Dels paisatges duchampians a les òrbites picassianes

“Saps que Marcel Duchamp va estar aquí?” Aquest aquí és les Escaules, un llogarret de l’Alt Empordà que no arriba al centenar d’habitants i on el sogre de l’artista Joan Casellas (Teià, 1960) hi té una casa. Aquesta pregunta retòrica que va llançar a l’aire el pare de la seva dona se li va incrustar a l’ànima. No en va, fa ben bé trenta anys que Casellas —també fotògraf, documentalista i perfòrmer— indaga en la relació entre l’artista francès i Catalunya, on va arribar per primer cop als anys trenta convidat pel seu amic...

“Saps que Marcel Duchamp va estar aquí?” Aquest aquí és les Escaules, un llogarret de l’Alt Empordà que no arriba al centenar d’habitants i on el sogre de l’artista Joan Casellas (Teià, 1960) hi té una casa. Aquesta pregunta retòrica que va llançar a l’aire el pare de la seva dona se li va incrustar a l’ànima. No en va, fa ben bé trenta anys que Casellas —també fotògraf, documentalista i perfòrmer— indaga en la relació entre l’artista francès i Catalunya, on va arribar per primer cop als anys trenta convidat pel seu amic Salvador Dalí. La fascinació de Frederic Amat (Barcelona, 1952) per la figura de Picasso, en canvi, es remunta a la seva infància. I la culpa la va tenir El mundo privado de Pablo Picasso, del fotògraf David Douglas Duncan, el primer llibre d’art que Amat va rebre del seu pare i que és una porta oberta a La Californie, penúltim refugi del pintor al sud de França. Aquí hi va viure del 1955 al 1960, cinc anys feliços al costat de Jacqueline Roque i artísticament molt productius. Aquest llibre —que per a més èpica va salvar-se d’un incendi a la casa familiar— va descobrir a un innocent Amat la joie de vivre, però també la joie du peintre.

La recerca obsessiva i metòdica de Casellas va tenir el seu clímax un diumenge de primavera a la sala oval del MNAC. La performance que el convertia en un alter ego de Duchamp en versió capgròs va acabar en una conferència en què va glossar els seus últims descobriments basats en l’escodriny de fotografies antigues. Imatges on apareixen i desapareixen Duchamp, la seva dona Mary Reynolds, Man Ray, Dalí i Gala, i que tenen de teló de fons paisatges tan familiars com el casino de Cadaqués, el cap de Creus, el salt de la Caula... Tota la investigació d’aquesta performance-conferència es pot llegir en un article publicat pel mateix Casellas al número 500 de la revista Avenç. “Rrose Sélavy i el Pirineu submarí” té un títol enigmàtic i suggerent digne de Duchamp, aquell jugador d’escacs que va transitar pel dadaisme, el cubisme, el futurisme i el surrealisme sense despentinar-se.

Els moments picassians al llarg de la vida d’Amat, en canvi, estan narrats en primera persona. Ho fa a En òrbita Picasso, un text que ha escrit per commemorar el 50è aniversari de la mort del pintor i el 60è aniversari de la creació del Museu Picasso de Barcelona. Després del revelador llibre de fotografies de Duncan, Amat reviu la seva fascinació particular amb una exposició de dibuixos a la Sala Gaspar el 1960, l’estrena del documental El misteri Picasso (1955) als Publi Cinema del passeig de Gràcia, l’arribada a Barcelona de la sèrie Las Meninas el 1968, la retrospectiva pòstuma al MoMA el 1980... El tret de sortida d’aquesta doble efemèride del Museu Picasso va ser una tarda d’estiu de fa només dues setmanes. Amat va llegir el seu text a la sala de Las Meninas, la sèrie concebuda precisament a La Californie i que ja va extasiar-lo d’adolescent. Però la petjada amatiana s’allargarà fins a l’1 d’octubre gràcies a una instal·lació al museu que relliga la faceta d’escenògrafs dels dos artistes.

Rebobinem fins al 1919 al Teatre Alhambra de Londres, on els Ballets Russos de Serguei Diáguilev estrenen El sombrero de tres picos amb música de Manuel de Falla, coreografia de Léonide Massine i disseny de vestuari i escenografia de Picasso. Un segle més tard, el 2019, el Festival de Música i Dansa de Granada va convidar Amat a participar en un espectacle que havia de retre homenatge al centenari d’aquella històrica estrena londinenca. En la seva proposta, la dansa es convertia en una projecció en viu i en gran format del moviment del pinzell, les mans i les taques de tinta. Una banda visual que ballava al compàs de la Mahler Chamber Orchestra dirigida per Pablo Heras-Casado. L’assaig general va sortir perfecte. Però l’endemà, un diluvi duchampià —impropi de l’estiu granadí— va arrasar El sombrero de tres picos pocs minuts després d’haver començat. La instal·lació d’Amat recupera dibuixos preparatoris i el making of d’aquell espectacle, a més de mostrar els figurins dissenyats al seu dia per Picasso. I ho fa d’una manera que tota ella esdevé una obra que suma, tal com va fer Duchamp amb la cambra-capsa Étant donnés (1946-1966), tan desconcertant i bella.