J.G. Ballard, psicogeografies a cel obert

L’escriptor J. G. Ballard no es refiava de la realitat. Quan tenia set anys va passar de viure en una elegant casa al barri britànic de Shanghai amb servents xinesos a ser tancat en un camp de treball on la fam era tal que somiava menjar rates mortes. I amb 34 anys va gaudir d’uns dies d’estiu amb la seva família a Alacant quan de sobte la seva dona va emmalaltir i va morir. Aquest coneixement íntim del desastre el va fer escriure: “La vida civilitzada, ja se sap, es basa en un gran nombre d’il·lusions en les quals...

L’escriptor J. G. Ballard no es refiava de la realitat. Quan tenia set anys va passar de viure en una elegant casa al barri britànic de Shanghai amb servents xinesos a ser tancat en un camp de treball on la fam era tal que somiava menjar rates mortes. I amb 34 anys va gaudir d’uns dies d’estiu amb la seva família a Alacant quan de sobte la seva dona va emmalaltir i va morir. Aquest coneixement íntim del desastre el va fer escriure: “La vida civilitzada, ja se sap, es basa en un gran nombre d’il·lusions en les quals tothom col·labora voluntàriament. El problema és que amb el temps oblidem que són il·lusions i ens escandalitzem profundament quan la realitat s’esfondra al nostre voltant”.

Artista visionari, James Graham Ballard (Shanghai 1930 – Londres 2009) ja parlava de sequeres, de consumisme desaforat, de xarxes socials i de l’obsessió per les celebrities a les seves obres dels anys seixanta i setanta. A les seves novel·les —L’imperi del sol, Crash o Nits de cocaïna, entre d’altres— l’autor britànic va preveure el nostre present tecnificat i desolador. I alguns d’aquests mons —que parlen d’un temps insaciable que ens deixa sense futur i que reviu, dia sí dia també, la primera frase del segon llibre de Ballard (El món submergit, 1962): “aviat faria massa calor”— es van inspirar en paisatges de llocs com Roses, Santa Margarida, Empuriabrava, Cadaqués o el cap de Creus. Del 1970 al 1975, Ballard va passar moltes setmanes de vacances amb els seus fills Fay, Jim i Bea, i la seva companya Claire Walsh, en aquests indrets. En aquells dies de platja i hedonisme familiar, la seva mirada hiperrealista va prendre nota de piscines de colors cridaners, d’edificis de formigó a tocar dels aiguamolls, de carreteres de roca negra i d’un cel encegador.

Una màquina d’escriure al balcó

“Li interessava molt la llum d’allà. Probablement l’associava a la de Shanghai. I també als paisatges àrids. Tot això va influir en la seva obra”, explica al telèfon Fay Ballard, filla de l’escriptor, fent memòria d’aquells dies. Recorda que anaven a terres empordaneses conduint des d’Anglaterra, sense reservar res abans, i que en arribar a Roses anaven a una oficina turística on el seu pare demanava un apartament amb un balcó amb vistes a la badia.

Artista visionari, ja parlava de sequeres, de consumisme i de l’obsessió per les ‘celebrities’

I era allà, al balcó, on muntava la màquina d’escriure i treballava mentre ells jugaven a la platja. Llavors, quan arribava la tarda, tota la família agafava patins aquàtics i pedalaven al mar fins a l’hora de sopar, que era quan anaven a algun restaurant amb terrassa vora la sorra. Ballard era feliç al sud. Estava fascinat pels espais costaners hiperurbanitzats, aquesta mena d’attrezzo artificial que algun moment va catalogar com a “colònies de Mart”, segons escriu Sebastià Roig al pròleg d’Avió en vol ras (Laertes, 2023), un recull d’històries ballardianes dels anys setanta traduïdes per primera vegada al català. En el conte que dona títol al llibre, del 1976 —on s’explica que l’espècie humana navega cap a l’extinció perquè els nadons neixen amb malformacions genètiques i moren—, s’homenatja Empuriabrava, el seu aeròdrom i el Teatre-Museu Dalí, que Ballard considerava “triomfalment dalinià”. A l’anglès, pintor frustrat que escrivia en termes pictòrics, el va influir molt el surrealisme, i era bon coneixedor de l’obra de l’artista de Figueres. El 1995, l’escriptor va assegurar: “L’Empordà és un dels paisatges més importants en la història de l’art, per la influència que va exercir en Dalí”. De la seva obra admirava la capacitat de “reflectir la imatge del paisatge interior de les nostres ments”. I el fascinaven especialment les pintures “on parts de la costa i el rerepaís es transformen en decorats pertorbadors i al·lucinants”, explica Roig.

Escrivia en un balcó d’un apartament de Roses, mentre els fills jugaven a la platja

La mort dels afectes

La realitat sota les convencions socials i l’obscur en l’ésser humà eren temes que li interessaven molt. De fet, de jove va voler ser psiquiatre i durant un temps va estudiar Medicina. Fay Ballard explica que el seu pare era un home càlid i alegre —com es demostra en la seva meravellosa autobiografia Miracles de vida, el seu últim llibre abans de morir—, però que a les seves novel·les explorava les passions humanes —l’instint, el poder, el sexe— i que El malestar de la cultura, de Sigmund Freud, era el seu llibre de capçalera. Sota el tranquil posat que descriu la filla queda clar que la imaginació de Ballard no descansava. En una entrevista al Paris Review va explicar com la seva novel·la High Rise va sorgir d’un fet real: en un apartament a Roses va veure com un llogater francès, “enfurit per les burilles d’una cigarreta que li havien llançat des dels pisos superiors, va començar a patrullar per la platja i a fotografiar els responsables amb un zoom. Després va penjar les fotos en el tauler d’anuncis del vestíbul del bloc. Una exposició molt curiosa, que va donar llum verda a la meva imaginació”. A banda d’aquesta novel·la i d’Avió en vol ras, els contes The Lost Leonardo (1964), The 60 Minute Zoom (1976) i la seva altra novel·la autobiogràfica, La bondat de les dones, delaten el pes del paisatge i les vivències de Ballard a l’Empordà.

Per Beatriz García Guirado i Andreu Navarra, autors de Ballard reloaded (H&O Editores, 2023), l’escriptor de Supercannes és imprescindible per entendre el nostre present. “Se l’ha de llegir perquè és perillós, un dinamiter”, diu Navarra. “En la seva obra no hi ha esperança ni redempció, i per això no el perdonen i no acaba de tenir bona premsa”, explica.

Artista visionari, ja parlava de sequeres, de consumisme i de l’obsessió per les ‘celebrities’

L’obra de García Guirado i Navarra és un puzle de reflexions i relats al voltant de les reminiscències de la mirada ballardiana en el present. “És una mena de llibre-calidoscopi, ple de glosses centrifugades”, segons Navarra, un assaig a quatre mans on es subratlla que Ballard ens parla la mort dels afectes, i que la ciència i la tecnologia estan creant un nou tipus de societat on la vida en comunitat, la intimitat o les emocions són conceptes del passat, prescindibles. “Som víctimes d’una enorme sobrecàrrega mediàtica que ha arrasat pràcticament les nostres vides”, va advertir l’anglès ja fa uns quants anys.