Quan Picasso no trobava, buscava

La cimera francoespanyola que es va celebrar el gener d’aquest any va desencadenar una guerra simbòlica. Pedro Sánchez va voler celebrar-la a Barcelona, per escenificar que la capital catalana és tan espanyola com els toros. El Govern català va voler que tingués lloc al MNAC, per dir, miri, quan Espanya no existia, a Taüll ja s’hi pintaven pantocràtors. Però a la tarda, Emmanuel Macron va voler anar al Museu Picasso per recordar que el museu més visitat de la ciutat és el d’un artista que ho va fer tot...

La cimera francoespanyola que es va celebrar el gener d’aquest any va desencadenar una guerra simbòlica. Pedro Sánchez va voler celebrar-la a Barcelona, per escenificar que la capital catalana és tan espanyola com els toros. El Govern català va voler que tingués lloc al MNAC, per dir, miri, quan Espanya no existia, a Taüll ja s’hi pintaven pantocràtors. Però a la tarda, Emmanuel Macron va voler anar al Museu Picasso per recordar que el museu més visitat de la ciutat és el d’un artista que ho va fer tot gràcies a França. Segons les cròniques, en veure penjats textos personals de Picasso, Macron va preguntar en quin idioma escrivia, i el director del museu va respondre: “En francès, en castellà, en català… Escrivia en picassià”.

En un món secular, l’art s’ha convertit en font principal de legitimitat mística, i el capital metafísic de Picasso, bruixot en cap, és un tresor cobejat. A part de ser l’artista més famós del segle XX, Picasso ve embolicat amb un relat polític ideal: primer, exiliat que va assumir un compromís amb la República, i després, prou burgès i decadent per encarnar el triomf del capitalisme sobre els vells revolucionaris. Les pintures són prou estranyes per fascinar sense incomodar i es presten a relats d’uns i altres; un somni del centreesquerra fet realitat.

En aquesta cursa per dir Picasso és més meu que teu, el cas català ocupa un lloc intermedi. Picasso arriba a Barcelona amb catorze anys el 1895 i s’hi està fins al 1904: els anys de formació acadèmica, d’explosió adolescent, el primer contacte amb la bohèmia a Els Quatre Gats i amb la figura de l’artista modern encarnada en Santiago Rusiñol. La història oficial també diu que aquesta Barcelona de seguida es queda petita i cal viatjar a París per poder tastar la droga dura. A Barcelona hi ha un deixondiment, però l’esclat del Picasso d’avantguarda, el remolí cubista que canviarà l’art per sempre, és patrimoni francès. El quadre que ho canvia tot, amb el qual comença el meu llibre preferit d’història de l’art del segle XX, és Les senyoretes del carrer d’Avinyó, pintat el 1907 a París, esclar.

L’artista va a Gósol bloquejat, hi fa tres-centes obres, i en torna amb la clau que obre les portes de l’art modern

Què canviaria si tothom sabés que Les senyoretes d’Avinyó van ser concebudes a Catalunya? Aquest és el reclam sucós de Pau de Gósol (Comanegra), un llibre d’Iñaki Rubio que narra els tres mesos d’estiu que Picasso va passar en aquest poblet del Berguedà com una revelació artística als peus del Pedraforca. Asfixiat a París i incapaç de resoldre l’encàrrec transcendental de retratar Gertrude Stein, Picasso decideix canviar d’aires. I a Gósol hi fa tres-centes obres, però, sobretot, hi fa el seu canvi artístic més important. Quadres com ara L’harem o Tres nus són precursors tan obvis de Les senyoretes d’Avinyó que la connexió no es pot refutar, i el que els experts anomenen “el rostre màscara”, que acabaria resolent el problema de la cara del retrat d’Stein, apareix per primera vegada a les pintures gosolenques. Picasso va a Gósol bloquejat i en torna amb la clau que obre les portes de l’art modern.

El llibre de Rubio és un exercici de mitificació salvatge d’un dels artistes que es va inventar la mitificació tal com la coneixem. Bona part de la recerca ja estava feta i explicada per la professora d’Estètica i Teoria de l’Art de la UAB Jèssica Jaques Pi, que ha dedicat la carrera acadèmica a explicar aquests tres mesos, i que culminava amb Picasso en Gósol, 1906: un verano para la modernidad (Antonio Machado). Pau de Gósol ho agafa i en fa pulp-fiction. Amb capítols breus i una prosa televisiva, l’autor converteix l’estada de Picasso en un fulletó ple de girs de guió i finals penjats en forma d’aparicions bucòliques, triangles amorosos i una generosa quantitat de sexe explícit. Novel·lat dins del gènere “se non è vero, è ben trovato”, Rubio explica un conte on tot encaixa, i sacrifica les distincions entre la realitat i la ficció a l’altar de l’entreteniment. No hi ha fedor historiogràfica ni discurs filosòfic: es tracta d’arribar al moment en què Picasso troba una talla d’una verge romànica i, per infusió divina, les cares picassianes ja són catalanes.

La gràcia és que tot això és molt picassià. Fascinant pel seu talent, Picasso és un dels personatges que més activament ha contribuït a la romantització de l’artista d’avantguarda, presentant-se en totes les entrevistes i documentals com un ésser posseït per forces sobrenaturals que no pot parar de revolucionar la pintura amb la mateixa compulsió irracional amb què no pot parar de seduir dones joves. Resumida en la citació més cèlebre que associem al pintor, “Un artista no busca, troba”, aquesta filosofia encaixa perfectament amb la mistificació de l’experiència gosolana que proposa Rubio, encantat d’engrandir el mite tan com pugui.

Però si alguna vegada Picasso no va trobar el que buscava, va ser durant els mesos del Prepirineu català. Nen prodigi de la pintura que a catorze anys ja va sentir com el seu pare, pintor professional, li deia que l’havia superat en tot, i adult reconegut com a geni pel món sencer, els anys de joventut de Picasso són els únics en què els seus quadres transmeten treball, lluita i frustració en comptes d’una autoconfiança esfèrica. Després de la Primera Guerra Mundial, Picasso abandonaria l’interès per la recerca metòdica per convertir-se en el paradigma de la creativitat sense cap altre programa que explorar la creativitat mateixa.

Fos el que fos que va passar a Gòsol, la transformació moderna de Picasso no va ser fruit de l’inefable, sinó del joc entre els referents històrics que el jove artista estudiava analíticament i els desenvolupaments artístics i socials de l’època. Picasso va trobar claus en el romànic català, com en va trobar en les màscares africanes o en el dubte metòdic de Cézanne, perquè sabia llegir els temps amb intel·ligència estratègica. Estudiar i explicar més i millor els episodis catalans de Picasso ajuda a entendre el personatge i, al mateix temps, ens recorda que la clau de la Modernitat és l’abolició de les velles tradicions i jerarquies arrelades en nom de la llibertat individual. Picasso va ser una figura clau en aquesta història d’adaptació i revolució que els moderns tenim amb el passat, una dialèctica que, per més vegades que intentem explicar racionalment, encara avui aconsegueix escapar-se del terreny del mite amb una facilitat inquietant i, irònicament, misteriosa.