‘El polonès’, de J. M. Coetzee: Un exercici de nigromància

Segurament vostès ja deuen saber que l’acció d’El polonès, la nova novel·la de Coetzee (un dels grans novel·listes vius, que aquí torna a sonar en el català subtil i precís de Dolors Udina) transcorre entre Barcelona, Girona i Mallorca. Una dada simpàtica, però intranscendent, en la mesura que l’assumpte no va molt més enllà de citar aquests noms com a marques geogràfiques, sense el menor interès per dotar-les d’un contingut particular, resultat de reflexions o d’impressions pròpies, amb prou feines unes pinzellad...

Segurament vostès ja deuen saber que l’acció d’El polonès, la nova novel·la de Coetzee (un dels grans novel·listes vius, que aquí torna a sonar en el català subtil i precís de Dolors Udina) transcorre entre Barcelona, Girona i Mallorca. Una dada simpàtica, però intranscendent, en la mesura que l’assumpte no va molt més enllà de citar aquests noms com a marques geogràfiques, sense el menor interès per dotar-les d’un contingut particular, resultat de reflexions o d’impressions pròpies, amb prou feines unes pinzellades impressionistes, pur exotisme gentilici.

Però no té gens d’importància. Com sol succeir quan es tracta de Coetzee, al crític se li acumula la feina, perquè les seves novel·les es caracteritzen per una complexitat molt particular, que no deriva ni de complicacions tècniques ni sintàctiques; el lector tampoc trobarà aquí salts temporals, intromissions oníriques ni altres focs d’artifici. Al contrari: una prosa neta (encara que molt tibant) al servei d’estructures nítides.

El cas és que Coetzee sembla decidit en cada novel·la a escriure en contra de les convencions del lector, no tant per fotre com per proposar noves formes que es desvelen just quan deixem d’intentar que el text encaixi per força en el nostre catàleg d’expectatives. L’entossudiment de Coetzee per ampliar les possibilitats de la novel·la (sense recórrer a altres gèneres ni remoure els previsibles pòsits de l’avantguarda) és un altre dels motius pels quals estar agraït a un mestre tan inconformista amb els seus propis assoliments.

El polonès ens proposa llegir una novel·la feta de notes. Seqüències de text breu (d’una línia a mitja plana) que van explicant una història, permetent-se el·lipsis, associacions i pauses lleugerament diferents d’aquelles a què ens té acostumats la successió de paràgrafs. Les línies blanques, com els silencis, són aquí significatives, una mena de respiració, que indueix a llegir cada passatge com una unitat de sentit. Notes de lectura sobre la vida dels personatges, disposades per capítols que respecten la progressió cronològica i degudament numerades, com si l’autor s’hagués pres la molèstia d’ordenar-les i després d’escriure-les seguint el vol del seu interès (ho sospitem per com s’atura en alguns aspectes o hi torna, alliberat del compromís de reproduir el flux continu del temps).

Coetzee narra la història d’amor entre una dona de mitjana edat, Bea­triu, i un ancià pianista polonès. El que succeeix entre ells és emotiu, però Coetzee se les enginya per narrar-ho amb un estricte erotisme cerebral, ressaltant així l’aparent desgana i la relativa estranyesa amb què els personatges es relacionen amb els seus desitjos, que de vegades són un misteri per a ells mateixos. No hi ha a penes coincidència entre la voluntat i el desig, encara que sí una certa complicitat, i la certesa que concorren en un mateix cos. Però als protagonistes se’ls emporten les vacil·lacions, la incomprensió entre el desig i la consciència que l’allotja, la raresa de les decisions que prenen. Coetzee s’imposa aquí un objectiu força complicat: encendre un foc que no escalfi.

Esplèndida novel·la sobre les il·lusions culturals i les desganes de la mitjana edat... La ressenya podria acabar aquí, però, què seria de Coetzee sense el seu enigma? Tots tenim experiència de com el final d’un llibre, en afegir un element inesperat, incita a rellegir-lo en una nova clau. Però a El polonès l’enigma apareix en la primera frase, d’aparença neutral: “La dona és la primera que li planteja problemes, seguida ben aviat de l’home”. Un entén que Beatriu i el pianista donaran problemes al personatge del narrador en el món de la ficció, però a mesura que avancem, ens adonem que la veu neutra del narrador no està implicada en el desenvolupament de la trama com a personatge. Quins problemes li han pogut causar llavors? La resposta amagada a la vista de tots és que els problemes no són “personals” (derivats dels fets del relat), sinó “artístics”: donen problemes a l’autor durant l’escriptura.

Què hem estat llegint? Les notes per a una novel·la futura es reordenen en les ruïnes d’una novel·la fracassada. Coetzee no va aconseguir que el foc creatiu penetrés en aquests personatges. Van néixer rígids, i l’autor examina i dissecciona els seus temperaments a la recerca dels motius de la seva desfeta creativa. Sempre canviant, sempre inesperat, sempre disposat a aprofitar-ho tot, el vell Coetzee també ha après la màgia de fer aixecar els seus propis morts.