Stefan Zweig i el prepuci de Lluís XVI

Sigmund Freud se’n feia creus. Un dels seus mestres li explicava el cas d’una pacient que patia histèria. Com qui no vol la cosa va dir a Freud que aquesta bona dona estava casada amb un home impotent i que durant 18 anyets de vida conjugal no havia perdut pas la virginitat. Allò que a Freud li semblava abracadabrant és que el seu mestre no establís una connexió entre la malaltia de la dona i la disfunció sexual del marit. Ho sabem perquè aquesta va ser una de les anècdotes que ...

Sigmund Freud se’n feia creus. Un dels seus mestres li explicava el cas d’una pacient que patia histèria. Com qui no vol la cosa va dir a Freud que aquesta bona dona estava casada amb un home impotent i que durant 18 anyets de vida conjugal no havia perdut pas la virginitat. Allò que a Freud li semblava abracadabrant és que el seu mestre no establís una connexió entre la malaltia de la dona i la disfunció sexual del marit. Ho sabem perquè aquesta va ser una de les anècdotes que Stefan Zweig va usar per construir un extens retrat del pare de la psicoanàlisi, que es pot llegir a La curación por el espíritu. De fet, Zweig va interioritzar del tot la psicoanàlisi com a mètode per construir la psicologia d’alguns dels personatges de les seves narracions i també com a eina per interpretar el caràcter de persones que va biografiar. Per exemple, Maria Antonieta. Per això, el prepuci de Lluís XVI.

La relació entre Freud i Zweig està prou documentada. Hi ha cartes creuades entre tots dos del 1908, però aquelles primeres eren més aviat circumstancials. El diàleg intel·lectual s’intensifica cap al 1920, quan Freud llegeix el retrat que Zweig fa de Dostoievski (es pot llegir a Tres mestres) i li envia una carta on proposa una interpretació alternativa del novel·lista rus. En la resposta Zweig fa tota una declaració: “des d’un punt de vista espiritual pertanyo a una generació que, pel que fa al coneixement, li deu a vostè més que a ningú”. Aquest coneixement sobre el subjecte que proposava la psicoanàlisi estava actuant com un factor determinant del canvi de paradigma del gènere de la biografia que s’estava produint en les principals cultures europees: així deixava de ser un gènere embellidor de les trajectòries per esdevenir una arriscada aposta per connectar les dimensions de la intimitat, la privacitat i allò públic, que són les que ens configuren com a individus. Si al llit hi havia problemes, no es restringien només a l’esfera de la intimitat, sinó que la frustració afectava el caràcter, la personalitat, la conducta.

Des de mitjans de la dècada dels vint, Freud i Zweig no només s’escrivien. Com a mínim des del 1926 aquelles dues figures vieneses que gaudien de prestigi internacional també conversaven. Zweig ja no només tindrà un coneixement superficial de la psicoanàlisi. A poc a poc s’hi endinsa, sobretot des del moment que decideix escriure aquell homenot de Freud. “Tal vegada no m’equivoqui”, va dir Freud a Zweig quan va llegir el retrat, “si suposo que quan vostè va començar a redactar el llibre el contingut de la psicoanàlisi li era desconegut”. Aleshores Zweig ja havia assumit la revolució freudiana: els instints no es poden reprimir i, si es reprimeixen, no desapareixen, sinó que es transformen. Aleshores Zweig ja havia publicat l’obra mestra que és Fouché i començava a llegir sobre Maria Antonieta i a pensar el seu cas. Per això va entendre la importància que el prepuci del marit havia tingut per al caràcter i la conducta de Maria Antonieta, unes conseqüències que transcendiren el llit de Versalles. La instauració d’un estereotip sobre la Reina va retroalimentar el clima social que més tard va desembocar en la Revolució Francesa.

El llibre es va publicar el 1934. Zweig ho va dir ben clar a la “Nota final” de la biografia, que ara podem llegir en català gràcies a la traducció de Ramon Farrés a La Segona Perifèria. L’edició rigorosa de les cartes creuades entre Maria Antonieta i la seva mare Maria Teresa ocultaven el secret que la biografia d’inspiració freudiana havia de mostrar: “la relació matrimonial entre Lluís XVI i Maria Antonieta és incomprensible des del punt de vista psicològic sense conèixer-ne el secret fisiològic durant tant de temps silenciat”. El secret era aquell “Rien” que Lluís XVI va escriure la primera nit de noces. No era la destrempada que ens vam donar entre tots. Era pitjor. “¿És realment indispensable destacar aquests detalls tan íntims en una descripció caracterològica? Doncs sí.”

Durant els primers anys de matrimoni, malgrat que ja hi posaven l’un i l’altra tota la seva bona voluntat, tant de jovenets com una mica més grans, atenent els consells d’aquell i de l’altre, no hi havia manera que els Reis de França fotessin un polvo com Déu mana. No era que fos el pitjor sexe de l’any. Eren anys en plural. Era un problema fisiològic i, a la vegada, era un problema d’estat. Perquè feia mal i aquell dolor impedia fer el que els tocava. Perquè era el seu deure. Un monarca d’ahir i d’avui, que ha de garantir la continuïtat de la dinastia com a primera obligació del càrrec, necessita follar en condicions. I Lluís XVI, d’entrada, no tenia les prestacions a punt. Van trigar anys a fer-li la intervenció que ben d’hora, ben d’hora, hauria pogut resoldre la tragèdia: una operació de fimosi.

“Naturalment la part que més m’interessa és aquella en la qual vostè fa el treball de psicoanalista quan tracta de la història conjugal de la dona i l’acusació d’incest contra la mare”. Aquest va ser el comentari postal de Freud després de llegir Maria Antonieta. Perquè Zweig no només havia tingut la prova documental i el coratge biogràfic per assenyalar el problema, sinó que l’havia pensat a fons per entendre com aquella dona jove i vulgar s’havia anat encaminant cap a la tragèdia. Després d’anys i panys d’intentar mantenir relacions sexuals, després de nits i més nits d’estímul que acabava amb decepció, ella havia transformat la repressió en una conducta reprovable seguint els codis de l’època. “Quan la predisposició d’una dona al lliurament passiu no serveix de res, sorgeixen inevitablement la irritació i el desenfrenament, una mena de vivacitat excessiva i fluctuant”. Si la frase l’haguéssim llegida a Tres ensayos sobre teoría sexual de Freud, no ens hauria estranyat pas. Però aquesta era la clau de volta de la interpretació del personatge que Zweig va fer en una de les biografies clàssiques del segle XX, allà on connectarien intimitat, privacitat i dimensió pública de la Reina.

Per Maria Antonieta, per la monarquia i per França, sembla dir-nos, tot hauria estat diferent si haguessin fet el tall quan tocava. I al final el que va passar és que van tallar el cap a la família.