Vallfogonescos

Al primer terç del segle XIX, Joan Làrios de Medrano va escriure un poema dedicat a un abstracte “cantor” de versos en català, i rematava el sonet d’aquesta manera: “No begueres las ayguas de Helicona / mes mamares la llet de Vallfogona”. És a dir: a aquest cantor, potser no li era infós l’art de les muses clàssiques (que vivien en un bosc als peus del Mont Helicó, del qual brollava la font Hipocrene, l’aigua de la qual té el poder de brindar la inspiració a qui la beu), però sí que havia estat nodrit, des de petit, per l’art poètica tan popular de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogo...

Al primer terç del segle XIX, Joan Làrios de Medrano va escriure un poema dedicat a un abstracte “cantor” de versos en català, i rematava el sonet d’aquesta manera: “No begueres las ayguas de Helicona / mes mamares la llet de Vallfogona”. És a dir: a aquest cantor, potser no li era infós l’art de les muses clàssiques (que vivien en un bosc als peus del Mont Helicó, del qual brollava la font Hipocrene, l’aigua de la qual té el poder de brindar la inspiració a qui la beu), però sí que havia estat nodrit, des de petit, per l’art poètica tan popular de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona (Saragossa, 1579 – Vallfogona de Riucorb, 1623).

La poesia de Garcia era primordial per a un poeta que escrivia dos-cents anys després de la seva mort fins al punt que el seu nom servia de receptacle d’un determinat model de llengua: per contraposició a les elevacions d’una retòrica aristocràtica i senyorial, hi havia una poètica planera i desimbolta. El Rector, doncs, era el patró d’una poesia jocosa i fresca, senzilla i coneguda, tan divulgada i estimada que bona part dels versos que corrien amb el seu nom eren falses atribucions, fórmules que sota l’empara de la seva autoria podien aconseguir un extens recorregut i una aprovació general. És cert que era un autèntic poeta barroc, però tenia un estil més proper al model de Lope de Vega que no pas al de Góngora. De fet, es pot llegir avui en dia sense massa entrebancs, sense mixtura verborum ni refinaments lèxics cultistes. Els seus poemes sobre gelosies i desenganys, sobre bellesa i lletjor, hipocresies i ridiculeses, malaltia i brutor, continuen tenint una astoradora validesa.

Al segle XIX, però, el seu to desinhibit i satíric va servir d’antecedent del món pitarresc (Pitarra fins i tot va escriure una obra titulada El Rector de Vallfogona) i d’excusa als grans prohoms de la Renaixença per vilipendiar-lo. En la simpàtica classificació que féu Àngel Carmona entre “jocfloralistes” i “xarons”, el Rector de Vallfogona obtingué les devocions dels últims i la rancúnia dels primers.

Però Garcia venia de molt més lluny i no era només aquesta vena càustica, burlesca i venèria que tant de renom li havia procurat. La primera edició que es va fer dels seus poemes va ser obra de l’Acadèmia dels Desconfiats (la institució que, més endavant, donaria lloc a l’Acadèmia de Bones Lletres) i, per tant, hem d’entendre que el volum va néixer amb voluntat de pontificar i donar un arquetipus de bona escriptura. És més, la corporació de savis, fundada a principis del segle XVIII, va pensar que la tasca més urgent i important que havien de fer, la seva primera obra, havia de ser aquesta: reunir les poesies del Rector de Vallfogona que, fins llavors, havien circulat, a bastament, en còpies manuscrites. O sigui que era, i és, un clàssic amb totes les de la llei. I aquest és el motiu literari que ens porta, aquest 2023, a celebrar l’Any Rector de Vallfogona.

Però, de motius, n’hi ha molts més!