‘Morir sabent poques coses’, de Joan Enric Barceló: unes narracions sobre el caràcter catastròfic dels fets sense trobar l’equilibri

Potser la clau que explica la tenaç música de fons que sona al llarg dels onze contes que Joan Enric Barceló (Vidreres, 1981) reuneix a Morir sabent poques coses es troba en un dels més curts, ‘En el supòsit’, una desaforada joguina retòrica de dues pàgines centrades a conjecturar, en exclusiva, sobre l’abast d’una mínima anècdota quotidiana entre una mare i un fill mentre estan asseguts en el banc d’una andana, a l’espera de l’arribada d’un tren que du retard, com si “cap dels dos tingués res d’important a dir”: la mare s’aixeca per informar-se de l’anomalia, i al cap d’una estona el f...

Potser la clau que explica la tenaç música de fons que sona al llarg dels onze contes que Joan Enric Barceló (Vidreres, 1981) reuneix a Morir sabent poques coses es troba en un dels més curts, ‘En el supòsit’, una desaforada joguina retòrica de dues pàgines centrades a conjecturar, en exclusiva, sobre l’abast d’una mínima anècdota quotidiana entre una mare i un fill mentre estan asseguts en el banc d’una andana, a l’espera de l’arribada d’un tren que du retard, com si “cap dels dos tingués res d’important a dir”: la mare s’aixeca per informar-se de l’anomalia, i al cap d’una estona el fill la mira i s’adona que té la mirada perduda, absorta en ella mateixa durant una estona que li sembla excessivament llarga, tot i que amb un somriure postís respon que no li passa res quan el fill intenta assabentar-se del neguit que l’atabala. No serà fins al final que el lector sap, “en el supòsit que això passés” —en tots els contes Joan Enric Barceló juga amb l’autoconsciència irònica sobre el mateix acte de narrar—, que la mare “no tindria més remei que dir la veritat i respondre: Pensava en una vida diferent”. Ajudar a especular sobre una vida diferent és també el propòsit de les notes a peu de pàgina que envaeixen maniàticament, i trastornen de dalt a baix, el sentit de ‘La perillositat’, com si s’encarreguessin de conscienciar el seu protagonista que la manera d’interpretar les circumstàncies que l’envolten és més aviat falsa, com si des del passat arribessin uns fragments que cal ordenar i la vida fos un exercici de composició.

Els contes tenen un aire lacònic i festiu que sembla contenir la proximitat d’alguna catàstrofe

No són els únics contes de Morir sabent poques coses en què Joan Enric Barceló busca trencar els marges tradicionals de la narrativa, com si li calgués recórrer un camins si­tuats a l’extraradi de la convencionalitat per exposar la consciència que té d’un present intraduïble i sense solució, o com si li calguessin unes elaboracions experimentals de l’experiència, o uns tossuts exercicis d’estil, que revertissin sobre el no-res mateix: tots els contes tenen un aire lacònic i festiu que sembla contenir la proximitat d’alguna catàstrofe. O com si no pogués, en fi, estar-se d’explotar al màxim els aspectes lúdics que li prodiga l’artefacte multiforme que és la literatura, amb el risc que l’afany de no avorrir a vegades pugui portar a l’esgotament: a ‘Fèlix’ es dialoga amb un personatge que no respon mai, col·locant el lector en la tessitura de pensar que l’interlocutor potser no existeix i es presencia el deliri d’algú que parla sol; a ‘Atenció al client’ —potser un dels més fluixos del llibre pel pes que hi té la crítica de l’ordinària bogeria de les relacions comercials— se segueix l’intercanvi d’uns correus electrònics entre un damnificat i una empresa, i a ‘Impactes’ es viatja cap al territori de la conspiració televisiva a partir d’una sèrie nord-americana on “cada episodi pivotava al voltant d’un fet real de caràcter catastròfic” i començava de la mateixa manera, dient: “Avui necessito compartir amb vostès la impactant història de...”. I és aquesta justament la impressió que va agafant en el lector, com si Joan Enric Barceló s’enfrontés a cada conte amb un tarannà similar, a mesura que els contes de Morir sabent poques coses van passant, com si s’esforcessin tots a emetre una brillantor incessant que s’acaba convertint en una molèstia i que desllueix la des­olació moral que pretenen dibuixar.

De cap de les maneres es pot dir que Joan Enric Barceló no domini la matèria verbal usada, i tampoc es pot posar en dubte la seva habilitat a l’hora de formalitzar els contes —la gran majoria no s’escapen del seu domini, sempre atrevits i inesperats, sanament artificiosos—, però a Morir sabent poques coses hi ha alguna cosa que trontolla amb massa persistència: potser és que s’abusa massa de la ironia autoconscient —aquell to tan proper a la carrincloneria que llastava tants de contes de Pere Calders—, potser es deu que el lector es pregunta si tantes innovacions formals aporten alguna cosa fonamental a la lectura, o potser tan sols es tracta que Barceló no ha sabut trobar el punt idoni d’equilibri entre la lleugeresa i la gràcia narrativa, com si la voluntat constant de ser divertit i enginyós l’hagués acabat engolint. O potser l’explicació del poc plaer que procura Morint sabent poques coses és que l’autor encara no s’ha sabut treure de sobre l’ombra tan pesada i perjudicial —per inimitable— de David Foster Wallace.