Club contra els mals escriptors

Un dels senyals pels quals es coneix una societat literària saludable és que en el gros de la seva comunitat existeixen diversos grups d’escriptors associats, ara per ajudar-se els uns als altres, adés per reunir-se i fer riota dels que no saben escriure. A Catalunya hi va haver alguna cosa semblant al temps dels poetes noucentistes: Riba, López-Picó, Carner i Guerau de Liost es tenien amistat —Espriu i Vinyoli sempre van anar “per lliure”—: no van arri...

Un dels senyals pels quals es coneix una societat literària saludable és que en el gros de la seva comunitat existeixen diversos grups d’escriptors associats, ara per ajudar-se els uns als altres, adés per reunir-se i fer riota dels que no saben escriure. A Catalunya hi va haver alguna cosa semblant al temps dels poetes noucentistes: Riba, López-Picó, Carner i Guerau de Liost es tenien amistat —Espriu i Vinyoli sempre van anar “per lliure”—: no van arribar a fer cap llibre en col·laboració però almenys tenien clar, i ho deien als diaris, què calia llegir i quines lectures podien estalviar-se. Això a banda, encara que fos amb menys categoria crítica, les revistes satíriques no en deixaven passar ni una; i els al·ludits continuaven escrivint, o callaven. Perquè, com va dir La Bruyère, hi ha gent que ha passat a la història perquè han escrit llibres, i gent que hi hauria passat si no n’haguessin escrit cap.

Els anglesos, més que ningú, van ser pròdigs en cenacles i unions de literats que, a més de permetre que cadascú de l’estol fes la feina que solia, formaven una socie­tat amb el sol propòsit de carregar-se els escriptors de pacotilla. Entre aquests grups, un dels més famosos i de més gran rendiment va ser l’anomenat Scriblerus, format per Alexander Pope, Jonathan Swift —un dels diputats tories que va convèncer el parlament anglès d’abandonar la lliga dels aliats en la guerra de Successió a la corona espanyola, i així ens va anar—, John Gay, John Arbuth­not i Thomas Parnell. El club va ser actiu entre 1712 i 1745.

Scriblerus és un neologisme que equivaldria exactament al francès écrivassier i al castellà escritorzuelo, però no té equivalent en català: era un terme més o menys despectiu, adreçat a la gent de lletres i de ciències —totes les nacions en tenen representants— que escriuen o raonen de qualsevol manera, tan feliços. Més ho estaven els membres d’aquest club, que es van despatxar en una sèrie de publicacions, les unes fetes a cor, les altres a títol individual. Entre les publicacions col·lectives, el lector fruirà amb la lectura dels llibres, editats sense nom d’autor però obra de dos o tres de la colla: The Memoirs of the Extraordinary Life, Works and Discoveries of Martinus Scriblerus (1741) i Treatise of the Art of Sinking in Poetry by Martinus Scriblerus, llibre que sovint s’atribueix només a Pope.

En el primer dels llibres esmentats, el més sucós —més, fins i tot, que The Dunciad, del mateix Pope, que té poc interès perquè parla de gent del tot desconeguda—, el club va ridiculitzar, en la persona d’aquest Martinus, fill de Cornelius, els escriptors, filòsofs i homes de ciència que no valia la pena llegir —podien dir-ho perquè ells eren bons de veritat. Al capítol VII, que conté una llarga sèrie d’aforismes, hi llegim, en pla de befa, tres proposicions que anguniejaven Tomàs d’Aquino: “Els àngels, passen d’un extrem a l’altre sense passar pel mig?”; “Tenen els àngels una consciència més clara de les coses al matí que a la tarda?”; “La creació del món, va ser feta en sis dies perquè el sis és el número més perfecte, o el número sis és el més perfecte perquè la creació es va fer en sis dies”? El capítol X explica, fent-ne riota, com Martinus Scriblerus es va convertir en un gran crític literari; al capítol XVII, dedicat a les ciències exactes, es parla d’aquell savi —degué ser un contemporani dels membres del club— que va trobar la manera d’ajudar els que patien asma transportant a la ciutat l’aire fresc de la muntanya amb uns tubs que el menaven d’un lloc a l’altre.

En realitat, el propòsit del club Scriblerus no va ser tant criticar determinats homes de lletres i de ciències com criticar l’estupidesa humana, tan abundosa pertot, com queda palès en el llibre que ja hem esmentat, la Duncíada (imitada en francès per Charles Palissot i en castellà per Alberto Lista, clergue com Swift, al seu El imperio de la estupidez, que comença així: “Canta, oh Musa, la madre poderosa / De la mentecatez, y el hijo heroico / Que a la fèrtil Iberia trasplantado / de las playas tirrenas, mostró al mundo / cuán igualmente en todos los paises / un verdadero azote fructifica...” Potser ja pensava en Vox). Per petar-se de riure són les emmendationes de l’Eneida que proposa Martinus al final del llibre, a la secció “Virgilius Restauratus”. Els primers versos s’havien de modificar: “Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris / Italiam, fato profugus, Lavinaque venit / littora...” (en català de Joan Bellès: “Canto les armes i l’heroi que, seguint el destí, va ser el primer que arribà fugitiu des de les costes de Troia fins a Itàlia i a les riberes de Lavínium...”), i calia llegir “aris” (“altar”) en comptes d’“oris” i “flatus” (“pet”, en aquest cas) en comptes de “fato” (“destí”), que és una broma sensacional.

Com es divertien els homes de lletres al segle XVIII, almenys a Anglaterra, França i Espanya, i a Catalunya al segle XX! I com ens avorrim ara, en el famós i tòpic “segle XXI”, els de lletres, els de ciències, sabaters, fusters, lampistes i tutti quanti!