El silenci entre una pila de llibres, al Club del Quadern

El silenci sobre la realitat política va marcar el creixement de la Severina, la protagonista de La mestra i la Bèstia, l’última novel·la d’Imma Monsó, que l’autora va compartir dijous passat amb un grup de lectors del Club del Quadern i la periodista Carlota Rubio, moderadora de la trobada. Aquest silenci és el de la seva família, que li amaga que viu en una dictadura, la mateixa que el seu pare combat des de la clandestinitat. Una situació que...

El silenci sobre la realitat política va marcar el creixement de la Severina, la protagonista de La mestra i la Bèstia, l’última novel·la d’Imma Monsó, que l’autora va compartir dijous passat amb un grup de lectors del Club del Quadern i la periodista Carlota Rubio, moderadora de la trobada. Aquest silenci és el de la seva família, que li amaga que viu en una dictadura, la mateixa que el seu pare combat des de la clandestinitat. Una situació que els porta a viure en una casa en una carretera remota de l’Empordà, que també aïlla geogràficament la filla, que no està escolaritzada.

Però aquest silenci, que allunya la Severina del contacte amb infants de la seva edat, però també d’adults més enllà dels pares i un veí, a més d’ocasionalment una tieta que viu a Barcelona, també li serveix per viure amb profunditat el temps intern, aquell que Henri Bergson reivindicava com el verdaderament viscut, segons va recordar Monsó. En l’acollidor espai de l’Estudi Toresky, on es recrea una sala d’estar, l’escriptora va explicar que el concepte li sembla “una troballa magnífica” de l’escriptor i filòsof. “Les autèntiques vivències les vivim al temps intern”, i aquest és el que explora en profunditat la novel·la.

La conversa, molt reflexiva, va conduir cap al paper cabdal que poden tenir una pila de llibres ben seleccionats, com la que té la Severina a casa seva, que permeten donar ales a la seva imaginació i crear una personalitat il·lustrada única, que surt del ramat, a la vegada que és d’una ingenuïtat sorprenent en algunes situacions de la vida. De fet, Monsó va reconèixer que també s’hi va enfrontar recordant o reconeixent la seva pròpia ingenuïtat, que cap al final de la conversa va oferir el context de l’afirmació. A més, li va servir de referència Dostoievski. “Alguna cosa de L’idiota també hi ha”, va admetre l’autora, fascinada per la puresa amb què aquell príncep s’enfronta a la vida, sense filtres.

“L’humor és més que un recurs. La mirada irònica sempre hi és”, com una eina per a la tolerància

Tots els silencis de l’entorn del personatge de la Severina, però, es veuen sobrepassats per una gran revelació que té quan és molt petita, una certesa de la qual moltes persones no són prou conscients ni tan sols quan arriben al llit de mort, va fer notar Monsó. I és la revelació que, algun dia, de tot això no en quedarà res. Tot i les mancances amb què creix, aquest episodi li permet preparar-se per perdre-ho tot i a tothom, fer-se autosuficient. Una particularitat portada massa a l’extrem, reconeixia l’autora, que va voler tornar a citar un dels seus referents, Hannah Arendt, per recordar la necessitat de pensar en els altres. “S’ha de comptar amb la pluralitat sempre”, va resumir.

La rellevància dels altres també va aportar a la conversa el debat sobre la memòria històrica, arran d’un lector curiós per saber quina opinió en tenia la convidada. Si més no, va quedar clar que els projectes i debats sobre la memòria històrica són més una manera actual de treure la pols a les nostres consciències que una possibilitat real de calçar-se les espardenyes dels nostres avantpassats. És difícil transmetre els esdeveniments tràgics del passat a través de la fredor de programes i monuments. Potser el relat de les vivències, si són personals encara més, s’hi pot acostar.

L’humor, molt recurrent en l’obra, també va entrar a la palestra, i Monsó no va dubtar a citar Thomas Bernhard, Rafael Sánchez Ferlosio o Sergi Pàmies com a grans escriptors en la matèria. “L’humor és més que un recurs. La mirada irònica sempre hi és”, va apuntalar convençuda que la ironia, com a eina per incloure més prismes en una narració, fa les persones més tolerants.

En un moment que la novel·la autobiogràfica ocupa molt espai, l’autora va fer una defensa aferrissada de la ficció. Però que no exclou, esclar, que la narració es basi en experiències de la pròpia vida, amb el percentatge de realitat que sigui. Però aquí va voler reconèixer que, si hi ha un capítol que s’assembla força a la realitat pròpia, és cap al final, quan la Severina, ja una dona gran, que té una filla i una neta, descobreix l’expedient del consell de guerra del seu pare. Monsó també va passar per aquest procés anys més tard que el seu pare morís quan ella en tenia set. Allà va saber de l’activisme polític del pare, que va ser secretari de la CNT del seu poble. I va arribar a dir que potser, si hagués sabut tot el que aquell sumari li revelaria, hauria preferit no obrir-lo.

De manera semblant al que fa la mare de la Severina amb la seva petita biblioteca, el Club del Quadern ha seleccionat un seguit de llibres per aprofundir en la lectura amb l’acompanyament dels autors. Convençuts que tot el que hi ha en les històries escrites són un camp d’entrenament (o comprensió) de la vida, el club continuarà el proper 14 de desembre amb la visita d’Eva Piquer, i el seu Aterratge, un relat que, menys enllà que la vida, parla de la supervivència.