‘L’ala dreta, de Mircea Cărtărescu: És quan m’encego que hi veig clar

No hem fet bé la nostra feina (la premsa cultural, dic) perquè no hem lloat prou la potència i la dimensió de Mircea Cărtărescu. D’oportunitats n’hem tingut. El 2017, l’esdeveniment a celebrar va ser la traducció catalana de Solenoide, una novel·la descomunal que tota sola (atenció, elogi hiperbòlic) ja valdria per encimbellar l’autor romanès fins al panteó dels déus ...

No hem fet bé la nostra feina (la premsa cultural, dic) perquè no hem lloat prou la potència i la dimensió de Mircea Cărtărescu. D’oportunitats n’hem tingut. El 2017, l’esdeveniment a celebrar va ser la traducció catalana de Solenoide, una novel·la descomunal que tota sola (atenció, elogi hiperbòlic) ja valdria per encimbellar l’autor romanès fins al panteó dels déus literaris. El 2018 se’n va publicar un recull de la poesia amb el títol de Res. Poemes (1988-1992), i aquí l’oportunitat perduda va ser la d’explicar que Cărtărescu va iniciar-se com a poeta subversiu en l’aire enrarit de la Romania de Ceaușescu però que, més endavant, va renunciar a la poesia, a la versificació si més no, per desmarcar-se amb una de les proses més singulars de la literatura europea del segle XXI. Va ser el 2018, de fet, que se li va concedir el premi Formentor i que vam poder llegir L’ala esquerra (Encegador I), primera part d’una trilogia de 1.712 pàgines que Cărtărescu ha titulat seguint una dèria entomològica (molt seva) que fa semblar Nabókov un marrec amb culot i caçapapallones: la segona part és El cos (Encegador II) i la tercera, L’ala dreta (Encegador III). S’ha publicat aquest 2023, i si el tancament de la trilogia Encegador no és un esdeveniment de primer ordre que hauria de somoure les llibreries, els suplements literaris i arreu on es comenta quina literatura compta i quina no, ja podem plegar.

L’ala dreta termina el propòsit de compondre unes memòries del nen i el jove Mircea que captin “la grisor del món humà” i, en especial, de la Bucarest del socialisme agonitzant on ha crescut. El que podria ser un quadern més aviat grisot enlluerna amb reflexos tornassolats: no només s’hi recrea el passat amb cura proustiana sinó que, de tant en tant, deixa lliure la imaginació més al·lucinatòria i tot és percebut des de l’angle màgic dels infants i els viatgers psicodèlics. El lector bada els ulls, al·lucina també: en un capítol el punt de vista s’enlaira i deixa la descripció dels passatgers d’un tròlei per explicar els moviments de les galàxies; un soldat és eviscerat perquè l’arúspice hi interpreti a les entranyes el passat i el futur de Romania; les estàtues de la ciutat cobren vida i, tot i que temen l’esguard monumental de Lenin, s’esbraven amb una orgia de bronze i granit.

Cărtărescu alterna l’ultradetall memorialista fidedigne amb l’imaginari dels profetes. El dietari li val per a l’apunt personal; també per estudiar els personatges que l’envolten, com ara la mare idolatrada (el xoc freudià en descobrir que no té titola) o el pare everyman que li val al narrador per resumir els alts i baixos del socialisme romanès. Hi destaquen un veí retardat que abusa de la canalla i en Herman, torturat per la Securitate, que fa discursos apocalíptics des d’un racó fosc, com el Kurtz de Marlon Brando, i proposa una lectura de la Bíblia en la línia d’Erik von Daniken (àngels i ovnis). Després hi ha el relat de Víctor, el germà bessó perdut, que introdueix la idea del desdoblament amb la mateixa angoixa que Philip K. Dick.

Val a dir que, a banda de simetries i figures dobles, hi trobem molts transvestits en l’obra de Cărtărescu, no tant per un compromís amb la teoria queer com per la importància del símbol de l’hermafrodita en l’esoterisme. L’autor és un místic. Agafa volada per superar l’enganyifa de la dualitat i rescata nocions dels gnòstics, de Pico della Mirandola, d’Éliphas Lévi. Ara recorre al llenguatge de la física i la biologia, ara al de l’Orient místic (un llenguatge mèdic del cos eteri: txakres, mūlādhāra, kundaliní). Seria interessant saber com llegeix Cărtărescu, posem per cas, Victoria Cirlot i de quina manera l’assimila a les Hildegardes de Bingen i a les Julianes de Norwich de la tradició visionària.

Si acceptem la literatura com un deliri guiat, aquesta és una de les obres més imponents a les quals el lector pot acudir.

Tenim la sort que la traducció transmet un corrent narratiu ple de revesses i un al·luvió lèxic riquíssim. Antònia Escandell Tur ha adoptat el rajaploma il·luminat de Cărtărescu i ha remenat el diccionari rural (i vejam com traduïm els episodis més rústecs sobre els avantpassats): el verb sanar hi consta en la seva accepció originària (la de castrar porcs), o sigui que la feina, en aquest cas sí, ha estat ben executada.