La culpa la té el xampany. Quan al segle XVII el benedictí Dom Pierre Perignon va donar a conèixer el vi fermentat mitjançant el mètode champanoise, ja va pensar que les ampolles necessitaven un tap especial per suportar la pressió de les bombolles daurades i, a la vegada, permetre respirar al fabulós líquid.

De manera parsimoniosa en les dècades següents, i revolucionàriament a partir del segle XIX, el tap de suro es va convertir en un article de primera necessitat a França i en un motor de transformació social, econòmic i polític a la part nord-est de Catalunya.

Perquè s...

La culpa la té el xampany. Quan al segle XVII el benedictí Dom Pierre Perignon va donar a conèixer el vi fermentat mitjançant el mètode champanoise, ja va pensar que les ampolles necessitaven un tap especial per suportar la pressió de les bombolles daurades i, a la vegada, permetre respirar al fabulós líquid.

De manera parsimoniosa en les dècades següents, i revolucionàriament a partir del segle XIX, el tap de suro es va convertir en un article de primera necessitat a França i en un motor de transformació social, econòmic i polític a la part nord-est de Catalunya.

Perquè si es parla de suro, s’ha de parlar de la serra de l’Albera i els seus voltants, una terra a tocar de la Mediterrània, on els grandiosos Pirineus encara són petits. Un espai feréstec, un territori dur i bell, on extraure l’apreciat material de l’alzina surera —en grups d’homes armats amb destrals, endinsats en la immensitat del bosc— és encara una feina fascinant i estranya. Una cultura, la surera, que es va estendre i industrialitzar massivament en indrets com Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols o Palamós.

Ara, amb Suro, la pel·lícula de Mikel Gurrea, s’ha despertat l’interès per aquests paisatges. «Nosaltres els tenim interioritzats, perquè formen part del que som, però és cert que ara s’estan redescobrint una mica», explica Roser Cufí, de Can Massot. Durant els 24 dies de filmació, aquesta masia de Darnius va acollir part de l’equip de rodatge. I no deu ser casualitat, perquè entre retrats d’avantpassats es respira la importància del suro a cada racó: en els paratges d’alzines que mostren les finestres, en la decoració d’estris i en les habitacions, amb noms com La Sureda o El Tap.

Entre el thriller psicològic i el western rural, Suro explica la història d’Helena i Ivan, dos arquitectes de ciutat que hereten una finca de suredes i opten per canviar de vida i dedicar-se a explotar el suro. Amb aquest pas radical, la parella interpretada per Vicky Luengo i Pol López s’enfronta al repte de dependre de la natura —on la calor, el vent i el risc de foc són elements palpables— i al desafiament de les decisions de micropolítica quotidiana relacionades amb la classe social, el masclisme o el racisme.

«A la ciutat vivim desconnectats del medi natural i rural, i a Suro la parella es troba que ha d’estar en contacte amb elements reals, no amb idees», explica Gurrea. L’interès per aquests paisatges i la seva cultura li ve de lluny, quan un estiu va fer la lleva en una sureda i va quedar fascinat. «El món del bosc del suro s’assembla al món del mar: és un espai espès, amorf, on els treballadors hi estan capbussats», diu. I amb l’obra ha volgut transmetre «les textures, els sons i la progressió lumínica» que es viu en aquestes immersions. La pel·lícula també retrata com, a mesura que avança la lleva, el bosc es va poblant de troncs de color ataronjat, que «a vegades semblen escultures i a vegades cossos sense pell», descriu Gurrea.

El director està molt content d’haver pogut filmar entre Darnius, Maçanet de Cabrenys i Agullana. I si la pel·lícula porta a fer que la gent s’interessi «per aquests paisatges i per tot el que comporta l’univers del suro, un univers molt ric, doncs benvingut», diu.

Un déu vegetal

El Mikel de can Saguer, llevaire, va ajudar Gurrea a endinsar-se en la cultura relacionada amb el suro. Per a ell l’alzina surera —que pot arribar a viure més de 200 anys i fer vint metres d’alçada— és «una espècie de déu vegetal, perquè dona de menjar a moltes famílies des de fa segles», explica. Nascut de Fortià, de petit mirava els Pirineus i tenia clar que volia viure a la muntanya. I quan un dia va veure dins del bosc, prop de Maçanet de Cabrenys, un grup de gent amb destrals llevant el suro, va decidir que es dedicaria a fer el mateix.

Trenta anys després d’aquell moment, encara ara troba hipnòtica la seva professió. «Estàs en contacte amb la natura, i és dur, però també delicat. Has de mirar com està cada arbre i llevar-lo sense fer-li ferides», relata. I no es pot córrer. En aquest treball el ritme l’imposa la natura. Després de cada lleva s’ha d’esperar més de deu anys que l’alzina torni a generar suro. «Els arbres tenen un sentit del temps molt diferent del nostre», diu.

Per al Mikel no tothom pot fer de llevaire. «T’ha d’agradar, i si sols penses en els diners no val la pena». Però el suro ha deixat molts calés als propietaris dels boscos de la zona. «És el petroli de la província de Girona. Pensa que és un regal que donen els arbres, un bé caigut del cel», diu.

Lectures de Proudhon al cafè

És cert. De visita a alguns pobles de la zona, impressiona el patrimoni arquitectònic derivat del suro. Hi ha mansions de famílies burgeses il·lustrades, escoles i fàbriques modernistes. També hi ha preciosos casinos obrers, amb bar i biblioteca amb llibres de Proudhon o Saint-Simon, que alhora eren centres de contractació de treballadors del suro.

Són espais com La Concòrdia, a Agullana, on parla Enric Tubert, historiador local, fill i net de propietaris de fàbrica surera. «Aquí al poble l’horari no el marcava el campanar, sinó la sirena de les fàbriques. I n’hi havia moltes que tenien un lector de diaris per entretenir els obrers mentre treballaven», explica.

Tubert detalla que el suro és un material de propietats fantàstiques, «un element viu, i dins i fora l’ampolla, a través del tap, estan passant coses», diu. I recorda que a l’hora de transformar el suro en tap va ser molt important el paper de les dones. Llavors, amb un curt passeig arribem a casa de Maria Palomeras, qui, amb més de vuitanta anys recorda el seu temps de treballadora. «Vaig començar quan tenia setze anys, i vaig ser-hi fins als seixanta. Hi treballàvem moltes dones», diu, «i a mi m’agradava la feina, però em vaig fer un fart de pujar i baixar escales a la fàbrica!», recorda rient, mentre els seus ulls semblen buscar el passat. Un temps en què la indústria surera ja començava a encongir-se, tocada per la Primera Guerra Mundial, la promulgació de la Llei Seca i la crisi de Wall Street.

Ara encara es lleva el suro, sí, i es necessiten els taps, però el futur no es veu clar. La manca de reforestacions, l’atractiu del turisme i l’aparició de les urbanitzacions fa témer a alguns la desaparició de l’univers surer. Aquest ja és un altre món.