Pertànyer i no pertànyer

Permeteu-me que recordi, un cop més, la història d’un bateig literari accidentat. Era 1898. La jove Caterina Albert va presentar La infanticida als Jocs Florals d’Olot de manera anònima i els va guanyar. Però quan el jurat es va assabentar que l’autora era una dona li va retirar el premi. Tant era que el filicidi fos un tema literari tan antic com la civilització; una senyoreta en edat de parir no havia d’imaginar aquestes salvatjades. La polèmica va ser font de molts maldecaps per a Albert, que a partir d’aquell...

Permeteu-me que recordi, un cop més, la història d’un bateig literari accidentat. Era 1898. La jove Caterina Albert va presentar La infanticida als Jocs Florals d’Olot de manera anònima i els va guanyar. Però quan el jurat es va assabentar que l’autora era una dona li va retirar el premi. Tant era que el filicidi fos un tema literari tan antic com la civilització; una senyoreta en edat de parir no havia d’imaginar aquestes salvatjades. La polèmica va ser font de molts maldecaps per a Albert, que a partir d’aquell moment va començar a signar la seva obra amb el pseudònim Víctor Català. Malgrat l’enrenou, l’escriptora mai va cedir ni un mil·límetre en qüestions de programa estètic ni es va identificar amb cap escola estilística. En la seva vida, va expressar repetidament la seva voluntat d’independència. “El meu credo artístic és l’eclecticisme desenfrenat”, va dir-li a Tomàs Garcés. I també: “Jo soc partidària de l’isolament. He viscut sempre apartada dels medis literaris”.

Poc més d’un segle després, una altra escriptora va escandalitzar el mateix jurat que l’havia premiat. L’any 2004, la decisió de concedir el Nobel de Literatura a l’austríaca Elfriede Jelinek va aixecar polseguera entre els acadèmics suecs, fins al punt que un d’ells va dimitir del càrrec. L’escriptora tampoc va demostrar gaire entusiasme per haver estat objecte de tan alta distinció, com demostra el titular d’una notícia publicada en aquest diari el desembre del 2004: “Elfriede Jelinek rep exhausta el premi Nobel de Literatura a Viena”. Jelinek es va sentir aclaparada pels focus i, en comptes d’assistir a la cerimònia, va fer que hi emetessin el seu discurs de recepció a través d’una pantalla, en un vídeo gravat. Al parlament, l’autora va fer èmfasi en la seva condició de persona exclosa de la societat. El llenguatge —la literatura — sempre havia estat un refugi per a ella. Per això el protagonisme la feia sentir incòmoda: era com si el seu protector l’hagués traït, exposant-la. És clar que aquest gest de Jelinek pot semblar afectat, igual que les declaracions rotundes de Català. Tot plegat em fa pensar en unes paraules de Deborah Levy que la novaiorquesa Katie Roiphe va recollir al llibre The power notebooks: “Sometimes we want to unbelong as much as we want to belong”.

Perquè volen que els estimin, els artistes s’exhibeixen. I, perquè se senten especials, combinen la demanda d’amor amb afirmacions de singularitat més o menys dràstiques, com les de Català o Jelinek. A ningú se li escapa que els egos grans i fràgils són els més proclius a buscar l’exposició pública, encara que després s’hi relacionin de manera conflictiva. Malgrat això, tinc la impressió que les dones no poden viure aquesta ambivalència igual que els homes. Una autora pot ser brillant —és a dir, excessiva— només en la mesura que es disculpi una mica per ser-ho; en la mesura que demostri que no es creu millor que ningú. D’una escriptora s’espera que t’hi puguis identificar.

És especialment amarg quan aquesta mena de fiscalització prové de feministes. Fa uns mesos, al programa Tardeo, les col·laboradores Begoña Gómez Urzaiz i Noelia Ramírez carregaven contra les “especia­letes”: dones amb presència pública que tenen una relació tensa, d’estira-i-arronsa, amb el feminisme. En altres paraules, dones que volen pertànyer i no pertànyer. Les “especialetes” eren acusades de practicar una falsa dissidència que en realitat només reforça l’ordre establert, amb uns arguments que em van fer recordar els motius que Knut Ahnlund va al·legar per abandonar l’Acadèmia Sueca. Segons ell, premiar una obra com la de Jelinek implicava fer “un mal irreparable a les forces progressistes”. L’austríaca es defineix com a feminista radical, però cada gest seu d’obertura va seguit d’un replegament agressiu en la individualitat. Per sort, ella viu el conflicte sense demanar perdó, al contrari que Català, que es va passar la vida fingint humilitat. Diu Katie Roiphe que sotmetre el procés creatiu a aquesta mena d’expectatives és com voler péixer un drac sense cremar-se. Hi estic d’acord. Al capdavall, no hi ha obra genial sense una mica de piromania.