‘Delta’, de Gabi Martínez: Un delta de llops amb plomes

El Pep va telefonar a la Simona: “Ha saltat la mar”. No calien més paraules per descriure la sacsejada que ja patia l’illa de Buda, al delta de l’Ebre. Tampoc la Simona n’hauria necessitades més per entendre-ho. Sabia molt bé a què es referia el Pep, amb això que la mar “havia saltat”. Donar connotacions humanes, quasi divines, al mar és un recurs literari ancestral, interioritzat de tant escoltar-lo dir a aquells que encara ...

El Pep va telefonar a la Simona: “Ha saltat la mar”. No calien més paraules per descriure la sacsejada que ja patia l’illa de Buda, al delta de l’Ebre. Tampoc la Simona n’hauria necessitades més per entendre-ho. Sabia molt bé a què es referia el Pep, amb això que la mar “havia saltat”. Donar connotacions humanes, quasi divines, al mar és un recurs literari ancestral, interioritzat de tant escoltar-lo dir a aquells que encara fan de la Mediterrània el seu mitjà de vida. O de mort. Quan ell (el mar) decideix saltar (o “fer forat i tapar”, com es diu a Mallorca), nosaltres (els humans) no podem fer res més que esperar que deixi de bufar i esgarrapar la terra com un gat rabiós. L’aigua, per manca o sobredosi, sempre acaba posant els humans al seu lloc. I aquella setmana, del 15 al 20 de gener del 2020, quan la borrasca Glòria va sacsejar el delta, molts ebrencs es van assabentar de quin lloc concret de la història els havia tocat: el de l’era de l’emergència climàtica.

Per destriar les incertes conseqüències presents i futures d’aquesta sacsejada geogràfica i psicològica al delta, l’escriptor Gabi Martínez s’hi va instal·lar un any en una casa de pagès aixecada a la idíl·lica, i a èpoques incomunicada, illa de Buda, una petita porció de terra al delta cada vegada més assetjada per la mar a conseqüència del canvi climàtic. A través de Delta, l’escriptor dona veu als darrers habitants. Tot i així, no és pas allò que avui en dia es coneix com una obra “ecologista”, sinó més aviat un llibre de no-ficció en què es narra la confrontació entre un món ja cansat, reescalfat i passat de rosca amb gent incapaç d’acceptar que ja mai serà el mateix.

La guerra cultural, des de fa anys inflamada a les xarxes socials, confronta dues visions diferents sobre el medi: la de l’urbanisme que es disfressa d’aventurer de cap de setmana amb sabates noves, ansiolítics i moralisme ecologista, i la d’un món rural més estigmatitzat i vigilat que mai després que la crisi climàtica li hagi explotat a la cara. Al delta, per als que viuen de l’arròs, el flamenc és el llop amb plomes. Tal com els pescadors d’alta mar veuen el simpàtic dofí com un dimoni marí que roba el peix de les xarxes. Les “desconnexions” amb la natura seran sempre cosa d’urbanites.