‘Una nit’, de Domènec Guansé: Els sotracs de l’ànima

D’ençà de Tolstoi, l’anàlisi de les passions ha servit per explorar l’ànima humana. La tensió provocada per una passió intensa, especialment quan no és corresposta, ha estat una de les vies més fèrtils per furgar en les possibilitats de conèixer-se un mateix, ja sigui a través de la descoberta de l’altre/a, ja sigui a través de la projecció d’uns desitjos i unes imatges mudables, volubles com la vida.

Seguint el model de la novel·la psicològica, Una nit, de Domènec Guansé, té la gràcia de sintetitzar, en poc més de cent pàgines, molts dels motius associats a les novel·les que exp...

D’ençà de Tolstoi, l’anàlisi de les passions ha servit per explorar l’ànima humana. La tensió provocada per una passió intensa, especialment quan no és corresposta, ha estat una de les vies més fèrtils per furgar en les possibilitats de conèixer-se un mateix, ja sigui a través de la descoberta de l’altre/a, ja sigui a través de la projecció d’uns desitjos i unes imatges mudables, volubles com la vida.

Seguint el model de la novel·la psicològica, Una nit, de Domènec Guansé, té la gràcia de sintetitzar, en poc més de cent pàgines, molts dels motius associats a les novel·les que expliquen passions estèrils. Ho fa centrant-se en un personatge esquerp, encongit davant la iniciativa i la capacitat de seducció d’una “noia moderna” —una noia que, el 1935, any en què es publicà el llibre, era el resultat de l’educació liberal promoguda per la República.

És un relat intens, complex i intel·ligent sobre els sotracs de l’ànima humana i els abismes insondables del jo

Com anticipa el títol, la narració té lloc en el curs d’una nit. El jove Maurici Pomerola, estudiant a dispesa, rep una carta amb “lletra de col·legiala” que l’insta a assistir a la vetlla d’Aurèlia, la noia de qui havia estat enamorat. Entre el vespre i l’endemà al migdia, Pomerola recorda la relació que va tenir amb la jove —filla del professor que el preparava per accedir a l’Escola d’Enginyers— i reviu, commòs, la fascinació que li provocà.

La ficció, que és narrada pel mateix Pomerola, se centra en la tensió entre els efectes que la passió li provoca i la contenció emocional amb què aquesta és expressada, una contenció que la narració posa al descobert. Guansé és hàbil a l’hora de contrastar el record —precís i obsessiu— de Pomerola amb la manera com els personatges el veuen a ell i a la morta. Al llarg de la novel·la, els diàlegs, breus i incisius com un pizzicato, afegeixen ritme narratiu i introdueixen girs en els punts de vista sobre qui va ser Aurèlia.

Una nit condensa tota una sèrie de temes heretats del romanticisme i del decadentisme finisecular i els afina tot endinsant-se, com apunta Isarch en el pròleg, en “el camí cap a la modernitat”. Pomerola té un temperament romàntic com el Vàssia de La sonata a Kreutzer, de Lev Tolstoi, i sospita de les possibilitats encobridores que té la música a l’hora de fer aflorar relacions il·lícites. Com la protagonista de Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, de Stefan Zweig, té una “consciència lúcida, terriblement lúcida” que li permet entendre-ho tot i, a la vegada, no entendre res. I com les germanes protagonistes de Nocturn, de Frank Swinnerton, i de moltes novel·les de M. Teresa Vernet, es debat entre dos models d’amor, l’ideal i el passional. En l’educació sentimental de Pomerola, però, hi pesa el decadentisme, sobretot en la concepció de l’amor com a dolor que enalteix i purifica.

Com en moltes novel·les simbòliques, el sentiment amorós és intensificat per una sèrie de suggestions sonores i visuals. A Una nit l’atmosfera asfixiant i fosca de la cambra mortuòria altera els sentits, evocant la “vida invisible, impalpable, fantasmàtica” de la difunta, en oposició amb l’espai diàfan, clar i primaveral del cementiri on té lloc l’enterrament. Als sanglots i plors de la nit s’oposa l’”olor forta de vida” de les roses i el mar de l’endemà. Aquests contrastos, que contribueixen a la creació d’un ambient enrarit, s’associen a la incapacitat del personatge de transcendir el record. “[S]óc presoner del més fal·laç subjectivisme”, reconeix.

Una nit és plena de detalls que mostren la perícia narrativa de Guansé. Les observacions que fa el narrador sobre els ulls i la veu d’Aurèlia (i, després, de la seva germana Joana), la referència a l’”ala finíssima” que li frega el rostre durant la vetlla, o l’al·lusió a la tremolor de la mà sobre el pit de Joana creen moments de gran intensitat emotiva. Focalitzades en l’objecte de desig, aquestes imatges formen part d’un procés de desdoblament múltiple, que implica canvis de percepció en el narrador (Pomerola), en l’objecte de la seva passió (Aurèlia) i en el doble d’aquesta (Joana). El narrador, lúcidament, s’hi refereix: “tothom és multiforme [...] canvia de forma, com les muntanyes, segons el punt de vista des d’on és esguardat”. Una nit és, sens dubte, un relat intens, complex i intel·ligent sobre els sotracs de l’ànima humana i els abismes insondables del jo.