Fa poc vaig escoltar un programa de France Culture que es preguntava per què la gent feia fotos a les exposicions que visitava. De convidat, un investigador que havia publicat un assaig al respecte resseguia les motivacions d’aquesta acció i incidia en el canvi de perspectiva, de manera de mirar. Tant mirava d’entendre qui prenia fotos, qui no en prenia cap com qui en feia però li molestava l’excés de fotografies dels altres. Aquesta qüestió, que a l’Europa perifèrica es ventilaria amb un perfecte teòric de barra de bar, e...
Fa poc vaig escoltar un programa de France Culture que es preguntava per què la gent feia fotos a les exposicions que visitava. De convidat, un investigador que havia publicat un assaig al respecte resseguia les motivacions d’aquesta acció i incidia en el canvi de perspectiva, de manera de mirar. Tant mirava d’entendre qui prenia fotos, qui no en prenia cap com qui en feia però li molestava l’excés de fotografies dels altres. Aquesta qüestió, que a l’Europa perifèrica es ventilaria amb un perfecte teòric de barra de bar, en un país com França, especialista a fabricar investigacions per a cada fenomen, agafa una altra solidesa.
M’agrada prendre fotos de quadres i títols que desconec del tot, com una forma de retenir informació valuosa, que potser després es perdrà al mòbil, accepto la contradicció. Però no suporto que algú fotografiï l’obvietat —per exemple, l’autoretrat de Van Gogh al Museu d’Orsay (que tampoc té més gràcia)— per demostrar que ha passat per davant dels hits. Passa per davant en lloc de mirar. Exactament aquest gest el presencio a l’exhibició antològica de Ràfols-Casamada a la Nau Gaudí de Mataró, que reuneix l’obra principal del fons Bassat, amb predilecció per aquest artista. Sota els arcs gaudinians refets, s’aprecia el despullament progressiu de la pintura de Ràfols-Casamada (un altre centenari per anotar), que abandona la foscor de postguerra per abraçar una claredat que toca la llum blava, la nocturna i els ritmes enjogassats. Res d’aquestes sensacions arriba a la parella que hi entra trepitjant fort. Desenfunden els mòbils de seguida. Ella, abric fins als peus; ell, gorra que li cobreix un tou de cap. Comencen pels selfies i després fan les postures perquè ara em fotografiïs amb aquest fons, ara amb l’altre. S’intercanvien els papers, es reparteixen l’ego. Els quadres només fan de fons per a carn de canó de xarxes. Passen tan rabents que és impossible que s’hagin aturat davant de La sageta que va sorprendre el món, un quadre signat pels dos amics, Ràfols-Casamada i Bassat, que al·ludeix a una de les fletxes de la cerimònia dels Jocs Olímpics de Barcelona, que conserva el publicista. El quadre s’havia de subhastar, però el col·leccionista Bassat no es va saber estar de comprar-lo.
Al darrere de la cua d’egotisme, ufanosa, brilli-brilli, que deixa la parella, se m’apareix l’exconseller i exregidor d’Iniciativa Salvador Milà. I li llanço la mirada. Es treu el mòbil. Ai mareta, què farà? Fotografia un quadre vermellós, titulat Maig 68. I continua sense pressa. Somric perquè compleix el guió ideològic. No recordo que l’investigador francès parlés de les ironies de la pràctica de la fotografia dins del museu. En canvi, la parella m’ha fet pensar que, quan un no se sent observat, potser quan no paga entrada, encara li és més fàcil passar de llarg.