‘La possibilitat de dir-ne casa’, de Marta Orriols: Una bona novel·la que va a cop segur

Els relats d’Anatomia de les distàncies curtes ens van descobrir Marta Orriols com una autora extraordinàriament hàbil per penetrar en l’ànima dels individus posant en relleu els conflictes i les contradiccions que ens defineixen i que queden desdibuixats en una quotidianitat marcada per la inèrcia. En els seus relats, Orriols trencava amb la imponent calma de la quotidianitat per observar què hi ha darrere d’aquelles fórmules prescrites a partir de les quals ens relacionem amb l’entorn, amb els altres i, fins i tot, amb nosaltres mateixos. Aquesta capacitat d’introspecció i d’observaci...

Els relats d’Anatomia de les distàncies curtes ens van descobrir Marta Orriols com una autora extraordinàriament hàbil per penetrar en l’ànima dels individus posant en relleu els conflictes i les contradiccions que ens defineixen i que queden desdibuixats en una quotidianitat marcada per la inèrcia. En els seus relats, Orriols trencava amb la imponent calma de la quotidianitat per observar què hi ha darrere d’aquelles fórmules prescrites a partir de les quals ens relacionem amb l’entorn, amb els altres i, fins i tot, amb nosaltres mateixos. Aquesta capacitat d’introspecció i d’observació de les petites inèrcies va demostrar-la un cop més a Aprendre a parlar amb les plantes, la seva primera novel·la i, fins al moment, la millor. Orriols reprenia el tema del dol per la pèrdua de la parella que ja havia tractat al relat “Emmagatzemar muntanyes” per explicar-nos la història de la Paula, una dona que s’enfronta a la mort del marit, amb el qual hi havia una relació marcada per la falta de comunicació. En els seus relats i en aquesta primera novel·la, Orriols desenvolupa una poètica dels objectes que tornem a trobar a La possibilitat de dir-ne casa, la seva última novel·la. Com en les obres precedents, aquí els objectes i, sobretot, els llocs són correlats dels individus: en els llocs està inscrit un passat al qual la protagonista, Valentina, una corresponsal de guerra, retorna, i també un possible futur desdibuixat per la por, la incertesa, els dubtes.

Després de molts anys a Beirut, Valentina torna a Catalunya per retrobar-se amb el seu pare malalt, amb una mare amb la qual mai s’ha entès gaire i amb una germana que, amb una vida completament diferent, l’admira més del que Valentina —Tina— arriba a ser conscient. Tornar a Catalunya és també retrobar-se amb les relacions que no van arribar a començar i amb aquelles que es van trencar pel compromís amb una professió, el periodisme, convertit en el motor de vida de la Tina. La protagonista torna a Catalunya, però no torna a casa, perquè no es reconeix en aquest indret on ha crescut. El supermercat, els carrers del poble, la seva antiga habitació, la traslladen a un temps passat del qual sembla voler tornar a fugir. Paradoxalment, aquells espais tan familiars li són aliens. Pensa en Beirut, pensa en la Valeria, aquella periodista italiana de la qual es va enamorar, sense, però, atrevir-se a fer el pas. “Jo mai he sabut ben bé qui soc”, reconeix la Tina, que es busca tot rebutjant qualsevol possible etiqueta: “No necessito llistes”, pensa mentre escolta la seva germana, “tot això que diu són classificacions, i les classificacions no poden ser mai explicacions. Sento que em vol fer posicionar. Jo venia aquí a resguardar-me del caos”.

Obiols torna a demostrar la seva habilitat per retratar l’ànima humana en tota la seva complexitat

L’ordre que la Tina troba en tornar al lloc on va néixer és l’ordre d’un món que observa el caos des de lluny; és el món per al qual els conflictes, la mort i la por quotidiana són realitats llunyanes, realitats televisades i mediatitzades: “L’horror porta implícita una fascinació. És possible (...) que en comptes de fer-nos més humans, la informació, cada vegada més deteriorada, efímera, sense context, ens faci més cruels”. La possibilitat de dir-ne casa és una novel·la sobre la banalització de les expe­riències. Potser, reconeix la Tina, hi ha egoisme en el seu viatjar contínuament, però el seu anhel per trobar un lloc on dir-se i sentir-se a casa té a veure amb una reflexió sobre els altres, sobre com ser partícips dels horrors dels altres, sobre com trobar-se un mateix sense ob­viar l’altre. Una novel·la sobre la banalitat, el compromís i l’empatia. Una novel·la en què Orriols torna a demostrar la seva habilitat per retratar l’ànima humana en tota la seva complexitat. Va a cop segur Orriols, i arrisca poc. Tant de bo en el futur faci un altre pas de rosca a la seva narrativa, perquè una narradora hàbil com ella pot explorar nous territoris literaris i sortir-ne guanyadora.