‘La perplexitat’, de Jordi Graupera: Generositat i incomoditat

Una vegada, en un debat, un filòsof va fer-li una crítica gairebé colèrica i en tot cas brillant a un altre filòsof. Aquest darrer va respondre amb un sarcasme refinadíssim: “Crec que la nostra discrepància en realitat és únicament de fons”. La perplexitat de Jordi Graupera m’ha fet recordar aquesta anècdota. La discrepància que jo pugui tenir amb la visió del món que es desplega a La perplexitat únicament ho és de fons. Però a diferència d’aquell “únicament” del filòsof sardònic, el meu “únicament” no té con...

Una vegada, en un debat, un filòsof va fer-li una crítica gairebé colèrica i en tot cas brillant a un altre filòsof. Aquest darrer va respondre amb un sarcasme refinadíssim: “Crec que la nostra discrepància en realitat és únicament de fons”. La perplexitat de Jordi Graupera m’ha fet recordar aquesta anècdota. La discrepància que jo pugui tenir amb la visió del món que es desplega a La perplexitat únicament ho és de fons. Però a diferència d’aquell “únicament” del filòsof sardònic, el meu “únicament” no té connotació irònica. Crec que si hom coincideix en les incomoditats i en les perplexitats que genera el que som capaços d’observar, les discrepàncies de fons passen a ser secundàries.

A La perplexitat Graupera hi explica com el van marcar els deu anys que va viure a Nova York. Tot sovint Nova York només és, dins la dinàmica interna de l’assaig, la distància que necessita per fer un exercici d’introspecció: anar ben lluny per poder-se mirar de ben a prop. Els passatges sobre la història recent de la pròpia família són intrínsecament excel·lents, però, a més, tenen valor cultural i social perquè revelen l’estructura sentimental de la base del votant pujolista dels anys vuitanta i noranta.

És un assaig excel·lent: ofereix claus per obrir i no per tancar portes. Hi ha un camí que va de la generositat a la incomoditat

Graupera sembla veure’s reflectit en sa mare: militant convergent amb aspiracions d’alta política que mai va arribar —o mai li van deixar— concretar, austera, intel·ligent, dura i un punt arrogant. Graupera és generós amb tota la família (i intueixo que ho és, en realitat, amb tothom), però és amb sa mare amb qui estableix un vincle que ho dota tot de sentit. Són particularment commovedores les pàgines en què Graupera, aleshores un marrec de dinou anys, té cura de sa mare en les seves últimes setmanes de vida.

Però Nova York, i els Estats Units, no són només el lloc on agafar distància emocional. La perplexitat combina episodis autobiogràfics amb capítols de la història remota dels Estats Units, però també de la més recent. Hi apareixen, entre d’altres, Du Bois, Malcolm X, Martin Luther King, Lincoln, Clinton, Obama o Trump. De fet, quan Graupera arriba als Estats Units, només falten un parell de mesos perquè Obama guanyi per primera vegada les eleccions i, quan deixa els Estats Units, és un parell d’anys després que Trump les guanyi. Obama i Trump són els presidents inesperats, el producte i alhora la causa de la dècada de la perplexitat. Graupera s’entesta a entendre què ho fa, que hagin guanyat primer Obama i després Trump. I aquí ens trobem, al meu parer, amb les millors pàgines del llibre perquè són pàgines escrites des de la incomoditat. En la dicotomia entre l’alegria i el sentit de pertinença que troba en un míting de Trump i la creença en el progrés en un míting de Hillary Clinton, o en la magrejada frase de l’arc de l’univers moral que s’inclina cap a la justícia; en el dilema entre el “hope” abstracte i irenista d’Obama i la concreció material i comunitarista que busquen molts dels votants de Trump; en la bifurcació entre les intuïcions morals de l’esquerra intel·lectual novaiorquesa i la solidesa i senzillesa moral amb la que condueix la seva vida un veí, de nom Giuseppe, a Queens; en l’elecció tràgica entre unitat i fragmentació; en la tensió entre una estratègia política més abrandada i una altra de més cerebral; és en tot aquest entramat de trencalls que Graupera, al final del llibre, sembla sentir-se feliçment incòmode. I se sent incòmode perquè té la generositat de concedir que tothom té les seves raons i les seves intuïcions. La perplexitat inicial sorgia perquè no entenia les raons ni dels uns ni dels altres. Al llarg del llibre, la perplexitat es transforma; al final, es deu al fet que Graupera, amb altres paraules, reconeix que tothom té les seves raons perquè tothom és fill dels seus afectes. A La perplexitat hi ha un camí —asfaltat, sospito, per les virtuts cristianes— que va de la generositat a la incomoditat. I és per això que La perplexitat és un assaig excel·lent: ofereix claus per obrir i no per tancar portes.

I Catalunya i l’independentisme? Apareixen explícitament poquíssimes vegades a La perplexitat. I crec que quan apareixen de manera més interessant ho fan de forma implícita. En la seva defensa de tesi, que conclou el seu període novaiorquès, una filòsofa del tribunal li diu a Graupera amb certa perplexitat: “Veig que ets un radical, però no sé encara un radical de què”. Com es nota que la filòsofa en qüestió no sabia res de Catalunya.