‘Dominicana’, d’Angie Cruz: Nena, esposa, negra, migrant

A partir de l’experiència migrant de la pròpia mare (enriquida amb el testimoni d’altres dones i la indispensable assistència de la ficció), Angie Cruz ha escrit sobre el desarrelament i sobre els llaços asfixiants de la família. Dominicana és un títol ras i curt per a una història més aviat plena de relleus ètics i sentiments enfrontats.

La novel·la la protagonitza una mena d’Aloma (és un dir) marcada per les seqüeles...

A partir de l’experiència migrant de la pròpia mare (enriquida amb el testimoni d’altres dones i la indispensable assistència de la ficció), Angie Cruz ha escrit sobre el desarrelament i sobre els llaços asfixiants de la família. Dominicana és un títol ras i curt per a una història més aviat plena de relleus ètics i sentiments enfrontats.

La novel·la la protagonitza una mena d’Aloma (és un dir) marcada per les seqüeles d’un món colonial amb Nord i Sud i (com Aloma, Colometa i tantes altres) les pressions ubiqües del patriarcat: l’Ana Canción es casa amb en Juan quan només té 15 anys i ell 32, i abandona l’illa caribenya per instal·lar-se en una barriada de Manhattan als anys seixanta. Sobre l’Ana recau la responsabilitat de treure de la pobresa rural la família (enviant dòlars, abonant el terreny perquè d’altres parents es traslladin a Nova York): d’aquí l’interès del matrimoni amb en Juan, algú que ja té un peu als EUA. Sembla una mala jugada del destí (però és un cop d’efecte ben literari) que l’Ana esdevingui la salvació de la família, amb la càrrega que implica, en el moment que la germana gran es queda prenyada d’algú a qui estima lliurement. Pur pragmatisme, l’Ana és una peça que la família mou en favor d’una estratègia comuna d’ascensió social. L’Ana és usada i infantilitzada (“Anita”, “Paja-rita”, li diuen els que trien per ella), però és evident que no és l’edat el que li reporta el tractament. Hi ha un detall, excel·lent, que reforça el fet que l’Ana és malcasada i menor d’edat encara, quan la família és incapaç de confeccionar un vestit de núvia, amb el color pertinent, perquè és temps de comunions i la tela blanca s’ha esgotat a tota la República Dominicana.

La pressió matrimonial, és clar, també és sexual. En Juan s’ha casat per tenir el pis net, el sopar a taula i per fotre un clau sense demorar-se amb els prolegòmens de l’amor. L’Ana és abusada i maltractada. Llegim amb el temor que es guanyi la pallissa definitiva del marit i, amb tot el nostre posicionament lector, una de les escenes més efectives, per la seva inesperada ambigüitat, és quan l’Ana, amb el bèstia del marit al damunt, és sorpresa per la descàrrega del seu propi orgasme. Al capdavall, llegim una novel·la d’autodescobriment. De la innocència a la maduresa. L’Ana aprendrà el sentit de la llibertat que és annex al de la renúncia: en una de les primeres tries que se li plantegen, ha de decidir si fugir amb el germà petit del marit (que la tracta bé i l’encamina cap a la independència econòmica) o si deixar-ho estar pel bé familiar...

Òbviament, com a relat llatinoamericà, el racisme és ben present, fins i tot en la distinció que els ulls verds procuren a l’Ana al seu país, i en el fet que en Juan ocupa el rang més alt en la jerarquia de germans, no només perquè és el més ben plantat, sinó també perquè té la pell més clara.

La història de creixement de l’Ana s’enreda amb els esdeveniments històrics, ja siguin els de la metròpolis, amb el moviment afroamericà pels drets civils i la mort de Malcolm X, o els del país d’origen amb la fi del Trujillato i la intervenció imperialista dels nord-americans. És una llàstima que, esporàdicament, Cruz cedeixi a una certa mandra estilística (“Tan petita com una formiga entre tots els gratacels” o un moment de màxima intensitat emocional que és despatxat amb un “Dolor. Dolor. Dolor”) perquè la veu d’aquesta migrant amb noms i cognoms és commovedora.