Càncer contra bon dia

Ja sabem, des del discurs d’investidura mateix, quina serà una de les primeres mesures que l’acord del PP amb Vox tirarà endavant en el nou govern de Marga Prohens a les illes Balears i que suposarà l’inici de la desconstrucció del procés de normalització lingüística: a partir d’ara ja no caldrà cap mena d’acreditació del coneixement del català per exercir com a professional de la salut, de manera que tots els metges i infermeres ...

Ja sabem, des del discurs d’investidura mateix, quina serà una de les primeres mesures que l’acord del PP amb Vox tirarà endavant en el nou govern de Marga Prohens a les illes Balears i que suposarà l’inici de la desconstrucció del procés de normalització lingüística: a partir d’ara ja no caldrà cap mena d’acreditació del coneixement del català per exercir com a professional de la salut, de manera que tots els metges i infermeres que pensin que “el coi de C1 que se’l tregui ma mare” (traducció aproximada de la famosa frase de la infermera de Vall d’Hebron) podran estar més tranquils.

Si el fenomen d’haver de conèixer el català era tan decisiu per a certs sectors (que fa anys que parlen de “imposición de barreras lingüísticas”) és perquè posa en qüestió la lliure mobilitat del funcionariat per tot Espanya, la qual cosa equival gairebé a qüestionar la unitat d’Espanya mateix. No cal ni dir que la figura del funcionari és justament la primera (potser la segona, si comptem els eclesiàstics) que històricament s’instal·la en els territoris en què es parlen altres llengües i que, per tant, força els autòctons a aprendre castellà i al canvi de llengua. Si hi ha una cosa que vertebra Espanya i ajuda a estendre el castellà (després vindrien els mitjans de comunicació i les migracions interiors) és justament l’administració.

Era doncs el gran cavall de batalla, per a la consecució del qual han actuat a l’uníson dues ideologies fent pinça, a dreta i esquerra (algú ha sentit l’esquerra espanyola lamentar-se’n?). D’una banda l’ultraliberalisme actual ha transformat el que s’entenia com un contracte social de drets i deures en un contracte només de drets, entre els quals destaca per sobre de tot la llibertat. Però ja no hi ha deures. És allò de l’Aznar dient que per què no podia ell córrer tant com volgués amb el cotxe, que qui érem els altres per dir-li res. Ara accedir a la funció pública és un dret fonamental de l’individu que, malgrat proporcionar una feina per a tota la vida en què es té cura d’un grup de ciutadans administrats, està exempt de qualsevol sentit de deure públic.

Hom hauria pensat que, dels aspirants a exercir d’empleats públics, caldria esperar una certa dosi de compromís de servei, però es veu que no. Ni tan sols si els requisits per obtenir una plaça de funcionari són fruit de consensos democràtics (a través de lleis elaborades per parlaments) s’entén que la necessitat de conèixer la llengua de l’administrat emana de la idea que el ciutadà té el dret d’usar la seva llengua. Així, en conseqüència, es produeix un intercanvi de papers: serà el ciutadà qui estarà al servei del funcionari només perquè el funcionari no tindrà el deure de conèixer la llengua de l’altre. Curiosament, tant l’Estatut com la Constitució li atorguen el dret de conèixer-la, però serà ben lliure de no exercir-lo.

En aquest punt entra l’encimbellament del company treballador com a figura deïficada. El funcionari és un treballador que també té els seus drets individuals, com ara el dret al treball i a fer ús del castellà, i l’existència d’un requisit per exercir la seva feina representa no tan sols un fre per a la seva realització i la possibilitat de millora, sinó també l’expressió d’un privilegi per a aquells que sí que puguin acreditar el nivell de llengua (sí, sí, el treballador bilingüe com a privilegiat, qui ho diria). I això, per descomptat, atemptaria contra el principi d’igualtat de la classe treballadora. La llibertat i la igualtat fent pinça per situar els drets lingüístics del treballador públic per davant dels drets lingüístics del ciutadà comú.

Ara bé, és legítim que els mateixos drets puguin estar jerarquitzats en funció del subjecte que els exerceixi? La classe treballadora, no podria ser solidària amb una classe més desfavorida, com és la de les persones malaltes? Tothom que va al metge hi va per alguna malura, pensionistes, aturats, criatures, fins i tot treballadors de baixa! Els drets lingüístics del malalt bé que haurien de prevaler per davant dels del metge. Si el treballador públic té dret de saber castellà i només castellà, l’individu administrat es converteix en ostatge: un cop a cal metge, s’haurà de plantejar si li convé ajornar el possible diagnòstic de càncer terminal perquè no li han contestat amb un bon dia. És una banalització, esclar, però amb aquesta mena d’arguments juguen quan diuen que què prefereixes.