El teatre impossible d’Àlex Rigola

Bacardí 35 no és un rom anyenc, sinó l’adreça del Heartbreak Hotel, el nou teatre que va obrir fa pocs dies Àlex Rigola posant-hi el coll, l’ànima i els collons. No és un rom, però us asseguro que també produeix estats d’embriaguesa extrema.

La sala és deliciosament petita: hi caben tot just 72 persones, és a dir, que té la mida idònia per al teatre que ens hi serviran. Teatre sense teatre, sense comèdia, sense impostura. Allà no hi trobarem (per sort!) declamacions engolades ni estarrufamentes actorals. Rigola m’exp...

Bacardí 35 no és un rom anyenc, sinó l’adreça del Heartbreak Hotel, el nou teatre que va obrir fa pocs dies Àlex Rigola posant-hi el coll, l’ànima i els collons. No és un rom, però us asseguro que també produeix estats d’embriaguesa extrema.

La sala és deliciosament petita: hi caben tot just 72 persones, és a dir, que té la mida idònia per al teatre que ens hi serviran. Teatre sense teatre, sense comèdia, sense impostura. Allà no hi trobarem (per sort!) declamacions engolades ni estarrufamentes actorals. Rigola m’explica que ha volgut obrir la sala per fer-hi el teatre que vol fer i que difícilment té cabuda en les sales existents, ni les públiques ni les comercials. Em diu que és la resposta que ha trobat a certa frustració que arrossega després d’haver treballat (i triomfat, això ho afegeixo jo) durant anys en els grans teatres. Ara es dedica a “la recerca de l’impossible”, perquè persegueix un teatre que no sigui representació ni fingiment. Un teatre de la presència que canvia cada dia, igual com cada dia canvia el públic. Un teatre de distància curta on l’actor és el centre, sense deixar gens de banda la qualitat dels textos, i on es difuminen les fronteres entre ficció i realitat. En aquesta línia ja anava, per exemple, l’esplèndida Gavina que vam veure a la Villarroel, en la qual creava una complicitat alhora tendra i gamberra amb el públic.

Tenir un teatre propi li donarà la llibertat necessària per continuar aquesta exploració de nous territoris sense haver de sotmetre’s a les servituds del circuit convencional. L’operació em sembla d’una audàcia admirable (temeritat, diran alguns covards). Digueu-me ingènua, però soc de les que penso que les coses que s’emprenen posant-hi cos i ànima són les úniques que acaben tenint un valor veritable. No hi ha gasolina equiparable a la il·lusió.

El programa de la temporada promet. Ha començat amb la Hedda Gabler, que alguns ja vam tenir la sort de veure al Lliure, i continuarà amb l’Andreu Benito encarnant una versió inquietantment anostrada de l’home de teatre bernhardià.

Més atreviments: a banda de les funcions diàries de dimarts a divendres a les 19 h, fan doble funció els dissabtes i —oh!, meravella—, matinals els diumenges. Us ho imagineu? Llevar-se amb el cap clar i entrar en una sala sense l’embrutiment i la feixuguesa mental que es va acumulant al llarg de la jornada. I a sobre, amb l’horitzó del vermut posterior en una de les terrasses de la plaça de l’Olivereta que afronta amb el teatre. Perquè la veritat és que la ubicació és agradabilíssima, sobretot per la sensació que encara queden racons d’una Barcelona de veritat, sense turistes abarrotant els carrers i la vida. Igual que queda també un teatre de veritat sense impostures abarrotant cada gest i cada frase dita.

Rigola s’ha comprat un teatre i en parla amb les pupil·les dilatades com un enamorat desbordat per la il·lusió i també, esclar, per aquell vertigen que provoca tirar-se de cap a les coses que estimes.

Heartbreak Hotel. Quantes coses portentoses que hi veurem. N’estic convençuda.