Una bibliotecària a la guerra

Una noia llegint un llibre tranquil·lament. El 2017 aquesta imatge del segle passat, juntament amb d’altres, acompanyava una exposició sobre correspondència femenina a Valls. Però aquesta tenia una cosa diferent per a Pilar Vives Corbella, una mestra jubilada d’aquest poble tarragonès: “La vaig veure de pura casualitat. Em va cridar l’atenció el seu aspecte. Era alta i atlètica”. La jove de la fotografia era Felipa Español Coll. Va ser una advocada laboralista que va exercir a Barcelona el germà de la qual havia estudiat farmàcia amb un dels seus oncles, segons el seu entorn. Vives va saber qu...

Una noia llegint un llibre tranquil·lament. El 2017 aquesta imatge del segle passat, juntament amb d’altres, acompanyava una exposició sobre correspondència femenina a Valls. Però aquesta tenia una cosa diferent per a Pilar Vives Corbella, una mestra jubilada d’aquest poble tarragonès: “La vaig veure de pura casualitat. Em va cridar l’atenció el seu aspecte. Era alta i atlètica”. La jove de la fotografia era Felipa Español Coll. Va ser una advocada laboralista que va exercir a Barcelona el germà de la qual havia estudiat farmàcia amb un dels seus oncles, segons el seu entorn. Vives va saber que havia estat bibliotecària durant la guerra. “Mai en van parlar, mai vaig sentir res. Va haver de callar”. Va començar a estirar del fil per respondre a aquesta pregunta: què va passar per què aquesta jove acomodada acabés gairebé a la primera línia de combat?

Del noucentisme a la guerra

Amb les dades de què disposem podem esbossar un perfil de Felipa Español. Neix el 1910. Amb 12 anys la primera pista, al número del 29 d’abril de 1922 de Pàtria. Setmanari nacionalista. S’informa d’una festa celebrada a la Biblioteca Popular de Valls. El grup de nenes Flor de Neu havien assistit a un Curs Elemental d’Història de Catalunya i de Litúrgia. L’impartia la directora de la biblioteca, i es va organitzar un concurs de treball entre les alumnes. Felipa Español va guanyar tant el d’història com el de litúrgia. L’any següent és finalista d’un concurs de lectura i escriptura organitzat per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Felipa Español evolucionarà com un exemple paradigmàtic del projecte de ciutadania impulsat pel catalanisme noucentista, que situava la cultura nacional al centre de la societat. L’any 1933 se la va poder escoltar en un programa de Ràdio Associació com a representant de la Unió d’Estudiants. El 1934 és una de les integrants de l’Associació Catalanista de Valls, que fa una aportació per pagar la multa que la Generalitat republicana havia imposat al diari La Veu del Vespre. El 1935 fa les pràctiques reglamentàries a la Biblioteca Popular de Tarragona. El 1936 acaba els estudis a l’Escola de Bibliotecàries que dirigia l’humanista Jordi Rubió. Español va ser la segona millor estudiant de la seva promoció. I aleshores va venir la guerra.

A la Generalitat ho tindran clar: també es combat amb cultura, i les institucions de l’autogovern català lluitaran. La Conselleria de Cultura vol fer arribar llibres al front. Demana a la Direcció Tècnica de Biblio­teques Populars i a la Comissió de les Lletres Catalanes que elaborin un projecte. El 17 de febrer de 1937 un decret oficial de la Generalitat crea el Servei de Biblioteques del Front. El dia 28 es va publicar aquesta nota de l’Agrupació de Professionals de Bibliotecàries de Catalunya al diari La Humanitat. “Havent-se de proveir les subcentrals de Barbastre, Montsó, Sarinyena, Casp i Alcanyís, es prega a totes les bibliotecàries que desitgin ocupar un d’aquests llocs que ho comuniquin per escrit o personalment, avui, d’onze a una del matí, a aquesta agrupació”. Español seria una d’elles.

Amb el seu bagatge humanístic i el seu coneixement d’idiomes, es va oferir voluntària per participar en el Servei de Biblioteques del Front (SBF) per proveir de lectures tant els ferits dels hospitals com els soldats. Així consta al butlletí del mes de març de l’Escola de Bibliotecàries i de les Bibliotecàries de Catalunya. “Es compta, actualment, a la central de Barcelona, amb més de 10.000 volums, dels quals es trien els lots que aniran a les subcentrals de Cervera i Tarragona i d’aquests llocs als hospitals i avançades de l’Aragó. Fins ara dues companyes, Rosa Granés i Maria Felipa Español, s’han ofert d’encarregar-se d’aquestes biblioteques”.

Al front d’Aragó

Als 27 anys Felipa Español va passar de la Biblioteca de Catalunya, on catalogava i traslladava caixes, a viure sola en una casa dipòsit de Sarinyena, una de les dues subseus del SBF. Rosa Granés i Noguer gestionaven l’altra oficina a Alcanyís i formaven part del grapat de joves bibliotecàries que van sostenir aquest servei. Aurora Díaz Plaja reflecteix l’esperit d’aquest grup en una carta a les seves companyes: “Ja que la muntanya no ve a mi, aniré jo a la muntanya. Des que se’n van anar els primers lectors hauria anat ja cap al Front. Ara que ja no ens resta ningú, vaig a dur els llibres allà on siguin”. Ella havia deixat la biblioteca popular de Canet per encarregar-se dels llibres adreçats als hospitals.

En tot just un any, la bibliotecària Español va manejar més de 12.000 volums en aquella localitat d’Osca. Va mantenir correspondència amb Jordi Rubió, director del SBF. “Des que he quedat sola en el local que compartia amb el servei de trameses al front he procurat fer-lo semblar una Biblioteca (…) encara una manxa de flit que no vaga cap dia i gràcies a la qual he aconseguit que les mosques em respectessin i un gerro que s’ha acontentat amb flors de camps perquè no en tinc d’altres (...) la Biblioteca ha estat oberta al públic militar des del 1er d’agost proppassat, d’11 a 2 del matí i de 6 a 9 de la tarda”. Acompanyada d’una taula de treball en aquella casa amb una altra taula per als seus lectors, lluny de casa seva, no se sentia sola: “Em sentia amiga de tothom (...) Estic entusiasmada de la meva tasca i voldria que el dia tingués 48 hores per poder-la avençar més”.

María C. Cugueró i Conchello, María Teresa Boada i Vilallonga i Vicenç Allué i Blanch compilen aquests i altres testimonis a El servei de Biblioteques del Front (1936-1939), editat per la Diputació de Barcelona. En aquest llibre també documenten que, encara que molts reclutes aprofitaven les seves llargues hores al front per formar-se amb llibres tècnics, la literatura destacava entre els milers d’exemplars demandats. Autors com Carles Soldevila o Francesc Trabal convivien amb noms com Unamuno o Baroja, Dickens i Conrad.

“Quan a un lector li agrada molt un llibre, després el llegeix tota la sala. M’ha passat amb Zalacaín de Baroja, amb La tournée de Déu de Poncela (...) A la vista dels llibres, es torna lector el més reaccionari, són poquíssims els que a l’hospital poden llegir i no ho fan”, va escriure Español. Ella i les seves col·legues van traslladar al front l’ebullició cultural de la xarxa de biblioteques populars instaurada al llarg de la Segona República amb la missió de combatre també l’analfabetisme.

Al cap d’un any d’instal·lar-se a Sarinyena, Español va fugir sota una allau de metralla intentant salvar “els llibres, la documentació i la vida”, segons constata Vives. Tant la seva biblioteca com la d’Alcanyís es van desmantellar el març del 1938 amb el replegament del front aragonès.

Ànima del Bibliobús

També la central del SBF havia patit els desastres de la guerra. El periodista Manuel Amat, a Meridià, ho va explicar. El tràgic bombardeig de l’aviació italiana que va provocar l’explosió d’un camió de trilita a la Gran Via va destruir gairebé per complet les seves instal·lacions. “Ha calgut recomençar: reconstituir els fitxers i els catàlegs, ordenar els llibres, adquirir-ne de nous”. Però al cap de menys d’un mes ella i les seves companyes van tornar a la càrrega. Ho van fer amb el Bibliobús.

El Bibliobús tenia capacitat per a 2.000 exemplars i va ser dissenyat en temps rècord. “Magníficament equipat i amb personal tècnic competent”, explicava Amat, “vol aconseguir, dintre d’un termini breu, que tots els nostres combatents tinguin a les mans els llibres que han de servir per a distreure’ls en llurs moments de descans i per elevar llur nivell cultural”. En un dels 18 viatges que va fer entre Catalunya i Aragó, malgrat que a vegades havia de dormir en el vehicle, Español continuava mostrant entusiasme: “Hi torno per omplir l’estilogràfica, i trobo els soldats abocats damunt els nostres llibres”. Així seria descrita aquesta bibliotecària en un reportatge del 1938 publicat a la Revista Blanco y Negro i signat per A. Galerón. “Una chica interesante, de mirada inteligente, seria, callada, con la resolución reflejada en el rostro. No le preguntamos si tiene miedo, porque en el porte sereno se adivina la respuesta”.

Felipa Español, segons Pilar Vives, es va consolidar com “l’ànima del Bibliobús”. Subministrava llibres per tal que els combatents els poguessin devorar durant les llargues hores a les trinxeres i als hospitals. Així ho testimonia el dietari manuscrit de la directora Adela Riera i l’auxiliar Antònia Feixas de la Biblioteca Popular de Figueres. A l’entrada del 12 de maig de 1938 consta la visita que va fer el Bibliobús a la ciutat. “Aquesta tarda ha arribat el Bibliobús i les companyes Sretes. Granés i Espanyol. La Sreta. Ricart ha anat amb elles al camp d’aviació de Vilabertran”. L’endemà encara hi és i la bibliotecària fa constar el següent: “la Srta. Español m’ha deixat a la nostra Biblioteca un lot únicament per soldats, format per 92 volums, 4 revistes i 133 fullets, dels quals li he firmat un rebut”. Al cap de cinc setmanes Español és altra vegada a Figueres. I el 7 de novembre també. Va arribar a les set de la tarda. En aquella entrada del dietari també va escriure el següent: “a quart d’onze del matí hem tingut fort bombardeig als voltants de Figueres i aeròdrom”.

Segur que Español no va oblidar un viatge dramàtic amb el Bibliobús. Ella, la bibliotecària Concepció de Balanzó i Jordi Rubió van traslladar-se a Tortosa. Volien recollir llibres de la biblioteca perquè la guerra s’estava acostant a la ciutat. El vehicle, de sobte, va fer una maniobra per evitar un sot produït per una bomba. El moviment brusc llançà fora del vehicle a Rubió i a Balanzó, que a causa de les ferides cranials que va patir, va morir poques hores després.

En virtut de la seva tasca com a bibliotecària de guerra, Español fou nomenada tinenta de l’exèrcit republicà. “Li faig saber que soc tinent, almenys així consta en la tarja de proveïment que em facilità Intendència”, explicava amb ironia a Jordi Rubió, “els estadístiques del gener tant de la Sala com la de préstec demostren que a molts, ésser tinents el costa més que a mi: els nois que hi aspirin han fet i fan ús de tots els llibres de matemàtiques que té la Biblioteca”.

Vida de postguerra

L’últim servei del Bibliobús no portava llibres. Portava escriptors que marxaven cap a França abans de l’ocupació de Barcelona. Final d’època. Final d’aquella proposta de ciutadania que el catalanisme noucentista havia estat construint des de feia més de tres dècades. Res ho exemplifica més clarament que aquest cessament: Jordi Rubió va ser destituït de tots els seus càrrecs i no va poder tornar a treballar en un altre organisme oficial, com altres bibliotecaris o mestres que van enfrontar una “depuració” després de la guerra. La vida de Felipa Español, com lamenta Vives, es va capgirar del tot. Havia viscut una etapa intensíssima amb moltes responsabilitats i compromís civil com a bibliotecària. Així s’ha pogut documentar. Després va deixar la professió.

Va continuar conreant la seva faceta atlètica, segons documenta Vives. Va quedar segona a la primera carrera Jean Bouin amb participació femenina celebrada a Barcelona el 1947 i aquell mateix anys, amb trenta-set anys d’edat, va ser campiona d’Espanya de llançament de disc. Va treballar com a assistent social en psiquiàtrics. Va estudiar Filosofia i Lletres i va traduir dos llibres escrits en rus: Cuando el destino nos obedece d’I. N. Potampenko, i El Don de plàcides aigües del futur Nobel Mikhaïl Xólokhov. Als anys seixanta es va llicenciar en Dret, quan ja en tenia més de cinquanta. Va exercir com a advocada laboralista. El 1969 va signar un manifest de protesta denunciant les tortures del franquisme.

Español no va tenir fills, però va criar al costat de la seva germana a Montserrat Jausàs i Español. “Es va moure tota la vida per tres premisses: la justícia, el català i les dones”, explica la seva neboda. Recorda els obstacles que la van forçar a canviar de feina: “Es va negar a signar un document d’adhesió al règim per poder exercir com a visitadora psiquiàtrica”. Malgrat tot, “no tenia pèls en la llengua. Lluitava amb el present”. No només va ser pionera com a advocada laboralista. També amb l’ús de la bicicleta a la ciutat després dels viatges als Països Baixos. “Una dona fora del seu temps”. Va morir el 1995.

El 2015 Felipa Español va ressorgir com un dels personatges de L’abanderat, una obra teatral dirigida per Núria Navarro i Teixidó. Era un homenatge al personal de biblio­teques. Anys més tard, a Valls, el seu nom es va incloure en un mural de dones il·lustres al costat de la imatge d’aquell bibliobús on va passar tantes hores.

Cartes dels soldats

El tinent Jaime Olivera és un dels militars que es va cartejar amb Felipa Español. “Apreciable compañera. Salud”. Així començava una carta de setembre del 1937 escrita des des de Los Collados. “Ayer leí su carta en la que veo que usted se ha interesado por conseguir los libros que en mi anterior carta le pedí, lo que le agradezco infinito”. Li servirien per estudiar a l’Escola de Guerra. “Tiene que darse cuenta que aquí estamos en primera línea de fuego y si tengo pocos libros en un momento que digan de atacar los pueda poner en una caja de munición que las traen con nosotros. O uno por cada compañero los podamos llevar en la bolsa de costado”. Es referia a un company de batalla que també havia encomanat llibres al Servei. “No lo espere porque murió en el último ataque. Le saluda amablemente este admirador de su obra cultural y de su lucha contra la ignorancia”.

Al cap d’un mes Olivera s’hi adreçava de nou. “Me alientan sus palabras y mu­cho más viniendo de una mujer culta que es lo que yo considero el valor de las personas; aquí, como vivimos indiferentes al mundo, nos alegra infinito que se acuerden de nosotros y nos digan alguna palabra recordando que existimos y nuestra labor [sic] que queda en las tinieblas sin comprenderla ni reconocerla nadie; somos los lu­chadores anónimos (...) Vivimos como Tarzanes por el monte, sin contacto apenas con la retaguardia, porque no llegamos muy rara vez, y nadie se acuerda de hacernos llegar alguna impresión de retaguardia, ni un libro para distraernos (...) espero con impaciencia sus libros para emplear el tiempo y así, no pensar ni dejarme apoderar por el aburrimiento o la nostalgia”.

El soldat Antonio Trocoli li va escriure el 1938. Agraïa l’enviament del segon volum de La mare de Gorki. “Hacía ocho meses que la estaba buscando para poder terminar de leerla (...) aquí ha impresionado bastante dicha obra; ha habido que leerla en alta voz entre todos los camaradas, todos escuchan con gran atención (...) Yo principalmente lo poco que sé, ha [sic] sido por mi constancia con los libros; a los ocho años tuve que empezar a trabajar para ayudar a mi casa (que éramos siete hermanos y todos pequeños) ¿Qué es lo que podía yo haber aprendido si a los ocho años tuve que empezar a trabajar? (...) Para la próxima vez quiero que me envíen la obra de Eugenio Sué Los hijos del pueblo. Sin más por esta me despido muy agradecido del Servicio de Bibliotecas del Frente con un cordial saludo antifascista.”

Un altre testimoni del delit lector dels soldats és una carta de Manuel Rubió, fill del director del SBF. L’estiu del 1938, després d’una visita del Bibliobús, feia aquesta confessió al seu pare. “No saps l’enveja que em féu en veure’l marxar amb aquella arrencada tan suau, els dos xofers tan ben asseguts, amb les bibliotecàries a l’altre costat. Però aviat la melangia s’esvaí. Va donar més encoratjament als soldats la vinguda del bibliobús, que els més abrandats discursos d’en Negrín o el repartiment de tabac…”.