El començament del final o el final del començament?

Ja hem estat aquí abans i probablement hi serem de nou. La retòrica política centrada en una amenaça a la unitat d’Espanya, combinada amb protestes importants al carrer. Tot això desemboca en ansietat entre els sectors conservadors, que consideren que el govern d’Espanya (d’Espanya!) ha establert un acord amb els seus enemics per desfer un país que suposadament ha estat unit durant dos mil anys. És clar que aquesta visió catastrofista es pot trobar en èpoques anteriors, com el Desastre de 1898, 1907, la Mancomunitat, la...

Ja hem estat aquí abans i probablement hi serem de nou. La retòrica política centrada en una amenaça a la unitat d’Espanya, combinada amb protestes importants al carrer. Tot això desemboca en ansietat entre els sectors conservadors, que consideren que el govern d’Espanya (d’Espanya!) ha establert un acord amb els seus enemics per desfer un país que suposadament ha estat unit durant dos mil anys. És clar que aquesta visió catastrofista es pot trobar en èpoques anteriors, com el Desastre de 1898, 1907, la Mancomunitat, la Generalitat republicana i fins i tot en el període de l’Estatut de 2006-2010. Tot i que no és un cas singular, i com a fenomen polític és cada vegada més freqüent, podem afirmar que l’Espanya conservadora i nacionalista té un problema arrelat en distingir entre l’aparença i la realitat. Qualsevol observador raonable de Catalunya podria afirmar que la independència catalana és menys probable ara que en cap moment dels últims 10 anys. Tot i així, en un moment d’ansietat creixent pel canvi climàtic, el bombardeig d’Israel a Gaza, la continuació de la guerra a Ucraïna i poques perspectives futures per als joves, és la unitat talismànica d’Espanya el que ha portat la dreta al carrer.

Que la qüestió de Catalunya no té una solució fàcil es reflecteix de manera contundent en l’acord entre Junts i el PSOE, signat el novembre del 2023. Explicar els orígens d’un conflicte que el 2017 va generar la pitjor crisi política d’Espanya des del febrer del 1981 no és fàcil. Hi ha més de 500 llibres escrits sobre el Procés, de qualitat i utilitat variables, tot i que encara n’hi ha sorprenentment pocs sobre la perspectiva de Madrid. L’acord és inusual, en primer terme per paràmetres que tendeixen al genèric i l’anecdòtic, i per les declaracions i interpretacions paral·leles de Junts i el PSOE sobre la realitat política. La paraula “històric” apareix cinc vegades al document, i podem estar segurs que aquesta referència prové del costat català de les negociacions. I aquesta àrea de l’acord ha rebut poca atenció. Junts, que actua com si fos representant de tot Catalunya (Jordi Pujol 2.0), afirma que el conflicte polític contemporani té les seves arrels en la pèrdua de sobirania catalana el 1714. Alguns han preguntat: per què el 1714 i no el Compromís de Casp? Però la fi d’una dinastia monàrquica catalana, tot i que més tard es va presentar com un gran trauma nacional en la historiografia romàntica, seria més difícil d’explicar com a part d’un projecte republicà català contemporani per a la independència. La ideologia nacionalista sempre implica un procés de selecció i descartament. El 1714 està arrelat en la memòria històrica catalana com el moment en què va ser destruïda la identitat política de Catalunya. No obstant això, el 1714 no va ser marcat com un esdeveniment rellevant i la reinterpretació del significat del 1714 és un fenomen que es construeix més endavant, al segle XIX. De manera significativa, el 1812, vint representants de Catalunya van assistir a les Corts de Cadis. Buscaven defensar antics privilegis, i les seves demandes no es van formular en cap sentit nacional català que puguem entendre avui.

Un observador raonable podria afirmar que la independència és menys probable ara que en cap moment dels últims

Com a la resta d’Europa, serà l’auge del nacionalisme el que crearà una narrativa de diferència i revifament nacional. També es desenvoluparà una cultura de la commemoració. La columna de Nelson al centre de Londres no es va erigir fins gairebé 40 anys després de la batalla que commemora, el 1805. Fins i tot Joana d’Arc va haver d’esperar fins al 1855 per tenir la seva estàtua com a figura nacional francesa. En un procés paral·lel, no seria fins a la segona meitat del segle XIX que es va començar a reinterpretar el setge de Barcelona del 1714 en la imaginació nacional catalana. A mitjans de la dècada de 1860, es van escriure poemes sobre els defensors heroics del 1714. No va ser fins al 1886 que es va dur a terme la primera commemoració organitzada de l’11 de setembre, seguida, dos anys més tard, de la construcció d’un monument per commemorar Rafael Casanova. A mesura que el nou moviment nacional català creixia a la darrera part del segle, la història del 1714 es va emmarcar cada vegada més com una de resistència heroica contra Espanya. Contra tot pronòstic, els catalans havien mantingut a ratlla oponents molt superiors. Al final del segle, trobem socialment construït el poble català com un subjecte polític, una categoria que més tard es consolida en la vida política del territori i és utilitzada per actors polítics. Com a part d’una perspectiva canviada sobre el 1714, en el discurs d’inauguració de la Mancomunitat el 1914 sí que es fa referència a la data, afirmant que era la primera vegada des de llavors que Catalunya tornava a governar-se a si mateixa. És responsabilitat de les organitzacions polítiques patriòtiques, des de l’ANC fins a la CUP, articular l’expressió política del poble català com a entitat unificada. Així doncs, el 1714 és especialment important perquè celebra el sacrifici que va contribuir a engrandir la nació i mantenir l’orgull nacional. I també proporciona l’origen històric del terme bofifler, aquells traïdors menyspreables que van minar la lluita nacional.

Deixant de banda el context històric, l’acord entre el PSOE i Junts és un document de reconciliació i un intent de nou començament. És també important internament perquè permet assolir un desig profund de bona part de la societat catalana: el reconeixement. Hem reflectit aquí la formulació clàssica de la ciència política: veu o sortida. Tant en un sentit simbòlic com en un sentit real, la veu de Catalunya serà important per a la vida política espanyola en els pròxims anys. Tot i així, ja que Junts és un partit faccional inestable de la manera que el PSOE no ho és, resulta essencial que l’acord (tot i ser pragmàtic en realitat) sigui vist com una oferta als veritables creients de la independència.

El propòsit polític de l’acord és més clar i menys ambigu en el cas del PSOE. A cert nivell, el document simplement respon al clar desig de Pedro Sánchez i del PSOE de mantenir el poder i plasma el preu polític que era necessari pagar a Junts i Puigdemont per aconseguir-ho. No hem de veure el PSOE com si s’hagués convertit de la nit al dia en un partit federal. Simplificant, amb una aritmètica electoral diferent el juliol del 2023 hauríem vist un acord molt diferent. Malgrat la mobilització política en contra de l’acord, el PSOE ha pagat un preu comparativament baix per la domesticació de la qüestió catalana. Tot i així, la qüestió catalana no pot simplement desaparèixer. Si un futur govern conservador arribés al poder a Madrid, potser coincidint amb una crisi econòmica, els aspectes irresolubles de la qüestió catalana podrien tornar a ser font de gran disrupció. Seran els desenvolupaments a Madrid els que determinaran si aquest nombre significatiu de descontents a Catalunya pot créixer novament o si continuem pel camí d’una estabilitat comparativa. La voluntat establerta del poble català encara ha de ser determinada.