‘No siguis pobre!’, de Marta Rojals: Canònicament excel·lents

Més o menys tothom una mica informat sap que l’article periodístic d’opinió no passa pel seu millor moment. No pas perquè no se’n facin —i fins i tot llegeixin— més que mai. Tampoc perquè s’hi detecti una davallada alarmant de qualitat. Ni tan sols que els articles que avui arriben al lector despistat de la premsa digital o analògica estiguin més cooptats pels poders polítics o econòmics de torn. Això ha passat sempre i inclús es podria afirmar que el columnista actual és més lliure ara que en cap moment de la Història. No, ...

Més o menys tothom una mica informat sap que l’article periodístic d’opinió no passa pel seu millor moment. No pas perquè no se’n facin —i fins i tot llegeixin— més que mai. Tampoc perquè s’hi detecti una davallada alarmant de qualitat. Ni tan sols que els articles que avui arriben al lector despistat de la premsa digital o analògica estiguin més cooptats pels poders polítics o econòmics de torn. Això ha passat sempre i inclús es podria afirmar que el columnista actual és més lliure ara que en cap moment de la Història. No, no és això. És un problema d’influència, que, per definició, és l’objectiu últim del gènere. L’article està perdent la seva utilitat performativa, per dir-ho en els termes pedants que solen ser del gust del lector d’articles.

No fa gaire, el digitòleg Albert Lloreta s’estranyava que en una època tan transformada per la tecnologia de la informació —un altre terme llepat— es continués fiant la construcció del debat públic a una cosa tan vuitcentista com l’articulisme. Hi ha la sensació que l’article d’opinió s’ha convertit en una mena d’engreixament sobrer de tuits, a major glòria de la gràcia i l’habilitat de l’autor en ajuntar paraules, però que les idees esgrimides ja apareixen al paper o a la pantalla totalment trencades o gastades. Mortes, per tant.

No sembla possible que avui es puguin reeditar fenòmens, per exemple, com el de Zola amb els articles del cas Dreyfuss. És a dir, per entendre’ns, que l’opinió periodística ha deixat de ser una arma social i ha passat a ser, merament, un altre gènere literari més. No m’agradaria que això fos pejoratiu. Fer un bon article d’opinió no és poca cosa. Tot això pensava llegint els textos de Marta Rojals recollits per Ara Llibres a No siguis pobre!, una col·lecció que abraça el període 2015-2022 de la columnista setmanal de Vilaweb.

Els articles de Rojals són, canònicament, excel·lents. No són peces iròniques, no hi ha jocs metalingüístics. La vivència personal de l’autora s’esborra i s’erigeix en una mena de veu del poble, que és el que diu el manual que ha de fer un opinòleg. Pretenen sincerament establir un greuge i denunciar la injustícia. Sempre una mica amb la molesta impressió que són articles per a convençuts, d’autoconsum, i que es mostren tan impotents com el ciutadà per revertir el que va malament. S’alimenten molt de la “conversa” de Twitter, però plantegen temes sempre a repel de l’actualitat, en riboten les arestes, en contextualitzen els vicis de la immediatesa d’internet, n’allisen els tòpics i, de tot plegat, en resulten opinions bones. Això és rellevant. Llegint Rojals hom té la sensació que l’escriptora és una bona persona que té el do d’estar sempre al costat bo de la moral. Tampoc voldria semblar cínic, aquí. En Rojals ens adonem que la bondat no és el mateix que el bonisme, encara.

L’autora riberenca, a més a més, té la virtut d’acordar el to i la intenció dels seus articles a la línia editorial de Vilaweb, que no és aquí el lloc d’explicar, però que es podria resumir en un irredemptisme català progre amb preocupants angles morts en temes determinats. Un d’ells, primordial, tots els clarobscurs del Procés, que van ser oportunament emmascarats fins fa molt poc per, diguem-ne, un patriotisme mal entès. El baix continu és que tota la culpa és d’Espanya —indubtable— i que contra la pròpia trinxera no es dispara mai —discutible. Aquí, els fets de 2017 han estat bandejats del gros de la selecció, en una decisió si més no estranya sabent que han estat font de continguts essencial del període glossat. De fet, l’independentisme no té ni capítol específic, cosa que s’interpreta com una voluntat de girar full i fixar-se més en el vessant social de l’escriptora.

Com a lector habitual de Rojals, molts dels textos aplegats al llibre ja els havia llegit, amb enraonada satisfacció. Per això m’ha sorprès que tots junts avorreixin. Potser com a descàrrec, la mateixa autora explica al pròleg que el llibre és més de l’editor Joan Carles Girbés que no pas seu. I potser a ell cal atribuir-li que la selecció resulti desconcertant, programàtica en el mal sentit, repetitiva sovint, blana en la intenció i melindrosa en l’acabat. En tot cas, molt llarga si es pretenia confegir una mostra de les inquietuds i l’estil de Rojals i notable com a ítem de col·leccionista per als seus múltiples fans.