23 entitats siderals

L’Editorial Tachen, si existís, hauria editat aquest llibre”, avisen els crèdits de 23 museos, el fotollibre de l’artista Luis Izquierdo-Mosso (Sestao, 1954). L’editorial no existeix i els museus del llibre són de mentida. M’agrada pensar que aquesta mena de mentides —literàries— sí que existeixen i són entitats siderals, és a dir, veritats astronàutiques, exploradores de l’espai que potser ens explica.

D’altra banda, el llibre serviria com a catàleg d’una exposició real que va ten...

L’Editorial Tachen, si existís, hauria editat aquest llibre”, avisen els crèdits de 23 museos, el fotollibre de l’artista Luis Izquierdo-Mosso (Sestao, 1954). L’editorial no existeix i els museus del llibre són de mentida. M’agrada pensar que aquesta mena de mentides —literàries— sí que existeixen i són entitats siderals, és a dir, veritats astronàutiques, exploradores de l’espai que potser ens explica.

D’altra banda, el llibre serviria com a catàleg d’una exposició real que va tenir lloc aquest estiu, en dono fe, al celler Espelt de Vilajuïga. La mostra constatava, alhora, l’existència de l’autor, de les seves maquetes i d’una càmera amb què va fer les fotografies, totes participants d’un fantàstic magnetisme del simulacre.

És una col·lecció d’invencions amb aire documental que qüestionen el concepte museu i l’univers museístic. 23 ficcions, 23 enjogassaments que ens permeten repensar la nostra relació amb l’art; la seva entronització o banalització; la necessitat humana, tan garsívola, d’acumular en un sol lloc la brillantor d’una cosa que, dispersa, sentim que s’apagaria. A més, l’artista obre la porta a una diversitat de temes relacionats amb l’art que ens interpel·len. Com al seu anterior llibre —21 toneladas. Arte contemporáneo para turistas—, sorgeixen preguntes com ara “Vols dir que això és art?”, o “Què és aquesta merda?”, o “Algú ha cobrat diners per això?”.

Quan anem en cotxe, per exemple, i travessaríem pel dret una rotonda per esmicolar l’escultura que hi ha al bell mig. Atureu-vos! Us repugna perquè no l’enteneu. Per explicar-vos-ho, neix el Centre d’Interpretació de l’Art de Rotondes (CIAR), un homenatge recopilatori al rotondisme: davant la proliferació a les rotondes d’escultures/trastos de tota mena, hem de pensar que són un art “l’extravagància, vulgaritat i vacuïtat del qual contribueix, sens dubte, a l’educació artística de la ciutadania”, afirma l’autor. Un art sovint xaró, però que té el valor de la temptativa a l’impuls creador i, de passada, alimentari: el rotondisme ha fet bullir l’olla de molts escultors, dissenyadors, amics i parents d’alcaldes, ferrers, constructors. Qui no té la mania de menjar cada dia?

Un altre dels 23 museus és el Non Primate Art Museum, dedicat a l’art felí. Sí: gats que pinten i humans que els ho exposen. Ja en parlaven Busch i Silver a Per què pinten els gats, una teoria sobre l’estètica felina. Li van ploure crítiques. Uns van creure que allò dels gats pintors era un fet real, inqüestionable, i altres es mostraren sorprenentment escèptics. Una cosa semblant passarà amb el llibre del de Sestao. Uns se’l prendran com una broma, els altres hi trobaran la seriosa, mal·leable força del sentit. Amb sort, finalment, hi haurà uns tercers que podran pensar totes dues coses alhora.