Ets una cronodelinqüent

No arribo a tot. No dono a l’abast. Aquestes són frases que repetim massa vegades. Ho penso mentre miro el mòbil aturada amb la moto en un semàfor. O quan obro els missatges i em clava un ensurt el clàxon del cotxe de darrere avisant que ja s’ha posat verd el semàfor. La cita és en una botiga de rellotges de l’Eixample. Els protagonistes, una artista i un filòsof. El tema de la conversa: el temps.

Raquel Friera i Xavier Bassas són els creadors de l’Institut del Temps Suspès i activistes del temps. Arriben puntuals. E...

No arribo a tot. No dono a l’abast. Aquestes són frases que repetim massa vegades. Ho penso mentre miro el mòbil aturada amb la moto en un semàfor. O quan obro els missatges i em clava un ensurt el clàxon del cotxe de darrere avisant que ja s’ha posat verd el semàfor. La cita és en una botiga de rellotges de l’Eixample. Els protagonistes, una artista i un filòsof. El tema de la conversa: el temps.

Raquel Friera i Xavier Bassas són els creadors de l’Institut del Temps Suspès i activistes del temps. Arriben puntuals. Ella porta un rellotge antic de canell. L’ha recuperat per deixar de mirar el mòbil. Ell porta un rellotge de butxaca. Van vestits de fosc per transmetre el missatge: això és transcendent. Però, exactament, a què es dediquen? Per què el temps? Fa massa temps que no tenim temps? “L’Institut és molt interdisciplinari i té una voluntat activista en el sentit de combatre aquest espoli que ens fan del temps. Cada vegada és un tema més alarmant. Nosaltres en som els impulsors, però hi ha molts còmplices que ens hi han donat suport. Té una seu virtual i llavors desplega seus físiques on ens acullin, l’última a la Capella de l’ICUB”, explica la Raquel. L’Institut busca, entre altres coses, reapropiar-se del temps robat pel neoliberalisme i “saber que, tal com vivim, el temps avui és deutor d’un règim temporal, no és natural, en podria ser un altre”.

Ella no pren res. Ell demana aigua amb gas. Al segon tallat de la periodista, el Xavi comenta irònic: “Si no repartissin cafè a Occident, la societat col·lapsaria. És el que aguanta el ritme, una droga lleugera”. Es posa seriós: “El més important és que cada societat, perquè funcioni, ha de tenir un règim temporal, és a dir, entendre, pensar i viure el temps d’una manera. La societat moderna neoliberal viu sota el seu propi règim. I aquest règim sempre està associat al poder. La manera com pensem i vivim el temps no és natural, ni avui ni en èpoques passades, no existeix una manera natural de viure el temps: sempre depèn d’un règim temporal imposat”. El Xavi explica com és el nostre temps avui: és útil i s’ha de produir en termes de poder, és a dir, fas servir el teu temps per tenir més prestigi i més poder. És un temps accelerat, si pots fer el mateix en menys temps, millor. A més, està quantificat, sotmès a unes lleis numèriques. “A l’hivern, a l’estiu, aquí, a París, és el mateix temps”, lamenta el filòsof. “I és aparentment neutre des del punt de vista ideològic, però no ho és”.

La Raquel ho té clar: és necessari instaurar una assignatura a l’ESO que parli del temps. La seva experiència amb adolescents li va deixar clar l’angoixa que pateixen davant d’aquesta pressió. “Hauria de ser un tema prioritari en una edat que els configura. Ara descanses per tornar a ser productiva, això realment no és ni descansar ni suspendre el temps”. Menys matemàtiques i més temps. La Raquel és magnètica. Una artista amb un extens currículum que abans de Belles Arts va estudiar Administració d’Empreses a ESADE. Una creadora que, després de passar pel departament de màrqueting d’una multinacional, va detestar els comptes de resultats i va optar per l’art. I el temps, o la seva manca, a qui més penalitza és a les dones, són qui més pateixen aquest empobriment. “Les dones fem la feina de les cures, que no té remuneració ni crea drets”.

Entrem a la rellotgeria Rafael de la Torre. Ens serveix de plató per a la foto. Però, de passada, entrem a la màquina del temps. Les parets cobertes de rellotges de cucut, rellotges isabelins, d’una altra època. Sona el cucut de manera contundent. La gent continua portant a la botiga el rellotge de polsera, comenta un dels propietaris. Aquí encara els arreglen, des del 1979. La periodista sembla que no ha entès res. S’impacienta. Quina és la solució?, insisteix. “Posa-ho, posa-ho”, remarca el Xavi: “L’entrevistadora estava molt estressada per saber el desenllaç. No té gens de paciència.’ A l’Institut també juguem amb la distensió”.

Ens podem avenir més amb el temps? Això queda clar. No es tracta ni de perdre’l ni de gaudir-ne. Vol dir suspendre la naturalitat del temps. Vol dir suspendre l’hora occidental, el temps neoliberal, el que és productivista, neutre, lineal. Per fi el Xavi pronuncia la paraula màgica. La resposta és la cronodiversitat. “Hi ha una normativitat temporal: en la vida estàs sotmès, neixes, et formes, vols aconseguir una feina, tens una parella, tens uns fills, puges en l’escala salarial, vas creant la teva herència salarial, actualment intentes morir sense haver envellit, i després deixes una herència als teus fills i mors envoltat afectuosament dels teus. Tot té dates”. La cronodiversitat és possible. “Hi naixem. Els nens no entenen ni viuen, per exemple, en el nostre règim temporal: van al seu ritme, són exemples vius —a vegades insuportables per a les nostres presses— de la idiorítmia: cadascú al seu ritme. Com deia Foucault, l’escola és una preparació per a la fàbrica. Però en cada cosa, sempre hi poden haver altres temps: en la relació amb la teva parella, en la manera en què et prens un cafè... és possible explotar una altra manera de viure el temps que no sigui la que està establerta. Aquesta entrevista també hauria de dilatar-se, cada vegada que ens veiem. No acabes la crònica i fora. No pot ser, això. T’ha d’afectar”. El Xavi diu que soc una cronodelinqüent. A més, de manual. Tots ho som d’alguna manera. Li dic que ho suspendrem. En un altre moment. En un altre temps. Continuarem, sens dubte, amb la crònica.