Les formes de la lectura

La biblioteca Gabriel García Márquez, oberta fa uns mesos al barri de Sant Martí —en un xamfrà del carrer del Treball—, és la darrera inaugurada a Barcelona, i és de fusta. No fa gaire els parlava de l’arquitectura construïda amb aquest material, però aquest nou edifici obre la porta al fet que la veneració per aquest material deixi pas a apreciar-ne l’arquitectura. Tot l’interior està governat per un buit que travessa l’edifici, del semisoterrani a la planta tercera, cinc nivells en total. Aquest buit de planta triangular ...

La biblioteca Gabriel García Márquez, oberta fa uns mesos al barri de Sant Martí —en un xamfrà del carrer del Treball—, és la darrera inaugurada a Barcelona, i és de fusta. No fa gaire els parlava de l’arquitectura construïda amb aquest material, però aquest nou edifici obre la porta al fet que la veneració per aquest material deixi pas a apreciar-ne l’arquitectura. Tot l’interior està governat per un buit que travessa l’edifici, del semisoterrani a la planta tercera, cinc nivells en total. Aquest buit de planta triangular conté les escales que, molt enginyosament, van canviant de costat, de manera que en pujar seguim vagament una trajectòria espiral que ens regala punts de vista diferents a cada planta mostrant-nos totes les formes que pot prendre la lectura. El perímetre triangular d’aquest forat resol eficaçment el traçat de la planta que imposa habitualment el xamfrà a qualsevol edifici, una manera intel·ligent d’aconseguir que la seva geometria obliqua es dissolgui a l’interior i caracteritzi l’arquitectura de l’espai. De fet, el triangle és el resultat de la intersecció de la directriu del xamfrà amb les de les dues façanes als carrers, i d’aquesta manera sorgeix com una cosa natural. L’operació distingeix absolutament l’espai, el qualifica i orienta, en definitiva, introduint una obliqüitat que ens permet adonar-nos de tot l’edifici. Les línies obliqües són pertot, al pla horitzontal i al vertical, als costats del buit central triangular, a les traces de les escales, a les barres transversals de la gran biga Warren de la darrera planta, i també a la façana de la biblioteca sobre la porta principal.

Els arquitectes sovint es refereixen a les escales com a “nuclis de comunicació vertical”. Això, aparentment inofensiu, el primer que aconsegueix és apartar-les de l’escena i de l’arquitectura. Doncs bé, no és el cas d’aquesta biblioteca. Per arribar-hi, vaig agafar l’L2 a la plaça Universitat, on un gran buit conté les parelles d’escales que baixen a les andanes. En una estació de metro té una claredat funcional utilíssima, però encara ho tenia a la retina quan em vaig trobar amb aquest interior amb escales, i la diferència va ser abismal. Els edificis amb buits centrals es miren a si mateixos, com ho feien els vells grans magatzems comercials. Qualsevol que els hagi visitat sap perfectament què entenem per “espai arquitectònic”, i el mateix passa en aquest cas. En abocar-nos al forat i mirar cap als diferents llocs de la biblioteca que es despleguen davant dels nostres ulls, resulta evident que no semblen repetir cap estructura distributiva. La varietat de solucions per distribuir-los i moblar-los per poder llegir els confereix un aspecte domèstic. Mobiliari, cortines, butaques, sofàs, hamaques i grades, i de manera significativa una llum tranquil·la que domina amb matisos l’edifici, conviden els usuaris a venir a la biblioteca i utilitzar-la com una extensió de casa seva. D’entre els diferents llocs de lectura, el més reeixit és el del segon nivell per sobre de l’entrada principal, amb una altura equivalent a una planta i mitja, que li dona un aspecte quasi luxós.

A la primera planta, mentre buscava un seient per escriure —tot era ple—, vaig veure una butaca amb un llibre obert cap per avall al seient i unes sabates a sota, d’algú que devia haver-se aixecat un moment. Aquesta imatge que ens diu “soc a casa” era més aclaridora que el mobiliari i deixava clar quin és el paper d’una biblioteca en un barri. Són moltes les ocasions en què s’ha dit que les biblioteques són els veritables centres cívics, i si prenem aquesta d’exemple, veurem que en realitat és una mena de conglomerat d’espais: hi ha sales de reunions, sala d’actes, una emissora de ràdio i una petita cuina, que permeten prou activitats per corroborar que podria ser un centre cívic completíssim. Però també podríem veure-ho com una manera de concebre un espai públic quasi domèstic, una alternativa a parcs, places i placetes, amb la característica principal d’estar pensat i construït com un espai públic sense xivarri. També els barris es poden permetre viure en un miratge de tranquil·litat.