El dia que Fleming va beneir la investigació a Barcelona

Amb un grapat de microscopis, una cambra nevera i un padrí, va agafar empenta i gosadia la investigació biomèdica a Barcelona. Hi havia poca cosa més en aquell insòlit pavelló de recerca de l’Hospital del Mar que, a l’Espanya de postguerra, començava a entrellucar amb ganes la ciència. El més grandiloqüent era, si de cas, el valedor de l’operació: Sir Alexander Fleming, el descobridor de la penicil·lina, que va viatjar a la capital catalana el 1948 per inaugurar, entre altres tombs per la ciutat, aquest centre de rece...

Amb un grapat de microscopis, una cambra nevera i un padrí, va agafar empenta i gosadia la investigació biomèdica a Barcelona. Hi havia poca cosa més en aquell insòlit pavelló de recerca de l’Hospital del Mar que, a l’Espanya de postguerra, començava a entrellucar amb ganes la ciència. El més grandiloqüent era, si de cas, el valedor de l’operació: Sir Alexander Fleming, el descobridor de la penicil·lina, que va viatjar a la capital catalana el 1948 per inaugurar, entre altres tombs per la ciutat, aquest centre de recerca, pioner a Espanya. El bacteriòleg, guardonat amb el Nobel de Medicina feia tres anys, va beneir aquestes quatre parets amb una veritat i un anhel: creia, en efecte, que tenia uns equipaments modestos, que no eren gran cosa, però esperava que es convertís en un pol científic de referència. “La qualitat del treball depèn de la qualitat dels seus treballadors”, va dir als col·legues barcelonins. I el seu presagi es va complir: l’Hospital del Mar Research Institute ha arribat als 75 anys vibrant, amb salut, més infraestructura i un lloc a l’elit de la ciència internacional.

Fleming era maçó i pacifista, però va aterrar al franquisme més amarg com un heroi: va arribar a Barcelona amb honors, adulat per les autoritats locals de l’època i victorejat per un poble entregat. Les seves troballes pesaven més que la seva ideologia: els antibiòtics salvaven milers de vides, i la seva visita, per a una Espanya que intentava rentar la cara internacional, era un caramel: en una operació de propaganda i prestigi per a Barcelona, els uns i els altres el van passejar per tota la ciutat i el van fondre en banys de masses durant tota la seva estada, explica l’historiador Daniel Venteo: “Ell a les seves notes personals diu que se sent una mica utilitzat com a figura publicitària, que cada dia li fan signar centenars de fotografies, i arriba a dir que, segurament, a la ciutat, cada barceloní té una fotografia signada seva. Diu que està habituat a visitar ciutats arreu del món, però l’aclamació popular que va rebre aquí era inèdita. I això té a veure amb la publicitat que havia fet l’Ajuntament a les capçaleres de premsa de l’època”.

Encara que se n’aprofités la figura per a altres qüestions, la finalitat de la visita del científic era fer unes conferències a l’Hospital del Mar, aleshores un centre sanitari dedicat a malalties infeccioses. Allà va impartir tres xerrades i va visitar —i va inaugurar el 6 de juny— les instal·lacions del braç científic de l’hospital, un equipament pioner per a l’època a Espanya. “Podia passar que un hospital tingués un laboratori de recerca, però un equipament, un pavelló com a tal, no existia”, apunta Venteo.

D’aquells dies a Barcelona, n’hi ha un relat afinat de la mà del mateix científic, que anotava les visites en quaderns de butxaca que encara es conserven a la British Library de Londres, segons explica l’historiador. Fleming ho escrivia tot al seu dieta ri. Tot. Sense objeccions: del Palau de la Música, per exemple, va dir que era “horrible”, i sobre les instal·lacions del centre de recerca, que encara estava per estrenar, va subratllar: “Equips molt petits”.

Del pavelló científic, això sí, en va reivindicar públicament les possibilitats i, al llibre d’honor, va deixar escrit el seu presagi: “He de deixar Barcelona, i ho faig amb uns records immillorables del personal mèdic i d’infermeria de l’hospital, i amb la ferma convicció que és una institució que no només tractarà malalts, sinó que també suposarà un avenç per als coneixements mèdics”.

Una cabra al terrat

Amb la benedicció de Fleming, el centre va començar a caminar sota la batuta dels doctors Amadeo Foz i Jordi Gras, dedicats a investigacions en microbiologia i immunologia. Anna Arce, infermera del laboratori de química i mà dreta de Gras, també hi va ser des del primer dia. “Treballàvem com si fos una cosa nostra, no miràvem l’hora de sortida. Ens implicàvem i els caps ens donaven llibertat. Hi havia complicitat i empatia”, rememora l’anciana, de 93 anys.

De la visita del científic britànic ja no en té records, però Arce apuntala a la seva memòria aquells primers passos del centre de recerca. Només eren un grapat d’investigadors i infermeres convençuts, menys d’una desena, i allà hi havia el que hi havia, però ja era un centre “modern” per a l’època, reivindica la infermera: “Teníem oxigen a tots els laboratoris, cambra de nevera i cambra d’estufa, i un estabulari a l’última planta amb conills, conills d’Índies, gallines…”. Per tenir, fins i tot tenien una cabra al terrat. Com que el centre investigava sobre la brucel·losi —una malaltia bacteriana que es transmet d’animals a persones, sobretot per ingesta de lactis crus—, necessitaven experimentar amb sang de l’animal: “La baixàvem entre diversos i la posàvem damunt una taula, amb el coll penjant perquè la jugular se li inflés i poder treure-li sang. Però no patia gens, eh! És com treure-li sang d’una vena. Estava molt ben cuidada”, explica la infermera.

Eren, però, temps de postguerra, i feien el que podien amb el que tenien. La ciència no era prioritària, recorda Carme Torns, una altra infermera veterana del centre de recerca: “A la gent, la investigació li sonava a ganduleria, a no fer res. I nosaltres no ens crèiem importants, però sabíem que estàvem fent alguna cosa important”. Cada pas endavant era un èxit. “Ens costava molt aconseguir coses. Els reactius que ens enviaven eren una bírria i els purificàvem aquí. Pipetes, xeringues… tot era de vidre, no es llençava res. I nosaltres pipetejàvem amb la boca i calia tenir traça perquè no t’entrés res”, riu Arce. Foz i Gras fins i tot van arribar a comprar instrumental, llibres o la màquina d’escriure amb el seu propi sou, expliquen les infermeres.

Amb la mirada posada al carrer, ben enganxat a aquesta presa de terra que sempre va ser l’hospital, el centre de recerca va créixer i va investigar les necessitats de cada època. Als seus inicis eren les malalties infeccioses, que generaven “moltíssima preocupació”, assenyala Joaquín Arribas, actual director del centre: “Per això la penicil·lina es considerava una cosa màgica, i Fleming no era un Nobel més, era una persona reverenciada per moltíssima gent que s’havia guarit gràcies als antibiòtics”.

El centre va ser clau, per exemple, en el brot de còlera el 1971. L’Hospital del Mar va centralitzar l’atenció dels malalts i el pavelló científic va ser el punt de suport. Torns encara recorda aquelles cues per vacunar-se al centre, o com a ella li van donar els vials per punxar tots els seus veïns. “Es van fer moltes analítiques de la femta i la vacunació. I recordo que només podíem beure aigua de l’aixeta, que era clorada; el doctor Gras va comprar una ampolla d’anís i li afegia unes gotetes per treure el gust del clor”, explica divertida la infermera, de 84 anys.

El paper del centre també va ser crucial per desentranyar un estrany brot d’asma que recorria els barris a mitjans dels vuitanta: van descobrir que era per la pols que deixaven anar les fulles de soja que arribaven en carregaments massius al port de Barcelona. L’epidemiòleg Jordi Alonso, que va entrar al centre per aquella època, recorda les intenses indagacions a la recerca de l’origen d’aquests episodis: “La causa era que la soja que es descarregava al port circulava, i segons els vents, empastifava l’Eixample, el Paral·lel… Es va fer un estudi de l’epidèmia, quanta gent afectava, quines condicions hi havia, i es van fer proves posant filtres a les sitges i va deixar d’haver-hi [casos]”.

El centre va tenir diferents vides. Després de diverses dècades sota el jou del franquisme, també va viure la sacsejada de la democràcia des de dins i, coincidint amb el canvi de timó —Gras es va jubilar i va assumir-ne el comandament el científic Jordi Camí—, es va reinventar: “Es fa una avaluació de la situació de les instal·lacions, que era un retrat demolidor de les deficiències, i es proposen millores, com ara l’establiment de programes de recerca en lloc de la investigació unipersonal, l’obertura de noves línies d’interès i la modernització d’instal·lacions”, explica Venteo, que ha comissariat una exposició sobre el centre que es pot veure al passeig Marítim, davant de l’Hospital del Mar.

Llavors la crisi de l’heroïna i de la sida feia efecte al carrer, i l’Hospital del Mar, amb el suport del braç científic, va ser el primer de l’Estat a crear un centre de deshabituació. També en aquesta època, els Jocs Olímpics van portar al pavelló científic fortes inversions i el punt antidopatge, que es va servir del suport logístic del centre de recerca. De fet, encara avui el Centre Antidopatge de Catalunya continua a les seves instal·lacions.

El pacient al centre

En els seus 75 anys de vida, el centre de recerca va passar per diferents noms —però les mateixes sigles: IMIM— i altres seus, encara que totes enganxades a l’hospital. Avui, sota la firma d’Hospital del Mar Research Institute, i aixoplugat al cor de l’imponent Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, aquell pavelló que va beneir, amb més esperança que certesa, el Nobel britànic, camina tot sol amb nom propi al món. Els seus investigadors ja són part de l’elit científica internacional, reivindica Clara Montagut, responsable d’Oncologia Digestiva i investigadora del grup molecular del càncer de l’IMIM. “No és que [a la comunitat científica] comptin amb nosaltres, és que nosaltres liderem els projectes. Ens tenen com a centre d’altíssima qualitat”, assegura l’oncòloga. Precisament, les seves investigacions en càncer colorectal han permès descobrir per què uns pacients amb aquests tumors responen a un tractament específic i d’altres no. Càncer, malalties cròniques, salut mental i neurociències són les grans àrees d’estudi de l’institut de recerca.

Res no és ja com el que va veure Fleming. Ara la investigació és més complexa i multidisciplinària: aquella desena de pioners que van estrenar el pavelló s’han convertit en un exèrcit de més de 700 persones, inclosos els metges i les infermeres de l’hospital que també fan recerca. Hi ha més sinèrgies entre la clínica, la docència i la investigació, i els pacients són l’epicentre de tot. “Aquest centre és una oportunitat per fer recerca transversal, que posa el pacient al centre, i millorar el seu tractament amb equips multidisciplinaris: avui dia, una o dues persones totes soles no fan res. Cal treballar en xarxa des del pacient, fer-te una pregunta sobre un malalt, anar al laboratori per donar resposta a aquesta pregunta i després tornar al pacient amb assaigs clínics”, resumeix Montagut. Ha canviat també en “escala i internacionalització”, afegeix Alonso, i s’avança cada cop més en la medicina personalitzada.

Si de cas, l’única cosa que es conserva de llavors és el prestigi i les oportunitats que dona a Barcelona. “Investigar en avenços tecnològics és un pol d’atracció mundial. Enriqueix la ciutat”, defensa Montagut. Alonso coincideix i argüeix que és “una indústria ecològica”: “És molt neta, és una activitat humana que genera molt de retorn”. Els pacients, a més, tenen més accés a teràpies i estudis pioners. Del centre de recerca ja n’han sortit tres startups, i continua apostant per atraure talent internacional.

Res no és com va ser, però tot ve d’allà, insisteix Arribas: “Fleming va posar aquest centre al mapa, va ser un impuls moral, però el mèrit està en la resiliència de tots els investigadors per mantenir-lo en el temps”. Les infermeres veteranes admeten que els temps han canviat, però recorden que la investigació sempre depèn de l’excel·lència de la gent que la fa. Torns només deixa un darrer apunt: “El progrés és molt bo, però ha d’estar en bones mans”.