Els millors 22 llibres del 22

No emergeix, però potser estigui latent. És la ràbia d’una societat quan no veu clar el seu horitzó. Aquest és el tema de la novel·la de Sebastià Alzamora que confirma l’escriptor mallorquí com una figura de referències de les nostres lletres. Els col·laboradors de Quadern, de manera clara l’han escollit el millor llibre català del 2022.

Aquest 2022 hem tingut molt bons llibres que mostraven ràbia i que buscaven harmonia. Hi ha el crit de ...

No emergeix, però potser estigui latent. És la ràbia d’una societat quan no veu clar el seu horitzó. Aquest és el tema de la novel·la de Sebastià Alzamora que confirma l’escriptor mallorquí com una figura de referències de les nostres lletres. Els col·laboradors de Quadern, de manera clara l’han escollit el millor llibre català del 2022.

Aquest 2022 hem tingut molt bons llibres que mostraven ràbia i que buscaven harmonia. Hi ha el crit de Maria Nicolau alertant-nos que un model de societat deshumanitzada s’ha instal·lat a la nostra cuina i hi ha la recerca de veritat de Julià Guillamon vivint l’any a la natura, la mateixa natura que Lluís Calvo converteix en epopeia humanística o que Antoni Veciana converteix en mite marítim a través d’un peix en una fàbula sobre la supervivència de la llibertat.

En la prosa de no ficció, com un comiat en plenitud, destaca la filigrana de Vicenç Pagès Jordà per pensar la modernitat a través de la saga dels Kennedy. Per fi hem pogut disposar d’una biografia solvent, documentada i narrativa, de Gabriel Ferrater. I altres recerques culturals per legitimar veus crítiques les hem descobert al ventall d’afinitats electives que ens mostra Marina Garcés, a la nova aproximació de Rodoreda de Mercè Ibarz o a la recerca biogràfica d’Ismael Smith que proposa Sebastià Portell.

Per Enric Sòria

La primera cosa que crida l’atenció en una novel·la com Ràbia és la potència de l’estil. Alzamora té una gran facilitat de paraula, amb una prosa dúctil, plàstica, d’un tremend poder d’evocació, però no sol ser emfàtic i evita els virtuosismes balders en què la destresa verbal el podria fer incórrer. Es coneix que, a més de narrador, és poeta, i el seu verb és cenyit i, quan cal, sentenciós, amb la seca contundència d’un cop ben escandit. De fet, la millor virtut d’aquesta prosa és rítmica. Alzamora domina la cadència de les frases i amida amb extraordinària precisió els canvis de dinàmica i to. Així, pot passar amb una flexibilitat notable de la ironia enjogassada a una íntima comprensió del que experimenten els seus personatges, o al colp de puny exacte, que deixa sense alè.

En un passatge d’aquesta novel·la, un veterinari humanista descriu així la ràbia: “Un gos amb la ràbia avança en línia recta i ataca tot el que troba al seu pas, humà i animal. I després de cada atac continua, no s’atura ni s’entreté”. Aquesta breu descripció clínica té un pes simbòlic important dins la novel·la, però no serviria per qualificar-ne la trama, que és tan elusiva i perplexament divagatòria com l’ànima desconcertada del protagonista-narrador. Sí que podria definir l’estil amb què està escrita. La veu narradora pot ser l’ultratjat testimoni d’un món vacu i inconnexament feroç, però el que diu va en línia recta i no s’atura ni s’entreté en judicis o conclusions. Plasma el que veu i sent amb aquella freda determinació que de vegades pot adquirir l’angoixa, i que és també una forma de ràbia.

La trama de Ràbia és tènue. Un escriptor fracassat viu amb la seua gossa en una urbanització de platja degradada i farcida de turistes a preu fet. Passeja amunt i avall, de tant en tant xerra amb gent que va trobant-se —un pastor, un veterinari, un veí obcecat i agressiu— o recala en un bar, on divaga amb altres parroquians. Podríem dir que són amics —i actuen com a tals— mentre entenguem que són gent de pas i que els vincles que els uneixen són casuals i efímers. Un parell de fets vio­lents trasbalsaran la rutina del protagonista i revelaran la fragilitat del seu món.

Es podria objectar que el nucli de la novel·la, i amb ell les pàgines més vívides, se situe en el seu centre, i que la part final siga una dilatada al·legoria d’un viatge interior —cap al fons de l’ànima ferida del narrador, però també del substrat històric de Mallorca, que oculta el pecat original de la Guerra Civil—, però l’autor deu haver pensat que aquesta al·legoria era necessària, perquè només així es podria revelar l’autèntic fons que amaga el mediocre decorat estival. Pense que és una decisió encertada. La novel·la no pot tenir conclusió perquè, com el protagonista-narrador descobrirà en un dolorós davallament ad inferis, la ràbia es pot inocular, però no té curació.

La ràbia, ací, no és una malaltia de gossos, és un estat d’incivilització, o de descivilització. Sura en aquest ambient, que és un no-lloc habitat per una no-comunitat: un espai sense cap ancoratge, poblat per turistes borratxos, policies corruptes i gent que viu en un present continu, a l’albur de la casualitat, entre la lletjor indiscriminada de tot el que s’hi pot veure o l’estafa sistemàtica d’anuncis i discursos, on la banalitat del mal pren un caire depauperadament obtús i s’estén sense fites, sobre un succedani d’arena que és en realitat pols tòxica d’una pedrera veïna que els naturistes ingenus usen per empastifar-se el cos, després de nedar en les aigües brutes de la riba, pensant-se que és un passatemps d’allò més sa. La descripció és exacta. Tot és postís, derringlat i meticulosament lamentable, i si es ven com un paradís, és perquè no hi ha res més. Avui, la realitat és un infern que s’ignora, i no pot estranyar que la violència gratuïta avance inaturable com un udol frenètic on res no té sentit.

Sebastià Alzamora, com a narrador, ha tocat els gèneres més diversos: la distopia metafísica, la novel·la històrica i la de terror, la comèdia, el thriller i el western mallorquí. La major part dels seus relats combinen la mirada realista —d’una precisió sorprenent— i els ingredients de la cultura pop, passats per una mirada que no ignora la ironia crítica de les avantguardes. Alzamora no li té por a la cultura de masses: l’observa perquè la viu. Per això pot detectar-ne les contradiccions i les angoixes, que són les del nostre temps, amb rara penetració. Entre la cultura de masses i la bàrbarie de masses, hi ha una dialèctica feroç sota el signe de l’absurd. Aquest és també el món d’avui. Kafka es passeja per les nostres platges. Només cal saber veure-ho, i escriure-ho.

Per Mar Bosch

Alguns no acabem de pair que aquesta sigui l’última obra de Vicenç Pagès Jordà. Però ens ho recorda la faixa, que funciona com un braçal de dol. Llegir Kennedyana, val a dir, ha estat una experiència carregada de satisfacció clarobscura. Aquest és el sentiment. Tenim a les mans un llibre important que s’ha vist eclipsat per la mort del seu autor. Donar la benvinguda a Kennedyanna és també un comiat a la persona que el va escriure. Tanmateix, ho comentava el seu editor, Ernest Folch, el dia de la presentació a Girona: aquest no és ben bé un llibre pòstum, ja que l’autor va intervenir en el procés habitual d’edició. L’objecte és pòstum, però el text no. Per això, la lectura de Kennedyana en aquestes circumstàncies pren l’aire que tenen les empreses més dignes, i no s’allunya de la qualitat de les seves produccions anteriors. No espereu llegir, per tant, una obra crepuscular perquè l’autor no estava en aquesta etapa. Diria que sempre havia estat en l’etapa d’escriure el que desitjava. Així és com ens acosta, generació rere generació d’espectadors directes o subsidiaris, a una trama que ha esdevingut mítica. “Som en una superproducció —la dels Kennedy— que recull els temes de fons que ens fascinen des de la guerra de Troia: l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i la pàtria”, anuncia la contraportada. Per tant, Kennedyana ens transmet una fascinació —la col·lectiva, però sobretot la de Pagès amb els Kennedy— i, alhora, aconsegueix fascinar-nos com ho fan les bones ficcions. Potser perquè està escrita amb l’esperit del flâneur vintagès, aquella llengua de gràcia impecable, vestida (elegantment) de nostàlgia pop. I potser perquè és, a banda del tema, el seu darrer assaig sobre narratologia. “Alliberada de convencions novel·lesques, aquesta trama pot prescindir del final, que sol ser frustrant i empobridor ja que obliga a descartar la resta de les alternatives. (...) Oscar Wilde va escriure que el millor plaer és el que et deixa insatisfet perquè pots tornar-hi. La perfecció implica una conclusió, però la trama Kennedy és perfecta perquè no s’acaba mai”.

Per Xavier Pla

És una rondalla popular mallorquina, o tarragonina o gironina. Mediterrània, tant se val. Com totes les rondalles, sap tocar la fibra sensible del lector, té la punta emotiva justa per crear un ambient de complicitat i d’ingenuïtat. Però també és una novel·la ben calculada, una narració marinera, una història existencial que fa pensar en mites i faules sàvies i erudites, d’Ovidi a Kafka. I està escrita deliberadament en una llengua local, dialectal, expressiva i salada (dumenge, dingú, cunya), en la qual el lector troba els contes de Joaquim Ruyra, All i salobre (la gran novel·la oblidada de Josep M. de Sagarra) i totes les paraules del diccionari Alcover-Moll. Nicolau és la primera novel·la publicada per Antoni Veciana i una de les bones sorpreses literàries de l’any. Hi ha alguna cosa que l’emparenta amb Junil a les terres dels bàrbars de Joan-Lluís Lluís, la novel·la tan celebrada publicada l’any passat. Totes dues són aparentment senzilles, com si fessin literatura naïf, però en realitat enganyen amb bona malícia literària fent creure que expliquen una història ja donada que només hauria calgut transcriure, adaptar i oferir al lector. Nicolau és una novel·la amb una gran consciència narrativa. Des del primer moment, Veciana sap que explica una historia irreal que un lector del segle XXI ja no s’empassa fàcilment: el noi que es transforma en peix després de la maledicicó materna: “Nicolau! Tal que sempre ets a l’aigua, així et tornis peix!”. Ell convertit en una mena de sirena masculina, els seus pares i la seva germana, el poble mariner d’una época indeterminada, els mercaders i els pescadors, la posidònia, els musclos i les ostres, tot té en aquesta història un pes real i autèntic. Però Veciana agafa la rondalla, la gira, l’embolcalla i la desacredita. I el lector es va adonant que no és escapisme, ni distracció, ni aventures: que la transformació física és l’única garantia de supervivència de Nicolau. Tallant l’aigua amb les seves braçades, ventant els peus per impulsar-se, nedant d’un port a l’altre, endinsant-se en les negres aigües abissals, Nicolau fuig a la recerca de la felicitat en un altre món. Una pura quimera, és clar.

Per Jordi Gràcia

Els poetes tenen vides públiques tan singulars com irreductibles a un únic patró. Quan conquereixen a les llistes de les lectures escolars, semblen estrelles del rock que tothom ha llegit… d’aquella manera, entre una classe de mates, una d’educació física o endormiscat mentre acaba disset converses a les xarxes més enllà de la matinada. A Gabriel Ferrater pot haver-li succeït una cosa semblant. Les dones i els dies és un dels pocs llibres de vesos en català que, d’ençà que va sortir el 1968, gairebé sempre ha estat a l’abast. Ben llegit? Fa de mal dir. Des de fa pocs anys, això segur, disposem de l’edició crítica i modèlica de Jordi Cornudella. Si existia una anomalia, era la manca d’una biografia rigorosa i aquesta també s’ha acabat aquest any del centenari: l’assaig biogràfic i de lectura crítica de Jordi Amat reuneix la doble virtut de proposar una lectura de l’entramat de vida i escriptura a la peripècia de Ferrater i alhora la d’estimular les ganes d’anar a submergir-se de nou (o per primera vegada) en els versos complexos, difícils, sovint opacs d’un poeta de brevíssima vida activa. En tres o quatre anys va canviar el rumb de la lírica catalana obrint un ventall d’experiments que van des de l’hermetisme hiperenigmàtic i amagat fins a la narrativitat de l’experiència viscuda i colpidora, fantasiejada i fins i tot ficcionada amb les eines de la lírica, la memòria i l’engalipada instrumental. D’això parla a bastament l’assaig d’Amat, volgudament narratiu i poc disposat a la demorada lectura lirona dels poemes perquè se l’endú l’afany d’entendre integralment les raons d’una biografia emmirallada en un feix de poemes que a tot estirar fan dues-centes planes. Cadascun dels lectors sabrà decidir on posa l’èmfasi quan torni als poemes de Gabriel Ferrater, i haurà de saber si la immaduresa estructural d’un home inestable el duu a l’alcoholisme i a l’anar de flor en flor d’adolescents i jovenetes (per Vèncer la por), o si tot plegat no té res a veure amb els afanys d’un poeta inesperat, fugaç i enigmàticament perdurable.

Per Mar Rocabert

Si fos només un llibre de cuina, segurament no estaria en aquesta llista i, encara menys, en cinquena posició. El que ha escrit Maria Nicolau no se cenyeix al recull de receptes, ni tampoc a un volum de gastronomia, sinó que és un llibre sobre la seva filosofia de vida, sintetitzada en l’acte de cuinar, que exerceix tant per ofici com per propi benefici. Com ella exposa en la introducció, la cuina és l’arma més poderosa, útil i revolucionària a l’abast de tothom per fer realitat el món que volem. I a partir d’aquesta premissa, que defensa amb aliments de proximitat i temporada, fent un bon rebost i revisant receptes tradicionals, ha sacsejat el món gastronòmic i els fogons de moltes llars amb els seus consells, trucs i evocacions al voltant del menjar. Gairebé una vintena de capítols, encapçalats per receptes que són el fons de la cuina catalana —com la sarsuela, el fricandó, l’escudella, l’escalivada o els fideus a la cassola—, es converteixen en tan sols una excusa per desplegar tot el coneixement que dona sentit al títol. Cal cuinar perquè alimentar-nos és la base de la nostra vida. En cas contrari, quedarem a mercè de les empreses de precuinats, que tenen uns altres objectius, raona Nicolau. I perquè aquest manifest, que no deixa de ser un retorn als orígens, passi més bé, l’amaneix amb trossos de la seva memòria personal, com els dinars dels dijous a casa l’àvia; amb apunts d’història, lligats als aliments, els cultius o les plagues; amb dades científiques, com les raons físiques per les quals no cal posar llevat a un pa de pessic; i fins i tot consells d’economia domèstica (la veritable economia), convidant a anar més enllà de les cinc espècies habituals per menjar peix esquivant la inflació. No hi falten mencions a les seves lectures, pel·lícules preferides o a les músiques que l’acompanyen. D’aquesta devoció per les arts se’n beneficien la seva prosa, que flueix com ella mateixa davant de la pantalla —les seves col·laboracions a la televisió ja li han merescut un personatge a Polònia—, i el seu vocabulari, que enriqueix amb mots que es van perdent com les estovalles de roba.

Per Joan Burdeus

Llegim els intel·lectuals públics perquè davant dels debats angoixosos del present ens fan companyia. “Males companyies, que són aquelles que a ella sempre l’han portat per bon camí”, diria Marina Garcés, que al recull d’assajos Males companyies estira aquesta metàfora per cosir un llibre en què, en comptes d’atacar un tema amb l’ajuda de lectures i experiències, ha convertit les experiències i les lectures en les protagonistes. L’originalitat conceptual de Garcés sempre ha degut molt a la gràcia amb què fa xocar les qüestions contemporànies amb veus intempestives: parlar de subjectivitat i poder amb Étienne de La Boétie en comptes de Foucault; treure Teresa d’Àvila on esperaríem Jacques Lacan; posar Diderot on tocaria Rousseau. Després d’haver fet aportacions filosòfiques de fons en totes les lluites progressistes dels darrers anys en què s’ha implicat, aquí trobem una Garcés de maduresa més relaxada i personal, ideal per ser una mala companyia per a les noves generacions.

Per Anna Maria Iglesia

“Entre aquests sentiments vacil·lants del meu cor, sense adonar-me al camí pedregós (...), i la llum de la lluna plena ens va ser un dolç consol, de camí”, escriví Petrarca en el seu famós text L’ascensió al Mont Ventoux. Hi ha consol, hi ha bellesa, hi ha amor i també hi ha dol en els versos de ­Lluís­ Calvo a Cor pirinenc, un poema que està cridat a convertir-se en tan imprescindible com la prosa de Petrarca. La importància d’aquest poe­mari que, com els poemes èpics medie­vals, llegim com una novel·la, és que fa seu la idea kantiana del bell com allò que produeix un plaer desinteressat. I bell és el paisatge pirinenc que recorren Fontalbà i Gotanegra, els seus dos protagonistes, el primer buscant les paraules perdudes i l’altre a la recerca de plantes singulars enmig d’una natura mítica. A través de la passejada, ens retrobem amb un territori del qual formem part; és el territori de les nostres arrels, de la nostra llengua i de la nostra història. És el territori, ja explorat per Calvo a El meridià de París, de l’amor, però també de la mort. Contemplar la bellesa amarga d’aquest territori és una forma de redempció i de record, de reivindicació i memòria de tot allò que s’ha perdut.

Per Maria Dasca

Vital i imaginatiu, Les hores noves explora el pas de les estacions a través de l’observació atenta i pacient de la natura. Articulat a través de proses breus, sovint acompanyades de fotografies, el llibre es desenvolupa al llarg de tot un any i es va desplegant, com si es tractés d’una guia de muntanya, a partir de les observacions que l’autor fa sobre les flors, els horts, la lleva del suro... L’escriptura de Guillamon és precisa i suggestiva i sap celebrar els petits canvis que es produeixen al bosc. L’entorn d’Arbúcies es converteix en un imaginari dinàmic i divers, d’una complexitat que l’escriptura de Guillamon fa destacar, i que és fruit de la seva relació amb el lloc i de les converses amb els pagesos, llenyataires i bombers que el cuiden. Amb la gràcia expressiva de Josep Pla o la sensibilitat creativa de Helen Macdonald, Les hores noves ens convida a aprendre a mirar i gaudir de la inestimable riquesa del món viu.

Per Anna Ballbona

Rodoreda, un mapa és un recorregut per l’aprenentatge intel·lectual, professional i vital de Mercè Ibarz i una volta més en la gran tasca de comprensió de Mercè Rodoreda i la generació d’escriptors i creadors dels anys trenta. Amb una lucidesa excepcional, l’escriptora desplega una capacitat interpretativa de mirada amplíssima i afinada, i posa en relació pintures, escultures, escriptors, ciutats i plecs de temps diversos. Com ja feia a Labor inacabada, el volum que tanca el Tríptic de la terra, Ibarz se serveix d’imatges —aquí pintures i alguna escultura, d’Ángeles Santos, Remedios Varo, Joan Miró, Joan Ponç o la mateixa Rodoreda— per il·luminar el menys obvi: la ciutat invisible, la Barcelona desapareguda de la República (i totes les rèmores culturals que se n’arrosseguen, com la desaparició dels lectors o el rebuig cap als escriptors de l’exili), els lligams de l’obra de Rodoreda amb la de Calvino o Ginzburg, el seu humor negre, els urbicidis com a arma de guerra o el paper de la imaginació i la fantasia. És un mapa fet de molts viatges incitadors.

Per Cesca Castellvi Llavina

“No va ser ningú”, sentencia l’última frase d’aquesta biografia novel·lada de l’artista Ismael Smith (1886-1972). Set capítols en ressegueixen el periple vital, des d’un tímid primer reconeixement de joventut fins al declivi artístic i moral que el du a extingir-se, desficiós i oblidat, en un psiquiàtric de l’estat de Nova York. El relat, cronològic, incorpora tot de flashbacks. Portell aprofundeix en les vides de la seva família, tot convocant una polifonia de veus que configura la complexitat del personatge a la manera d’un vitrall amb clarobscurs. Creador irreverent, Smith es resistia a cedir a les estretors canòniques del món de l’art. Perquè l’art —sostenia— va més enllà de la vida. Volia un Art amb majúscula, que contrastés amb l’art “moral, domesticat”. Aquesta actitud el va condemnar a viure com “una ombra no del que havia estat, sinó del que hauria pogut ser”. El de les altures és un concepte abstracte, una referència sense lloc: distàncies verticals inhabitades. En vida, Smith no va arribar a instal·lar-s’hi mai, però la seva ambició fou gegantina.

Amb aquesta novel·la, l’autora barcelonina va més enllà del lúcid quadre de costums sobre la bogeria quotidiana de la classe mitjana, i així ha escrit el seu millor llibre: una fàbula moral a la manera divuitesca sobre l’acorralament, l’angoixa i el temor.

Una trilogia de referència de la literatura catalana s’ha transformat en una novel·la única i memorable. Seguint la peripècia del seu protagonista, nascut en un barri suburbial, les 887 pàgines mostren l’evolució d’un país i són la comprensió total d’un món.

Com Benjamin amb París, però entre el document i el relat, per copsar una època vibrant: l’experiment que planteja 1969 és una immersió total, a través de documents i testimonis de la dictadura i l’oposició, per sentir la força d’un moment transformador.

Escrit en prosa tallant però amb l’alè de la poesia, aquest tríptic és una exploració a través de l’art de la consciència d’estar atrapats per la societat, la família o nosaltres mateixos. Amb l’afany de sortir-ne i les dificultats per aconseguir-ho.

Tot el que no és tradició és plagi, deia aquell, i aquest assaig demostra que difícilment existeix un text on no ressoni el passat com a tradició o com a plagi. Amb coneixement i estil, Ollé evidencia que escriure sobre literatura pot ser literatura.

El realisme màgic també s’escriu en català, i aquesta novel·la ho fa jugant amb l’exploració verbal: la protagonista viatja a l’estat dels Estats Units per la seva fonètica i el lector descobreix és un viatge per evadir-se gràcies a les paraules.

No és fàcil, però fragment rere fragment ens endinsem en una novel·la de denúncia cívica necessària: la vivència de decepcions personals s’encavallen amb una anàlisi metòdica de l’abús de poder i la impunitat sobre la qual s’ha bastit la nostra societat.

Si un western passés a la geografia catalana, la plana de Vic podria ser un bon lloc, les guerres carlines el millor moment, els bandolers, els nostres cowboys. I, com en aquest cas, la violència, el dolor i la crueltat se situarien al centre de la trama.

La connexió entre poesia i dietari és magnètica si l’estableix Parcerisas. Llegir la seva prosa de cada dia és acompanyar-lo en un envelliment de plenitud perquè, entre les lectures i les deixalles de la vida, conserva la llum de la bellesa.

Probablement Joan Fontcuberta és el fotògraf més influent de Catalunya, i ho és per la correlació entre els seus projectes artístics i l’assagisme sobre l’art de la fotografia. Aquí reflexiona sobre com la imatge ha esdevingut un configurador d’identitat.

El que més sorprèn de Bonet és la irreverència de la seva veu per explicar la realitat, però el més fonamental és la seva exigència d’humanitat contra les trampes que la distorsionen. Aquest recull d’articles de matèria sudista és periodisme pur.

L’acció transcorre el 2216, la narració exigeix un lector preparat, i el gènere de la novel·la és la ciència-ficció climàtica. Pensa les conseqüències de la crisi climàtica i per això ens interpel·la. Perquè, de fet, és una sàtira sobre la nostra estupidesa.

Els votants: Anna Ballbona, escriptora ▪ Mar Bosch, escriptora ▪ Miquel Bonet, periodista ▪ Joan Burdeus, crític cultural ▪ Manuel Castaño, crític literari ▪ Paco Cerdà, escriptor ▪ Jaume Claret, historiador ▪ Maria Dasca, professora de literatura ▪ Manel Garcia, professor de filosofia ▪ Víctor García Tur, escriptor ▪ Anna Maria Iglesia, periodista cultural ▪ Miquel Àngel Llauger, poeta ▪ Rudolf Ortega, corrector ▪ Mar Padilla, periodista ▪ Ponç Puigdevall, crític literari ▪ Adrià Pujol, escriptor ▪ Xavier Pla, professor de literatura ▪ Georgina Solà, traductora ▪ Blanca-Llum Vidal, escriptora ▪ Jordi Amat, coordinador