‘Miràbilis’, d’Eva Espinosa: A l’altra banda del mirall

Són alguns dels personatges insòlits i extravagants que coneix Isaac Klovitz, un periodista fugitiu del nazisme, quan el vaixell que el porta de Londres a Nova York ha de fer escala a l’illa atlàntica de Miràbilis: Peumus, un fruiter que escriu amb una prosa exquisida i la condimenta amb tant de lirisme que el lector acostuma a vessar llàgrimes d’emoció; la senyoreta Oleandre, una erudita que, a pesar d’utilitzar dades paleontològiques, etimològiques o antropològiques molt precises, aconsegueix que res no entorpeixi la fluïdesa de les seves notes; l’Amaranta, especialista en qüestions e...

Són alguns dels personatges insòlits i extravagants que coneix Isaac Klovitz, un periodista fugitiu del nazisme, quan el vaixell que el porta de Londres a Nova York ha de fer escala a l’illa atlàntica de Miràbilis: Peumus, un fruiter que escriu amb una prosa exquisida i la condimenta amb tant de lirisme que el lector acostuma a vessar llàgrimes d’emoció; la senyoreta Oleandre, una erudita que, a pesar d’utilitzar dades paleontològiques, etimològiques o antropològiques molt precises, aconsegueix que res no entorpeixi la fluïdesa de les seves notes; l’Amaranta, especialista en qüestions econòmiques, artífex d’uns textos freds i amb tants termes tècnics que la seva lectura es fa difícil d’entendre; o el professor Pelargònium, un poeta místic que expressa la seva espiritualitat amb uns càntics plens d’emotivitat i fe sense arribar mai al sentimentalisme gratuït; o el doctor Timus, que qui el coneix podria pensar que pretendria seguir la petja del Marquès de Sade i, en canvi, és l’autor d’un conjunt de relats infantils plens d’encant. Per a Isaac Klovitz, certament, quan desembarca a l’illa que Eva Espinosa s’inventa a Miràbilis, la seva primera novel·la, li deu ser difícil imaginar-se que està a la vora d’internar-se en un món desconegut, situat més enllà de les línies comprensibles de l’esperit de la realitat, com si passés a l’altra banda del mirall.

A Miràbilis no hi ha lleis que regeixin la convivència, la policia i els jutges són inexistents, no s’ha construït cap presó perquè ningú delinqueix, el sistema bancari és a les mans d’una dona de fer feines que ha sabut invertir la seva fortuna molt profitosament, l’ambient civil s’acosta bastant a una mena d’anarquia, i, quan hi ha un conflicte entre dues persones, com diu el governador, “ens insultem una mica, ens fem retrets i diem paraules acabades amb z (...) Si podem, ens escopim, això ja depèn de la punteria de cadascú. Com veus, no és res que no es pugui rescabalar amb unes línies de poesia o la lletra d’una cançó satírica”. És per això que els mirabilians, al marge de la feina, “són novel·listes, dramaturgs, comediògrafs, contistes, poetes, periodistes, lletristes, biògrafs, assagistes...”, però, com si fos la culminació de l’atmosfera manicomial que regeix la vida a l’illa, no hi ha ningú que sàpiga llegir.

Amb un estil festiu que li agrada fer-se veure sense caure en l’exhibicionisme, com si fos una escriptora divertida que treballa per goig del lector, creant paradoxes brillants i malabarismes mentals i sense defugir el substrat tenebrós i inclús tràgic —la naturalesa del Bé també té les seves zones d’ombra—, Espinosa ha construït una novel·la que va més enllà de la versemblança, ja que conforma un espai mític, més propi de la faula intel·ligent que d’una novel·la de ciència-ficció o d’aventures. Entre la perplexitat i els problemes greus de comunicació, entre bromes i acudits, Isaac Klovitz es veu obligat a fer una excursió al cor oníric dels somnis, però en tot moment procura avançar amb precaució per no precipitar-se abisme avall, sense explorar-lo mai, com si en tingués prou a mirar-lo de reüll per anar després tranquil·lament a un lloc més segur. La lectura de Miràbilis provoca una sensació semblant, com si Espinosa s’hagués conformat a posar en dansa unes pàgines —potser massa— d’humor juganer i accelerat, fins i tot d’una jovialitat contagiosa, que es llegeixen sense dificultat, sense que s’acabi de saber del cert si són “una prova d’enginy, un enigma, una endevinalla”, i que probablement es vagin oblidant d’idèntica manera.