte terapèutic perquè, com deia Foucault, han estat i són una espècie d’heterotopia feliç, des que, com recordava Bacon, Déu plantà el primer jardí o paradís, o en espais com les vinyes de Bordeus de Montaigne, on amb l’ajuda dels filòsofs podrem saber sempre de què fugim, encara que no sapiguem sempre el que busquem.