El cinema de Valeria Bruni Tedeschi: excessiu, malaltís, histriònic i embogit

Vivim en un temps de dones. Després de maig del 68 el món no ha tornat a ser el que era; l’alliberament sexual —a mig camí de la compulsió i de la vertadera autonomia— ha aconseguit desplaçar el subjecte universal del paterfamilias cap a veus i punts de vista que havien estat menystinguts en l’art i en la vida pública. A mesura que les nostres societats s’han fet més cíniques, arrossegades per una venjança de les elits sobre el feble sistema social aconseguit al segle XX, també ens hem anat fent més sensibles, o potser, en paraules de Rita Segato, hem parlat d’allò que sempre havíem cal...

Vivim en un temps de dones. Després de maig del 68 el món no ha tornat a ser el que era; l’alliberament sexual —a mig camí de la compulsió i de la vertadera autonomia— ha aconseguit desplaçar el subjecte universal del paterfamilias cap a veus i punts de vista que havien estat menystinguts en l’art i en la vida pública. A mesura que les nostres societats s’han fet més cíniques, arrossegades per una venjança de les elits sobre el feble sistema social aconseguit al segle XX, també ens hem anat fent més sensibles, o potser, en paraules de Rita Segato, hem parlat d’allò que sempre havíem callat, principal objectiu de qualsevol política feminista. Els afectes, la sensibilitat, mai han estat tant presents en la cultura com en l’actualitat.

Al bell mig de tot aquest món que s’ensorra apareixen noms com el de Valeria Bruni Tedeschi, directora, guionista i actriu, amb una filmografia a mig camí de les esbojarrades comèdies italianes, el cinema de Cassavetes i el retrat del món femení de Todd Haynes. Les històries de Valeria Bruni Tedeschi ens deixen veure en vida i al carrer les dones pansides i avorrides que retratava Ramon Casas, obligades a acceptar el petit món de la llar com a única forma de vida, però, aquest cop sí, gaudint. Avui, les dones, a les pel·lícules, sempre estimen per damunt de les seves possibilitats, sempre corren: li passa a la Julie (Renate Reinsve) de La pitjor persona del món (Joachim Trier, 2021) que fuig del compromís i d’ella mateixa, o a l’Anaïs (Anaïs Demoustier) d’Els amors d’Anaïs (Charline Bourgeois-Tacquet) que corre cap als braços del personatge interpretat per la pròpia Valeria Bruni Tedeschi; també podem veure aquesta cursa contra l’acceptació d’una realitat de merda a Boges d’alegria (Paolo Virzì, 2016), on una dona que ha perdut la custòdia del seu fill i una dona de la burgesia italiana que ho ha perdut tot —interpretada per Valeria Bruni— es coneixen en un psiquiàtric i fugen de tot allò que les ofega. A Amèrica les dones també corren: Frances (Greta Gerwig) i la seva inevitable pulsió de vida a Frances Ha (Noah Baumbach, 2012).

El cinema recent és tota una mostra de la cerca de la subjectivitat femenina, des de les històries de Mia Hansen-Løve a la feina d’anys d’Olivier Assayas. El director francès ens ha parlat del pas del temps i l’acceptació de la vellesa en un món que rendeix culte a l’eterna joventut, com va fer Juliette Binoche amb Kristen Stewart a Viatge a Sils Maria (2014). També a les més recents Personal Shopper (2016) i a l’adaptació de la seva pròpia pel·lícula mítica dels 90, Irma Vep, a la sèrie d’HBO interpretada per Alicia Vikander, on fa justícia a Els vampirs, de Louis Feuillade, i reivindica l’empremta de Musidora, musa del moviment surrealista i una gran actriu, productora, guionista i directora de cinema a la primera meitat de segle XX. Hem d’agrair aquest renovat interès pel cinema de i per a dones —i tot l’espectre—; com sempre, la justícia arriba tard. Per això hem de reivindicar aquesta nova subjectivitat més que mai.

En aquest sentit, el cinema de Valeria Bruni Tedeschi no pot ser més actual. En la seva última pel·lícula, La Gran Joventut —Les Amandiers en l’original francès—, estrenada a l’últim D’A Film Festival de Barcelona, parla dels seus anys de joventut, de les seves primeres passes al món del teatre i de l’amor, de la llarga ombra de la sida, la pèrdua, i l’avortament. Ambientada al París de mitjans dels vuitanta, la Stella (Nadia Tereszkiewicz), alter ego de la jove Valeria, entra a formar part del grup de teatre de Nanterre-Amandiers, dirigit pel celebèrrim Patrice Chéreau, una de les figures més importants de la cultura francesa del segle XX, encarnat per Louis Garrel. Amb una dotzena de nois i noies amb ganes de cruspir-se el mon, apassionats pel teatre i per la vida, s’enamorarà de l’actuació i de l’Etienne que, com molts altres nois de la seva època, manté una relació perillosa amb l’heroïna. Mentre els joves practiquen, s’enamoren i pateixen les conseqüències d’una època marcada per la sida, preparen el que serà la seva primera obra de teatre, Platonov, de Chéjov, que parla de la fi de la joventut. Com tota la seva obra, aquesta pel·lícula està basada en la vida de Valeria Bruni Tedeschi, i els personatges rememoren els companys i amics dels Amandiers; la figura d’Etienne està basada en el seu amic-amant, Thierry Ravel, actor i comediant que va morir d’una sobredosi als 28 anys. Amb l’accident nuclear de Txernòbil de fons, els joves actors arriben a la vida adulta i una jove Valeria busca en el món de l’actuació allò que la realitat no li pot oferir: consol i sentit.

Aquesta sensibilització femenina ha alliberat les eternes condemnades de les pel·lícules de Rainer Werner Fassbinder, com el turmentós triangle amorós de les dones de Les amargues llàgrimes de Petra von Kant. Valeria Bruni Tedeschi parla sense por d’allò que abans hagués estat callat, reprimit, ocultat pel bé de les aparences i les relacions familiars. El seu amor per Chéjov sempre ha estat present a les seves pel·lícules, com a Un castell a Itàlia (2013), on amb clares reminiscències a El jardí dels cirerers—una obra de teatre en la que una família aristòcrata russa ha de vendre la casa familiar a causa de la seva mala administració—, ens narra la historia d’una família de l’alta burgesia industrial torinesa vinguda a menys, obligada a vendre el seu castell del Piemont—historia real basada en la família Bruni Tedeschi— i com el personatge interpretat per la pròpia Valeria, fent d’ella mateixa, s’enamora als 43 anys d’un noi molt més jove, interpretat pel Louis Garrel, de qui va ser parella i tenen una filla en comú.

El cinema de Bruni Tedeschi és excessiu, malaltís, histriònic i embogit. La seva primera pel·lícula ja era tota una declaració d’intencions: És més fàcil que un camell passi per l’ull d’una agulla que un ric entri al regne del cel (2003) comença amb la seva visita a una església per confessar-se. Davant del capellà tota angoixada li confessa: «no sé si és un pecat o una condició, soc rica, fastigosament rica». En aquella mateixa pel·lícula surt una escena amb la seva parella cantant la Internacional al cotxe pels carrers de París o imaginant-se estimant els segrestadors de les Brigades Roges, terrorisme pel qual la seva família va marxar d’Itàlia i va establir-se a França. El tema de la identitat serà cada cop més important en el seu cinema. Al principi, les seves pel·lícules són en francès, com És més fàcil… (2003) o Actrius (2007), però canviarà la dinàmica amb Un castell a Itàlia (2013) i La casa d’estiu (2018), on els personatges parlen tant italià com francès, mostrant aquesta identitat polièdrica de la família Bruni Tedeschi. Perquè si ha un punt encara més interessant que l’exposició dels drames de la burgesia industrial europea, la seva decadència i com s’han venut les indústries i ja no els queda res més que els seus petits cercles de plaer, culpabilitat i alta cultura sense poder-la compartir amb ningú més —a Narcís Oller li haguessin agradat molt els topoi de Valeria—, és el de la identitat. La Valeria, massa italiana, embogida i sentimental com per ser una francesa comme il faut, i la Carla, que del seu segon cognom se’n va oblidar fa molt de temps, exprimera dama de França, fins i tot el seu accent francès ha contaminat la seva parla italiana; un díptic interesantíssim que ens ajuda a entendre o a desconèixer encara més allò del que els intel·lectuals sempre pontifiquen, els polítics malentenen i les nostres vides respiren: la identitat europea.

Hi ha gent que gosa dir que no es fan bones pel·lícules. Potser és culpa dels ulls que miren…

Cara Valeria, piena di grazia.