L’escriptor Terenci Moix, ignorat

Filmin, a la careta promocio­nal de Terenci, la fabulación infinita, té la incomprensible gosadia de dir que es tracta del “documental definitiu”. Això no pot dir-ho ni Juan Bonilla, premiat el 2012 per una bio­grafia sobre el Terenci. Qualsevol diria que aquest treball audiovisual esgota la figura del seu poliè­dric protagonista. Després d’una encertada aproximació a la infància i primera joventut de Terenci, hi ha molts silencis al documental i, en canvi, un excessivament minuciós seguiment de la vida sentimental de ...

Filmin, a la careta promocio­nal de Terenci, la fabulación infinita, té la incomprensible gosadia de dir que es tracta del “documental definitiu”. Això no pot dir-ho ni Juan Bonilla, premiat el 2012 per una bio­grafia sobre el Terenci. Qualsevol diria que aquest treball audiovisual esgota la figura del seu poliè­dric protagonista. Després d’una encertada aproximació a la infància i primera joventut de Terenci, hi ha molts silencis al documental i, en canvi, un excessivament minuciós seguiment de la vida sentimental de l’escriptor. La magnitud d’aquesta tafaneria rosa desdibuixa testimonis sobre els clarobscurs del personatge, com el que de manera elegant i aplomada dona Enric Majó.

Un cas. Allà pel 1992, el tema central del documental és l’existència d’un noviet trenta-dos anys més jove que ell i amb qui va tenir una llarga relació. Però aquesta biografia “definitiva” ignora que va ser l’any que va editar-se El sexe dels àngels, un crític qui-és-qui de la sopeta cultural catalana on surten el “cantant redempcionista” Lluís Nyap, la secretària del club Decamerone, arquitectes de prestigi o extremistes de la modernitat, etc. D’aquesta obra, el mateix Terenci va explicar que s’havia cansat de donar plantofades a tort i a dret. “A despit d’això”, continuava, “qui sàpiga llegir veurà que, bàsicament, en el seu dolor i la seva sinceritat, El sexe dels àngels és un càntic d’amor desesperat a Catalunya, als seus homes, a la seva cultura”.

Del paper, per exemple, de Terenci a la revista Fotogramas durant el franquisme ni se’n parla i, en canvi, sí que es comenta que va enviar un article a Film Ideal. I penses que el documental potser plantejarà per què Terenci va enviar-lo a aquesta capçalera i no a Nuestro Cine. Una opció ideològica? Potser per amistat amb Pere Gimferrer? I... què deia l’article? Aquest assumpte no interessa. Simplement serveix per introduir la relació sentimental amb Vicente Molina Foix, redactor de la revista, que finalment va sentir-se ofegat per l’amor del Terenci. “Era possessiu i excloent. La historia d’amor li era més important que el propi amor”. Una primera aproximació que coincideix amb la de Majó, amb un Terenci “manipulador” que, després d’una ruptura, va anar a Mèxic “a joderme la vida”.

En la llista de testimonis —familiars, amistats, amants—, n’hi ha d’una franquesa contundent (per exemple Anaïs Schaff i Colita, massa aprofitades pels autors del documental) i s’hi troben anàlisis serenes (la doctora Rosa Sender). Òbviament, hi ha noms que no hi són i haurien de ser-hi. Sense saber-ne les raons, no podem escoltar, per exemple, Maruja Torres. Veïna del Terenci i col·lega de Manolo Vázquez Montalbán, va guanyar el Premi Nadal amb Esperadme en el cielo, on l’autora es troba, en un Més Enllà sense Déu, els seus dos amics, morts el mateix any i profundament enyorats.

El 4 de juny de 2000, Terenci va publicar un llarg article a El País­ explicant que feia 90 dies que no fumava després, calculava, d’haver consumit deu milions de cigarretes. No sé si era veritat. Va morir sense deixar els Ducados. Potser, com va dir una vegada, havia arribat aquell moment en què ja s’han somniat tots els somnis. En tot cas, aquell Terenci juganer, persona amiga de les màscares —amb les quals no s’amagava—, generós, capaç d’estimar molt i de molta rancúnia, se’ls escapa parcialment als autors del documental (Marta Lallana i Álvaro Augusto). Molt en particular, el Terenci escriptor. No apareix.

“Quan totes les realitats s’han buidat, res no perd l’ànima habitant una realitat que ni tan sols existeix”, explicava un cop en un programa de TVE. Terenci va trepitjar aquesta realitat postissa, però quan visitava els seus estimats mites, després els portava a passejar pel Raval de Barcelona.