‘Contes filosòfics’, de Voltaire: Filosofia com a divertiment

Quan sentim parlar de filosofia acostumem a imaginar-la com una disciplina abstrusa només apta per a cranis privilegiats. Quan imaginem un tractat filosòfic tenim una propensió a representar-nos-el com un patracol impenetrable que respon crípticament al sentit del tot plegat. Quan pensem en un filòsof ens imaginem una persona amb un posat circumspecte i amb l’entrecella arrufada, sostenint el cap amb el puny de la veritat i a punt de parir, com ...

Quan sentim parlar de filosofia acostumem a imaginar-la com una disciplina abstrusa només apta per a cranis privilegiats. Quan imaginem un tractat filosòfic tenim una propensió a representar-nos-el com un patracol impenetrable que respon crípticament al sentit del tot plegat. Quan pensem en un filòsof ens imaginem una persona amb un posat circumspecte i amb l’entrecella arrufada, sostenint el cap amb el puny de la veritat i a punt de parir, com Sòcrates, una genial intuïció.

Hi ha però filòsofs que han preferit canviar la filosofia substantiva per una filosofia pràctica amb la falsa aparença de la lleugeresa, però no menys profunda i resolutiva que una summa teològica o un saberut tractat de metafísica. Els primers a fer-ho a l’antiguitat van ser els sofistes, després els cínics, però potser va ser a la França il·lustrada on aquest art va assolir la seva màxima perfecció. Entre tertúlies i balls de saló, els filòsofs s’atreviren amb tots els gèneres literaris, van fer de la forma contingut, fàcil allò difícil i de la claredat distinció.

François-Marie Arouet, Voltaire, va ser el mestre més destacat d’aquesta manera de filosofar, igualat només per Diderot, gegants del trepidant i fascinant segle XVIII, el segle de les llums en què els filòsofs igual escrivien una tragèdia, una història de Lluís XIV, un tractat sobre la tolerància, un diccionari filosòfic o una enciclopèdia. Voltaire tenia un do i un talent natural per combatre amb la seva llengua esmolada el fanatisme religiós, la hipocresia, la intolerància o la superstició. Instal·lat a Ginebra, va fer de la seva ironia càustica i del seu escepticisme una arma poderosa contra l’absolutisme, l’obscurantisme i molts altres ismes i va facilitar als ganduls, com ell mateix afirmava, l’accés a la filosofia amb l’enginy dels seus contes i amb la seva concepció de l’ofici de pensar com un divertiment.

Són quasi sempre pròpies del conte com a gènere literari la brevetat i la naturalesa fictícia dels fets narrats. Voltaire va servir-se de la ficció per tractar sobre pecats capitals, sobre injustícies i corrupcions, però no situats a França o Anglaterra, sinó a l’exòtica Babilònia, a la Xina o a una Persèpolis que comença per p com París. La seva mordacitat intel·lectual i esperit crític l’han convertit en un clàssic, és a dir, que fa despertar de somnis dogmàtics a qualsevol país i a qualsevol època. La seva radiografia impenitent de la hipocresia de la societat i de la cort val tant per a la societat francesa del segle XVIII com per a la catalana del XXI, on cal relativitzar la grandesa de les elits socials, on no s’ha d’oblidar la petitesa de l’ésser humà en l’ordre còsmic, com al conte ‘Micromegas’, i no jutjar mai res a partir de les aparences. Voltaire ens ensenya a ‘Zadig’ que no podem sempre tenir raó, que hem de respectar les febleses humanes, que no podem oblidar que s’és més feliç amb un rostre amable que vivint permanentment enutjat. El seu ‘Càndid’ va ser i és un autèntic best-seller, una lúcida reflexió sobre la disfunció del nostre món i un correctiu a l’excés d’optimisme que ens fa creure en la idea del bon salvatge de Rousseau o que vivim en el millor dels mons possibles.

Joan-Lluís Lluís demostra la utilitat del bilingüisme en oferir-nos una traducció fluida al català dels vint-i-sis contes volterians, sense artificis ni arcaismes, un do també d’aquell que ha fet de la literatura ofici i de la nitidesa estilística un imperatiu a l’hora de traduir el filòsof francès. Els contes de Voltaire ens brinden una consolació de la filosofia lleugera que ens allibera dels maldecaps que ens depara el destí, que ens ajuda a reivindicar la nostra llibertat i també, per què no, el nostre dret a equivocar-nos.