‘El dilema de l’amor’, de Lluís Calvo: L’amor, transgressió i subversió

L’amor és altament polític i parla a través dels cossos i dels esperits que s’uneixen i fan confluència”, escriu Lluís Calvo en el seu darrer assaig El dilema de l’amor, on recorre la història d’aquest sentiment per restituir-li aquell caràcter subversiu, radical —l’amor, escriu Calvo, és “subversió a la norma”—, que sembla haver perdut en el nostre temps, on parlar d’amor és per si mateix un acte de transgressió.

“L’amor entre dues persones —o tres, o quatre, o més— s’endinsa en el món per transformar-lo, per...

L’amor és altament polític i parla a través dels cossos i dels esperits que s’uneixen i fan confluència”, escriu Lluís Calvo en el seu darrer assaig El dilema de l’amor, on recorre la història d’aquest sentiment per restituir-li aquell caràcter subversiu, radical —l’amor, escriu Calvo, és “subversió a la norma”—, que sembla haver perdut en el nostre temps, on parlar d’amor és per si mateix un acte de transgressió.

“L’amor entre dues persones —o tres, o quatre, o més— s’endinsa en el món per transformar-lo, per negar-lo”, escriví Pol Guasch a La part del foc. Ell optà pels versos; Calvo, també poeta, prefereix en aquesta ocasió l’assaig, però darrere de tots dos autors hi ha una mateixa voluntat, expressada perfectament per Calvo a les últimes pàgines: reivindicar l’amor com a experiència extrema només a partir de la qual “som capaços d’abandonar la tirania egocèntrica i d’abocar-nos, sense por a l’altre”. Perquè, conclou l’autor tot citant Bell Hooks, “anar contra l’amor és un acte feixista, perquè aquesta ideologia s’abeura en el recel, en el temor i en la creença que l’altre és un enemic en potència”.

El punt de partida de l’assaig és la constatació, gens conformista, d’una actitud nihilista cap a l’amor, que no ha arribat pas al seu final, sinó que reclama recuperar el seu sentit primer. A partir de la Grècia clàssica, Calvo fa una interessant anàlisi filològica del terme amor, observant les connotacions que el terme ha anat adquirint, les quals són lingüístiques i, alhora, socials, polítiques i morals. No hem d’oblidar que les paraules creen el món tal com el percebem, i la paraula amor ha acabat configurant tant el sentiment com la relació que hi tenim. Calvo s’atura en el romanticisme, que reprèn algunes de les idees fonamentals de l’amor trobadoresc, per qüestionar el concepte d’amor romàntic, que, tergiversat, ha perdut aquella pulsió de transgressió que el va definir. El poeta Shelley concebé l’amor com un lligam que connectava “no només l’ésser humà amb l’altre, sinó amb tot allò que existeix”. Per tant, conclou Calvo, “el veritable amor no és un cercle tancat, sinó una obertura que s’estén amb una expansió espiritual que transcendeix la mera configuració del mateix ego”. Shelley es torna fonamental: Calvo reprèn la idea de l’amor com una obertura cap a l’altre i com una sortida del propi jo, i, a partir d’aquí, en un exercici de close reading, qüestio­na les interpretacions que han dut a pensar l’amor romàntic” com una forma de control, repressió i submissió de la dona: “El que és reprovable és l’amor opressiu i subjugador”, assenyala Calvo, distingint entre amor romàntic i “amor possessiu, patriarcal, tirànic, violent, edulcorat o rosa” i recuperant la idea d’amor apassionat, perquè, malgrat els seus possibles defectes, “és capaç de transportar-nos a altres latituds emocionals i intel·lectuals, plenes d’eufòria i de felicitat”. L’amor així entès ens condueix a un “terreny de modificació individual, però també social”.

La idea principal és precisament aquesta: l’amor no és només individual, és col·lectiu. Les seves implicacions van més enllà dels amants, són socials i col·lectives en tant que l’amor és una obertura vers l’alteritat: “Recordem que la paraula meravella prové del llatí mirabilia —i de l’adjectiu mirabilis—, que es refereix a coses que tenen la propietat d’admirar-nos. Aquestes són les claus de l’amor: miracle, mirall i possibilitat de meravellar-nos amb la presència de l’alteritat. Una alteritat que és un tu, un vosaltres i, sobretot, un nos­altres”. Calvo accentua així el poder transformador de l’amor, a fi d’explicar, a continuació, els interessos per desactivar-lo. En una societat —ja ho apuntava Erich Fromm— que “només considera dignes de ser apreses les coses que proporcionen diners o prestigis”, l’amor es torna irrellevant. En una societat individualista, el sentit de l’altre també perd rellevància, alhora que tota forma d’alteritat es torna un perill de la mateixa manera que tota idea de comunitat es converteix en una possible força desestabilitzadora. L’amor, conclou Calvo, és una utopia, però també una possibilitat: és risc, és exuberància, és alegria, és subversió i, sobretot, és una aventura “que ens lliura fora de nosaltres mateixos, cap al desconegut”.